Art i reproductibilitat tècnica: Benjamin.

En l’època de la reproductibilitat tècnica les obres han estat tretes del seu context ritual i per tant són valorades només pel seu valor d’exhibició i estan exposades als moviments dels qui gestionen els assumptes dels ciutadans.

Una altra conseqüència d’aquesta reproductibilitat és que el receptor d’obres d’art exerceix una atenció distreta. Aquesta és conseqüència directe del fet que arreu hi ha art (és fàcilment reproduïble) i és l’art qui se submergeix i absorbeix l’espectador enlloc de ser al contrari com passava abans.

El receptor té una relació tàctil amb les obres d’art, fruit del costum, similar al que té qualsevol persona amb les parets del seu edifici: cohabita amb ell però ni se n’adona de la seva presència.

Benjamin diu que les obres d’art, arran d’aquesta facilitat de reproducció, són mes perfeccionables, renovables, retocables i, en resum, més modificables, i que això constitueix una renúncia a l’aspiració d’eternitat de l’art.

Compara l’actor de teatre amb el de cinema. En l’últim cas s’elimina l’aura: l’obra es fa a trossos, tot tallant les escenes, sense sentit de la unitat i no es tracta d’una actuació única i que mai es podrà repetir de la mateixa forma o igualar. El sistema ho compensa augmentant al màxim el culte a la personalitat (star system). El motiu d’això és que prèviament ha eliminat l’aura, és a dir, la personalitat, de l’artista. Amb el cinema s’adoctrina a les persones com a massa i se les acostuma a passar les estones d’oci amb màquines, igual com han d’estar a les hores de treball.