Aquest només és un dels modes que hi ha, però l’he triat perquè em penso que és un dels més senzills. Aprofitarem les plataformes gratuïtes que permeten fer blocs per fer un magatzem d’apunts en format precisament de blog. La plataforma que farem servir és Wordpress.com.

El primer que cal fer és entrar a la web http://wordpress.com. A la barra d’adreces del navegador podrem comprovar com se’ns redirigeix cap a una pàgina més específica, en funció de l’idioma en què tinguem configurat el nostre navegador d’Internet. En el meu cas, em redirigeix a http://ca.wordpress.com perquè tinc el meu navegador Mozilla Firefox configurat en català, però no passa res si preferim un altre idioma diferent, perquè hi ha una caixa de selecció que ens permet triar l’idioma en què vulguem llegir les instruccions que se’ns aniran presentant en pantalla. En qualsevol dels casos, per a registrar un nou blog, que és el que ens interessa, cal primer registrar un nou usuari, i per tant cal fer clic sobre el botó «Registra’t ara».

Se’ns presenta ara un formulari que ens demana que triem un nom d’usuari (pot ser un pseudònim o el nostre nom real, serà el nom, no obstant, que per defecte constarà com a firma dels “apunts” que pengem); també hem de triar una contrasenya, que hem d’escriure dues vegades per evitar errors; el següent camp demana una adreça de correu electrònica, i en aquest camp cal dir la veritat i posar una adreça vàl·lida perquè si no no podrem completar el procés de creació d’un nou bloc; cal que acceptem que hem llegit els termes i condicions del servei i per últim és necessari que marquem l’opció «Dona’m un blog!».

Gràcies al fet d’haver marcat aquesta opció, un cop fem clic al botó «Següent», ens apareixerà un formulari en què podem triar la primera part de l’adreça del nostre bloc, que passarà a ser accessibles des d’una adreça del tipus http://el-que-nosaltres-triem.wordpress.com. També se’ns demana l’idioma en què escriurem principalment les entrades del blog, és a dir, en el nostre cas, l’idioma principal en què prenem apunts, i un títol identificatiu per al nostre magatzem d’apunts. Cal que marquem l’opció «M’agradaria que el meu bloc aparegués en cercadors com Google», en cas contrari, la gent tindria grans dificultats per poder accedir als apunts que volem compartir.

En aquest moment podem fins i tot tancar el navegador, perquè els formularis que apareixen a continuació ja no tenen gaire importància i ni tan sols cal que els omplim. Ens arribarà un correu electrònic amb una adreça d’activació que és necessari que visitem per completar correctament el procés de registre. Surt aleshores un text informatiu que explica que el nostre bloc ja està actiu i que podem visitar-lo o bé iniciar sessió. Si seguim l’enllaç que ens convida a visitar-lo, a la nostra barra d’adreces apareixerà l’adreça del nostre blog, que és la que havíem demanat en el moment de registrar-nos i és la que hem de divulgar a tots aquells que vulguem que tinguin accés als nostres apunts.

Si, en canvi, seguim l’altre enllaç, el que ens convida a iniciar sessió, a la nostra barra d’adreces apareixerà una adreça que hem de desar amb cura, per tal que nosaltres mateixos puguem accedir al panell de control del nostre blog i puguem, en el futur, afegir nous apunts en el nostre magatzem d’apunts en format blog.

I és que accedir al panell d’administració és precisament el que haurem de fer cada vegada que vulguem afegir uns apunts nous al nostre magatzem d’apunts per compartir. Per a això necessitem aquesta adreça, però tampoc passa gaire res greu si se’ns oblida desar-la amb cura, perquè té sempre la mateixa estructura: és l’adreça del nostre blog afegint /wp-login.php al final, és a dir, quelcom semblant a: http://el-que-nosaltres-hem-triat-durant-el-registre.wordpress.com/wp-login.php

Un cop hem entrat a l’adreça que ens permet iniciar sessió al panell de control del nostre bloc, caldrà que indiquem el nostre nom d’usuari i contrasenya, establerts durant el registre (i si no, com es pot comprovar, hi ha una opció que permet recuperar contrasenyes perdudes) i després cercar l’enllaç que ens permet incorporar continguts nous al nostre blog. No és altre que l’enllaç «Afegeix» dins el menú «Entrades».

Trobarem un espai per a posar un títol als apunts que estiguem penjant, una àrea d’escriptura on podem copiar i enganxar directament del Word o qualsevol altre programa els nostres apunts, i un botó «Publica» que desarà el contingut i el farà visible per a tothom a qui li donem l’adreça del nostre bloc. Així de senzill.

Opcionalment, es poden classificar els apunts, per exemple, per categories, mitjançant l’enllaç «+ Afegeix una nova categoria», i de manera més específica, amb etiquetes que expliquin amb 4 o 5 paraules clau el contingut d’això que estem a punt de publicar, a través de la caixa anomenada «Etiquetes». Però això només és un pas opcional que té més a veure amb extremar la facilitat amb què es trobin els apunts que no pas amb una utilitat més important.

