República de Weimar i el Partit Socialista alemany

Amb el nom República de Weimar (fa referència a la ciutat de Weimar on es va votar la nova constitució) se segueix indicant a Alemanya, però fins i tot aleshores se seguia fent servir el nom d’Imperi Alemany.

Es tracta de la generació posterior a la Primera Guerra Mundial (anomenada la Gran Guerra). Té un impacte extraordinari a les societats a què afecta, perquè per primera vegada s’hi implica a civils i es parla de mobilització general.

La derrota d’Alemanya implica la desaparició a nivell organitzatiu de l’Imperi Alemany i a l’adveniment de noves formes organitzatives que són precisament les de la República de Weimar. Els guanyadors de la guerra són com és sabut els aliats, França, els Estats Units i Anglaterra.

En aquells anys, es busquen noves formes d’organització, no a nivell intel·lectual i prou sinó també amb presència al carrer.

Alemanya va a la Primera Guerra Mundial sent una potència industrial i econòmica, però no una potència colonial. També és una potència militar, fa ús d’un militarisme prussià. L’exèrcit està dirigit pels aristòcrates, i hi ha una forta presència del patriotisme.

Poc temps abans de l’inici de l’ofensiva definitiva dels aliats, els militars alemanys negociaven, a esquenes dels polítics, la rendició amb certes condicions, com ara el manteniment de la integritat territorial de l’Imperi Alemany. En adonar-se d’això els polítics, declaren la pau, però no la signen.

Arran d’aquests fets generen la llegenda de la traïció: els polítics no es presenten com a perdedors de la guerra sinó com a víctimes de la maniobra dels militars.

Un cop declarada la pau els polítics socialistes volen que abdiqui l’emperador però mantenint l’estructura estatal. Altres forces polítiques (espartaquistes, altres comunistes) acusaran al partit socialista de fer un doble joc.

La Marina, on típicament hi ha les elits dels exèrcits, no estava disposada a acceptar la rendició d’Alemanya sense un darrer combat contra la Royal Navy, i enviarà vaixells amb aquest propòsit. Hi ha una dura repressió d’aquest fet que no impedeix que la revolta s’escampi protagonitzada per una simbiosi entre obrers del metall i personal de la Marina, que formen consells autònoms.

La constitució d’aquests consells parteix d’una sèrie de reivindicacions socials, entre els quals destaca el sufragi universal, el femení inclòs.

El partit socialista intenta controlar les revoltes i intenta que no es generi una revolució a la russa. Aconsegueix aturar les revoltes en algunes zones, però en altres en canvi s’estén a totes les àries de l’exèrcit, on es qüestiona el poder dels oficials però també el poder d’una classe sencera, l’aristocràcia.

A Rússia, la revolució havia començat pels treballadors; a Alemanya, semblava començada per soldats. El 9 de novembre aquestes revoltes arriben a Berlín, i això provoca l’abdicació del kàiser (emperador). L’estructura feudal imperialista s’acabava, almenys com existia fins aleshores.

La classe conservadora procura mantenir-se al poder. Es proclama la república. L’impacte dels consells és evident. Els socialistes més radicals, els espartaquistes, proclamen la república espartaquista (república lliure i socialista alemanya, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht).

Malgrat això darrer, la situació la controla el Partit Socialista alemany, però amb la possibilitat d’incidència creix també la dissidència: espartaquistes, socialistes lliures i socialdemòcrates (la majoria) se separen. Els socialdemòcrates són parlamentaristes, però no volen nacionalitzacions ni són prosoviètics en cap aspecte. Els socialistes independents, en canvi, tot i que també són parlamentaristes, demanen la nacionalització d’alguns dels sectors de l’economia.

Els espartaquistes són un partit netament revolucionari. S’oposen al Partit Socialdemòcrata Alemany per la seva idea de la Gran Alemanya. Mantenen certa tensió, també, perquè consideren que els socialdemòcrates s’han venut a les classes establertes.

El país estava governat a dos nivells, els governs i els consells tenien, ambdós, certa quota de poder. El 10 de novembre de 1918 se signa la fi de la guerra (havia estat declarada però encara no signada). El Govern crea un Consell de l’Exèrcit Nacional, presentat com a parlamentarista, per les llibertats i per la democràcia. Entre d’altres coses és una maniobra per restar poder als Consells. El 20 de novembre hi ha una trobada del Congrès alemany on es recolzen les postures socialdemòcrates i s’aposta per les eleccions.

Aquesta decisió la va prendre la classe política sense consultar als Consells. Volen engegar al marge dels Consells la reestructuració del país: s’arriba a convenis col·lectius i s’aconsegueix la jornada de 8 hores. El partit socialdemòcrata intenta una dissolució de l’exèrcit alemany, que es resol amb què roman gent descontrolada i amb capacitat d’organització i accés a les armes.