Pintura italiana i pintura flamenca
Tant la pintura flamenca com la italiana comparteixen el mateix objectiu: representar el món visible, el món real. Tot i això, ho fan de forma diferent.
L’ús de la llum és una gran diferència. En el cas de la pintura italiana, és una llum renaixentista, amb una propagació ordenada i recta, artificial, amb un únic focus de propagació. En el cas de la pintura flamenca, l’ús de la llum és potser l’element més important (no coneixien la perspectiva científica i quan la coneixen no la volen aplicar perquè tenien una altra manera de dissenyar l’espai).
El pintor flamenc, que juga amb diferents punts de fuga, obliga a tenir més d’un focus. La gradació i matisació de la llum està perfectament estudiada del natural: la llum com a element que dona més realisme i versemblança a la cortina flamenca.
Les qüestions més purament tècniques també son diferents. Deixant de banda les pintures al fresc, la pintura italiana és sovint mural i en canvi la flamenca no ho és (segurament pels condicionants climatològics) així que pinten bàsicament sobre taula, en lloc d’usar indistintament els dos suports com fan els italians.
La pintura italiana era per decorar l’espai públic, obligava que les dimensions fossin de certa envergadura perquè es veiessin bé en públic. Els llocs en què havien de ser penjades les obres d’art flamenques, encarregades per ducs en lloc de per mecenes, eren de menors dimensions, i per tant les obres eren més petites, més adequades a l’àmbit domèstic. També per això s’introdueix més detallisme, però no per carregar i fer bonic, sinó que es treballa el detallisme que té correspondència amb la realitat.
La tècnica pictòrica també és diferent. La realitat hi és d’una forma més explícita. Els italians pinten amb la tècnica al tremp, o amb cola com a aglutinant del pigment. El pintor flamenc usa una tècnica a l’oli, és a dir, empren l’oli com a aglutinador, que és una tècnica que representa la llum de forma molt més realista. A més a més, com que se seca més lentament, s’hi poden introduir més detalls.
Dins la pintura flamenca, la pintura religiosa és el gènere preferit per la clientela amb diferència, però també va fer fortuna el retrat. Els ducs de Borgonya es van caracteritzar per demanar sovint retrats, i també ho van fer membres de l’aristocràcia.
Els retrats mostraven l’actitud i l’adequació de la fisonomia, la postura, perquè tot un sigui harmònic. Sovint el personatge retratat no està estrictament de cara a l’espectador (molt estranyament hi ha retrats totalment frontals).
No tots els retrats eren per exhibir a la paret: alguns eren per posar damunt d’un moble, i de vegades se’n posaven dos junts. Això es pot identificar per les dimensions més reduïdes. En alguns casos s’observen retrats en taules individuals però que formen una parella: es veu com els personatges retratats es miren l’un a l’altre.
Podem afirmar que la pintura religiosa flamenca està més estereotipada que la pintura religiosa italiana. Hi ha una tendència dels pintors flamencs a repetir habitacions, repetir paisatges, repetir fòrmules trobades.
Els pintors flamencs disposaven d’un incipient mercat en què de forma minoritària podien vendre les seves obres. És per això, com que no sabien qui seria el comprador podien repetir paisatges. Però també per com estaven estructurats els tallers: no hi ha tractats ni sistematització, els pintors fan segons allò que han après del mestre.
La religiositat d’aquestes obres conduïa a una pregària més personal. Per això el que se li demanava al pintor és que ajudés a aquesta pregària, i per això calia incentivar-la a través de representar la imatge religiosa en un entorn conegut identificable.
El pintor flamenc situa les escenes en un entorn quotidià per aproximar la vida de Crist a la realitat del segle XV (interior d’habitacions segurament similars als llocs on penjaven els quadres, etc.)
Totes les obres de Robert Campin estan situades més o menys entre els anys 20 i 28.
Una altra característica de la pintura flamenca és el tractament igual que tenen tots els elements de l’obra, tant el primer pla com qualsevol altre.
Davant l’exigida quotidianitat hi havia el perill que es confongués a la Mare de Déu amb una mare qualsevol. Per això, el pintor se serveix d’elements quotidians que informen d’una altra cosa. per exemple, una pantalla de vímet (la del quadre del Campin) és també l’aureola de la Mare de Déu.
Els valors immanents de la pintura italiana són molt més laics que els flamencs que diuen que el quotidià és metàfora del religiós.