Comentari de l’obra Express de Robert Rauschenberg
Express és una obra de 1963 de Robert Rauschenberg. Aquest autor dels Estats Units d’Amèrica havia nascut 38 anys abans a Port Arthur, Textas.
El títol de l’obra ja té connotacions de moviment, dinamisme, velocitat, cavi. Efectivament, aquestes expectatives no es veuen frustrades pel contingut, sinó al contrari.
El genet que està saltant és un element important per reforçar aquestes expectatives. En coherència amb això, el moviment no s’atura ni tant sols en el cas que les condicions siguin desfavorables, com es fa palès amb les figures que pugen ascendeixen en cordes per un terreny la inclinació del qual és insalvable.
A ulls de l’espectador hi ha molts més aspectes sorprenents que aquest últim. No ho son poc, per exemple, els dos botons incrustats que poden veure’s cap al centre de l’obra o l’element circular a l’esquerra d’aquests.
A propòsit d’elements inserits es pot comprovar també que hi ha retalls de fotografia. L’explicació a tot això rau en la influència dadaista i concretament en una de les característiques d’aquest moviment artístic: el collage.
L’obra en conjunt conté reminiscències de l’ús d’aquesta tècnica. Una de les més evidents és a part de la ja exposada és la repetició d’elements com es veu en el cas dels genets. Altres repeticions són les formes obscures humanoides del centre del quadre, així com les que hi ha a la dreta que són més clares.
No obstant l’anterior, la tècnica preponderant usada aquí és la serigrafia. No és pas incompatible amb el collage: al contrari, si el collage afavoreix que hi hagi elements diferents combinats, la serigrafia n’afavoreix la repetició. Amb l’ús d’aquesta tècnica es demostren les paraules de Benjamin segons les quals els mitjans tècnics no només tenen una utilitat en el camp de la reproducció facsímil d’obres sinó que poden servir també com a eines per a fer art.
El resultat és un quadre amb diferents perspectives i punts de vista també divergents; ni tant sols no és homogeni pel que fa a les proporcions. Per posar un exemple la perspectiva corresponent als escaladors no té res a veure amb la dels genets.
Aquesta mescla de gèneres i elements té molt a veure amb el dadaisme i (conseqüentment) amb l’art contemporani. Malgrat que hi ha formes absolutament ben definides no es pot reconèixer l’objecte del quadre com a conjunt. Més aviat podrien semblar obres diferents unides (de nou es fa palesa la influència dadaista del collage) però cohesionades, amb una forma de cohesió que en res s’acosta a la homogeneïtat, gràcies als colors austers.
La radicalitat en la forma d’aquesta obra no fa sinó allò a que Ortega y Gasset feia referència amb “nou art”. La provocació pròpia del dadaisme, la falta d’objecte, i la capacitat de crear sorpresa s’erigeixen en constituents d’una obra d’art deshumanitzat, en tant en quant no és comprensible pels espectadors que vulguin trobar en ella projeccions de sentiments i esdeveniments propis dels humans amb què experimentar empatia.
En relació amb això, un dels atractius que considero que té la obra és el fet que no pot ser compresa sinó s’atorga la importància justa als mitjans. Adorno estableix que el gaudi com a finalitat suprema de l’art és insostenible perquè els mitjans en art no queden absorbits per la finalitat. Doncs bé, en aquesta obra es palesa aquesta autonomia dels materials de forma prou contundent, a més d’exemplificar que a frontera entre el material sensible, que és un mitjà, i allò abstracte, que és l’essència intel·lectual i que només és aprehensible mitjançant l’esperit, es desdibuixa en el cas de les obres “que brillen pel seu art exquisit”.
L’esperit. En ell hi ha la clau d’aquesta obra. Per res més que per la satisfacció que provoca la seva comprensió és vàlida aquesta obra. Per res més que per a una satisfacció d’origen intel·lectual. De cap manera pot ser concebuda com un mitjà per provocar un plaer amb voluntat d’evasió; tampoc ho pretén. És, en definitiva, una obra contemporània exemplificadora.