Conseqüències religioses i polítiques dels efectes de la pesta. El Cisma d'Occident i els complexos estatals.
La pesta de 1348 va tenir un gran impacte: un terç de la població europea va morir i es va tricar molt de temps fins a tornar a normalitzar la situació. Aquest impacte també va afectar l’estament religiós: l’Església va patir un important dèficit de capellans, cosa que la va portar a reclutar a gent que no tenia gaire interès ni vocació. Això es va traduir en una pèrdua de prestigi a causa del comportament poc adequat d’aquestes persones tot just reclutades. Però a més els problemes s’anaven agreujant, perquè s’estava produint el Cisma d’Occident.
En el marc d’aquest procés es va arribar a un extrem en què hi havia 3 papes junts. Com a conseqüència, en van sortir diversos Concilis i un moviment, el conciliarisme, que ha sigut el foment de la democràcia posterior. Neix el concepte de representació: tant un capellà com un bisbe tenien el mateix poder de decisió en el procés d’elecció dels seus representants.
Van sorgir uns moviments populars religiosos de reacció amb un toc de fanatisme: gent que es flagel·lava, llarguíssimes peregrinacions,… i, a nivell més intel·lectual, Erasme de Rotterdam i altres persones van proposar i defensar una altra religiositat més íntima. també van sorgir altres formes organitzades de reacció com els càtars. En definitiva: va aparèixer la idea d’una nova religió.
A l’Europa del 1500 existien dos grans poders polítics: el Papa, encara un poder omnipresent(el poder política venia de Déu i per tant el Papa només n’era un intermediari) i l’Emperador, una autoritat política molt important que concentrava el poder al centre d’Europa. D’alguna manera, era una alternativa al Papa. No obstant, a l’emperador també li interessava mantenir la unitat religió-estat, perquè en el fons hi participava directament.
Existien una sèrie de complexos estatals que incloïen diverses nacions. El Sacre Imperi Romanogermànic reunia a més de 300 unitats polítiques (entre principats, petites monarquies, etc.) La monarquia composta era una forma política que reunia diverses monarquies en condicions d’igualtat, aglutinades sovint a través del matrimoni. Per exemple, la monarquia resultant de la unió de la Corona d’Aragó i la Corona de Castella (segueixen funcionant independentment, amb la seva forma jurídica). En canvi, la unió accessòria és fruit de l’annexió forçosa, i no respecta una forma jurídica o d’organització pròpia de la part annexionada, sinó que imposa noves regles per la força.
L’Emperador Carles V, que es trobava a Barcelona reunint les Corts de la Corona aragonesa (havia de complir la llei) s’assabenta que l’han fet emperador i es veu obligat a defensar el Cristianisme enfront una possible ruptura. Va aconseguir reunir el Concili de Trento, però quan els Protestants ja s’havien separat.
Aquesta ruptura es va produir perquè el Papa no va fer res de la seva part per negociar; perquè el rei de França, Francesc I, es va dedicar a fer la guerra a l’Emperador en lloc d’aliar-se a favor de la unitat del Cristianisme; i perquè a l’interior d’Europa (Especialment del Sacre Imperi) molts prínceps van veure en el conflicte una ocasió perfecte per establir un estat propi i lliurar-se del poder imperial. Així les coses, es crea una lliga de prínceps alemanys catòlics i una altra de prínceps protestants. El 1548, quan el conflicte és imparable, l’Emperador decideix dividir el seu imperi, entre el seu germà Ferran II (a qui dóna els territoris austríacs) i el seu fill Felip II (que passa a esdevenir rei dels Països Baixos, els territoris d’Amèrica i rei d’Espanya).