Theodor Adorno
Adorno aconseguix escapar dels nazis i arribar als EUA. És per això que va poder veure no només els inicis de la reproductibilitat tècnica com Benjamin sinó el mateix fenomen en una fase ja més desenvolupada. Va poder ser testimoni del teatre de l’absurd, entre d’altres coses.
Adorno dubta que les relacions amb les obres d’art s’hagin de resoldre necessàriament amb el plaer. El plaer està mediat per la cultura. La idea de plaer estètic es queda curta, no pot servir de base per a la relació amb totes les obres d’art. La comprensió intel·lectual provoca una certa forma de plenitud o satisfacció, però la pot provocar igual en una obra bella que en una contemporània.
La idea de plaer estètic té un component petit burgés: amaga una petició de plaer a l’art perquè la vida no és plaent.
En l’art mateix hi ha a més un component de violència, l’art tortura la naturalesa perquè va més enllà d’ella. En qualsevol forma d’art, per tant, ja hi ha un germen de violència.
A més, concebre l’art com una cosa que produeix plaer estètic és, des del punt de vista d’Adorno una banalització de l’art.
L’art que provoca plaer, segons Adorno, fa el joc a un sistema al qual ja li va bé que la vida sigui violenta i dura amb les persones i l’art plaent sigui un gaudi per compensar-ho.
La tradició cristiana conté les llavor d’una marcada tragicitat que es pot considerar un precedent que obra el camí cap a la desestetització.
La manifestació radical de la brutalitat de l’holocaust pot ser l’origen que porti Adorno a plantejar-se com és possible que se segueixi fent art que provoca plaers després de tal genocidi.
Continuar fent art que proporcioni plaer és erroni – el plaer no pot ser considerat com a centre d’importància, perquè és posar-lo al mateix nivell que qualsevol altre banalitat – i a més és un art còmplice de la barbàrie perquè dóna a l’espectador motius per continuar romanent en l’ordre de coses establert.
És més pertinent considerar com a centre d’importància la satisfacció produïda per l’aprehensió i l’empatia i el coneixement de les obres, provoquin aquestes o no plaer estètic.
L’art constitueix un compendi de coses que es veuen com a molt negatives perquè la cultura establerta així ho fa veure. Que l’art s’identifiqui amb la desgràcia és el pas clau per superar-la. L’existent s’ha entenebrit, malgrat doni la sensació que el món és brillant, i l’art no pot fer altra cosa sinó identificar-se amb les tenebres. Aquesta identificació te lloc a nivell formal, no de contingut.
L’art realista que pretén denunciar conserva una part d’identificació que és la part que finalment provoca plaer. Amb un llenguatge formal que s’allunyi d’aquesta identificació s’eliminarà el component plaent i d’aquesta manera s’evitarà que l’obra serveixi de compensació a la violència que provoca l’ordre de coses establert.
Hi ha un punt de fuga de negrors que l’art fa seu i que aconsegueix sense cap contaminació fer-se expressió visible de la irracionalitat del món contemporani.
Si l’art es planteja la utopia, aquesta només és possible a través d’un llenguatge formal radical que avui en dia no es pugui assumir. Contràriament, es converteix la utopia en realitzable i per tant perd l’essència.
Es pot tenir la tendència a pensar que l’art de la vanguarda radical és per a iniciats i desconnectats de la realitat, que és intranscendent per a la societat. Adorno demostra que sí que té una vessant social, per a ell, major que la del realisme socialista o les obres del sublim, per exemple.