El conreu literari de la llengua catalana
El català com a llengua romànica que és, és un idioma amb un llarg període de formació; des del segle VIII a lXI o XII aproximadament. Procedeix del llatí i probablement del llatí anomenat vulgar, la qual cosa no vol dir que no contingui mots procedents del llatí culte. Neix per evolució: cada generació introdueix canvis que per acumulació resulten en un idioma diferent. (Avui en dia passa amb el portuguès del Brasil: si continua evolucionant com fins ara, els lingüistes pronostiquen que en no gaires segles podrà ser considerat un idioma diferent del portuguès de Portugal.)
El català en els seus primers temps no s’usava en la llengua escrita, sinó que s’escrivia en llatí. Es comença a escriure quan la distància entre l’evolució del llatí vulgar i l’original és tan considerable que molta gent ja no entén l’original (sobretot en un context en què molta gent és analfabeta).
A començaments del segle XX a la sagristia d’Organyà es van trobar uns documents en mal estat de conservació però que tenen el gran valor de ser el primer text amb certa vocació literària en català: les Homilies d’Organyà. Són comentaris en llengua vernàcula als Evangelis, segurament fets per algú que sabia llatí per facilitar després la seva explicació o una tasca de recitació d’algun passatge.
D’altra banda se sap que van circular poemes populars, tan religiosos com pagans. Sobretot van circular oralment, fet pel qual no n’han arribat gaires. S’han conservat alguns virolais, és a dir, cants a la verge Maria. Podria ser que també hagués existit poesia culta, però no es coneix. No obstant, la poesia culta d’aquell temps és fonamentalment poesia en provençal. El provençal tenia tant prestigi com a llengua poètica que la majoria de poetes se sumen a aquesta llengua que, en el cas dels parlants del català, era molt propera (en quant a les estructures gramaticals, per exemple, s’assembla molt al català). Amb ella s’assimila la visió trobadoresca del món que va lligada al món feudal i a les seves estructures.