Publicat el 11.12.07.
L’aura, segons explica Walter Benjamin al seu assaig L’obra d’art en l’època de la seva reproductibilitat tècnica, és quelcom que envolta una obra: el fet que només siguin accessibles en un lloc i moment determinats i que estiguin acompanyades d’un ritual (l’acte d’anar-les a veure a un museu, per exemple).
En qualsevol altra circumstància que no sigui aquest lloc i moment determinats, l’obra és inaccessible i llunyana. Per això diu Benjamin que l’aura és “l’aparició momentània d’una llunyania, per propera que estigui”.
Amb la reproductibilitat infinita o gairebé infinita de les obres gràcies a la tecnologia es produeix una pèrdua de significat lligada a la pèrdua de matisos. L’accés a les obres ja no està acompanyat d’un ritual, ni les obres són llunyanes i inaccessibles, sinó al contrari. Per aquesta raó la contemplació de les obres es fa mitjançant una “atenció distreta”, sovint sense la concentració necessària que provoca la curiositat de no haver pogut accedir-hi mai abans – i de no poder-hi accedir mai més, probablement –; i la percepció és “tàctil”, és a dir, de la mateixa manera que es perceben les parets del propi edifici: una percepció determinada per l’ús i l’hàbit.
Etiquetes: Atenció discreta, Benjamin, Percepció tàctil
Aquesta entrada està d'una manera o altra relacionada amb l'assignatura «Fonaments de la Història de l'Art» impartida pel professor Eduard Cairol. Pot ser que siguin uns apunts personals, un treball, una nota personal relacionada amb l'assignatura, etc.
Més: Índex.