La poesia trobadoresca
L’època d’or dels trobadors va de finals del segle XII a principis del XIII. Hi ha notícia d’uns 300 trobadors (trobadors en sentit estricte, és a dir, aquells que escriuen en provençal, no pas els poetes alemanys o francesos).
Cal estudiar paleografia per poder llegir els manuscrits originals d’aquests poetes. Molts d’ells van ser recollits per Martín de Riquer en un volum que es titula Los trovadores, amb un gran estudi introductori.
El trobador és un gran cavaller o un professional de les lletres al servei de l’estament nobiliari. Coneix les normes de la composició poètica, té coneixements musicals, sap llegir i escriure, etc.
Els dos grans gèneres de la poesia trobadoresca són la poesia amorosa, cançó, i una poesia satírica i d’atac, el sirventès. L’amorosa es dirigeix a un públic noble, però el sirventès va dirigit tant a un públic general com a un noble: quant més s’estengui el vituperi en forma de poema contra la persona que es vol ridiculitzar, millor.
Alguns trobadors componen la seva pròpia música, altres aprofiten melodies que popularment ja corren popularment.
La poesia amorosa és carnal, passional, encara que s’expressi amb una retòrica platonitzant. És molt freqüent l’aparició de certs elements recurrents: «Mi doms» (la meva dama); «Hom» (el cavaller); i Amor (fidelitat), que els uneix, formen un triangle amorós que apareix tot sovint. Aquest triangle amorós és el trasllat de l’esquema social feudal (vassall – senyor – fidelitat) a l’àmbit de l’amor. En ambdós casos hi ha una fidelitat que no és igualitària, en què un dels actors (Hom / vassall) està en situació de submissió.
El fet molt freqüent que la dama sigui una dama casada, amb un marit de categoria superior al trobador que canta a la dama, reforça la carnalitat subjacent en les composicions. S’al·ludeix als marits amb el nom de “gilo”, gelós, o envejós, que sospita dels amants però mai no els sorprèn, i ell el que vol és sorprendre’ls.
El trobador és un home culte que sap llegir i escriure, és qui compon les cançons. El joglar era un home-espectacle, transmet les obres (amb jocs de mans de vegades, de vegades en companyia d’animals, etc.). Alguns joglars són a sou dels trobadors amb més possibilitats econòmiques, contractats per tal que difonguin les seves cançons (una part d’aquests joglars, en contacte amb els trobadors, van aprendre a llegir i escriure, i i van esdevenir trobadors ells mateixos).
Sovint els cançoners, compendis de cançons, van precedits de la vida, unabiografia amb elements legendaris i ficticis del poeta, i de la razo, l’exposició de motius pels quals l’autor compon.
Els trobadors de vegades competien els uns amb els altres en justes poètiques, anomenades tenso o joc partit, en què demostraven el seu enginy.