República de Weimar (segona part) i l'adveniment del Tercer Reich
Clase del dos de octubre de 2008.
[Ve de República de Weimar i el Partit Socialista Alemany] La República de Weimar vivia un clima de gran inestabilitat pel que fa a les organitzacions polítiques i socials i al teixit d’aliences que conformaven. Un dels elements claus és la funció donada a les unitats violentes de l’extrema dreta, que sovint venen de les unitats desmobilitzades de l’exèrcit que no s’havien reinserit a la societat. Sovint protegeixen a grans capitalistes i terratinents, però també serveixen als socialdemòcrates per fer front a les pressions que rebien des de l’esquerra comunista. Aquesta utilització els dóna certa legitimització perquè se’n reconeix una funció de forma implícita.
La violència al carrer que generen aquestes confrontacions és una cosa nova a Alemanya. En alfguna gent, aquest fet va provocar certa desconfiança respecte les propostes de la República de Weimar i el nou parlamentarisme, perquè la tradició anterior de l’Imperi Alemany i els kàisers era posar i imposar l’ordre per damunt de tot.
El 1920 diverses agrupacions d’extrema dreta provoquen un Cop d’Estat. Quan l’Estat demana la protecció de l’exèrcit i li demana que sufoqui aquesta temptativa, la resposta que reben és “l’exèrcit no dispara contra l’exèrcit”.
Arran d’això esclata una vaga general de quatre dies i el cop d’estat fracassa, però el balanç és que la situació continua com estava i l’única cosa que canvia és que s’atorga una amnistia als colpistes. Malgrat el fracàs, el govern no és sòlid. Les forces comunistes es revolten i el que és evident que el govern no és sòlid. Les forces comunistes es revolten. Aquesta situació no afavoreix l’estabilitat democràtica.
Les següents eleccions les guanya el Partit Conservador amb sufragi universal que inclou les dones. Malgrat tot no s’aconsegueix calmar els ànims.
La República de Weimar ha de fer front a l’esforç que suposa la hiperinflació. Després d’una guerra, és habitual que calgui enfrontar-se a una notable inflació. A més, per poder imprimir paper moneda amb més comoditat, el Segon Reich elimina la vinculació del diner en circulació i l’or. Aquesta política pot portar problemes si la situació empitjora.
Un altre problema són els costos de la Primera Guerra Mundial. Alemanya havia de pagar a Anglaterra, a França, als Aliats en definitiva, una sèrie de despeses, com un compromís adquirit en el moment de formar la pau. S’ha dit que això asfixiava Alemanya. Alguns càlculs que s’han fet amb posterioritat, sense negar la importància cabdal d’aquesta despesa, la relativitzen. En qualsevol cas, esdevé que en un moment donat Alemanya no pot pagar els seus compromisos i França, a mode de resposta, potser precipitada, envaeix part d’Alemanya. Això suposa, altra vegada, una humiliació, just en el moment que els parlamentaristes cerquen crear una nova identitat.
Hitler utilitzarà la sensació de malestar i humiliació per indicar que els problemes els provoca el sistema parlamentari i el tractat de Versalles, signats pel govern de la República de Weimar.
La invasió del 23 redunda en la crisi econòmica, de nou s’accelera la inflació i s’estableix una reforma monetària per tractar de recuperar la situació.
Succeïx també que, arran el crack del 29, els Estats Units d’Amèrica tampoc no poden seguir deixant diners a Alemanya, la qual cosa provoca l’augment immediat de l’atur i un bloqueig econòmic total.
El sistema parlamentari cau en gran descrèdit. Alemanya, a més, era un país de poca tradició democràtica. El resum de la situació és una gran crisi econòmica , humiliació i partits democràtics dèbils. Aquestes condicions afavoreixen l’aparició d’agrupacions que estructurin el malestar, entre ells el partit nazi.
El Partit Nazi (NSDAP) no el crea Hitler, però s’hi incorpora ben aviat. No firmen vinculacions amb altres partits i organitzacions si això els pot fer virar la seva identitat. Van aglutinant cada vegada més gent.
Finalment, Hitler arriba a ser canceller de la República de Weimar, la qual cosa dona inici al Tercer Reich.
Testimonis recomanats pel professor d’aquesta època són els de Sebastian Haffmann, Joachim Kaiser i Günter Grass.