Si mai volem modificar uns apunts ja publicats, caldrà que cerquem l’opció «Edita» dins el mateix menú «Entrades».

Es pot donar la circumstància, això sí, que per a alguns apunts sigui imprescindible adjuntar una imatge, un document de word, un document PDF, o una presentació de diapositives tipus powerpoint. Per a això, afortunadament, Wordpress.com, la plataforma que estem fent servir, té uns assistents molt útils perquè expliquen pas a pas com fer-ho, però de vegades els botons que permeten accedir a aquests assistents no són prou visibles. Aquests botons són els que hi ha just a sobre de l’àrea d’escriptura, precedits de la llegenda «Puja/insereix». El que té forma de dos quadres, un dins l’altre, és el que cal pitjar per penjar imatges; l’altre botó, amb forma d’estrella amb centre rodó, és el que cal pitjar per penjar documents PDF, presentacions o documents de text.

Per a una major seguretat (que ningú escrigui res inadequat en el teu arxiu d’apunts o n’alteri el contingut sense el teu consentiment), recorda fer clic a l’enllaç “surt” que et permetrà tancar la sessió.

Ja per acabar, he fet una llista d’algunes coses que crec personalment que va bé tenir en consideració a l’hora de penjar apunts:

• Tant és que no passis els apunts de totes les classes d’una assignatura, qualsevol contingut que vulguis aportar anirà bé a algú casi segur, encara que sigui parcial. Cap problema.
• Tot i que (com passa amb gairebé qualsevol tema) hi ha discrepàncies segons a quin advocat preguntis, sembla que no hi ha cap vulneració de la llei de propietat intel·lectual pel fet de penjar apunts (i dic «sembla» perquè jo ni sóc advocat ni puc donar consells en aquest sentit: em limito a explicar una manera de penjar materials i prou, per a consultes legals parlar amb un advocat col·legiat). Hi ha una fil en una llista de discussió que pot ser una lectura interessant en aquest sentit: http://lists.ibiblio.org/pipermail/cc-es/2007-December/thread.html#2303
• Com a precaució, pot ser una bona idea informar a quin professor i a quina assignatura pertanyen els apunts que comparteixes. D’aquesta manera, respectes al màxim els drets morals d’atribució i, de pas, és també una informació útil per a altres estudiants, que sabran amb més exactitud fins a quin punt els teus apunts els poden ser útils. Això sí, no t’oblidis d’advertir alhora també que els apunts són en gran mesura una «reinterpretació» teva de les paraules del professor i que ell no és de cap manera responsable del contingut, l’adequació, l’exactitud ni el rigor dels teus apunts.
• Mai copiïs i enganxis texts que no són redactats per tu, provenen dels teus apunts o provenen d’una font amb una llicència que ho permet, a no ser que siguin citacions i vagin correctament referenciades, és clar. En cas contrari, sí que es podria estar cometent una vulneració de les lleis de la propietat intel·lectual.
• Sempre va bé deixar una adreça de correu electrònic a mode de contacte, per tal que la gent que llegeix els teus apunts et pugui avisar de possibles errors o fer-te arribar altres comentaris.

Això és tot, espero no haver-ho fet feixuc en excés. Moltes gràcies per voler compartir continguts!

Vull convidar-vos a una nit de poesia…

Tres reconeguts poetes ens acompanyaran el proper divendres 3 de juliol, a partir de les 23 h., al Casal de Joves de Sant Feliu de Llobregat. El Pau Gener Galin, la Mireia Vidal-Conte i l’Eduard Carmona ens llegiran els seus poemes a la plaça del Casal, en aquest nit d’estiu…

Sí, és possible que soni una mica agosarat, però… per què no provar-ho? Ja feia temps que tenia aquesta idea al cap i, juntament amb l’Associació de Músics Joves de Sant Feliu (AMJSFL), hem pogut organitzar-ho. I realment tenim el privilegi de comptar amb tres dels més destacats poetes de la poesia catalana actual.
El Pau Gener acaba de publicar el seu tercer llibre (Tancat per mancances). La Mireia Vidal-Conte està treballant en una nova publicació, després de guanyar quatre premis amb els seus anteriors poemaris. I l’Eduard Carmona publicarà el seu primer llibre la propera tardor, encara que podem trobar els seus poemes dins de l’antologia de poetes joves catalans Pedra Foguera.

I us convido a assistir… perquè hem de potenciar la poesia, la paraula… a Sant Feliu… I perquè serà una nit irrepetible!

Ens veiem allà!

Feu córrer la veu: digueu-li a tothom qui cregueu que hi pugui estar interessat!

Introducció

Qui sap si per l’excentricitat que el caracteritza, qui sap si tant sols pel seu treball, qui sap si per la seva imatge peculiar, potser per una combinació d’aquests factors, el cas és que Einstein era una persona molt popular, tan popular que tenia una fama comparable aleshores a la que pot tenir, avui en dia, un personatge mediàtic¹. Com que això li atorga una important dimensió pública, també afavoreix les seves possibilitats de comunicar inquietuds, pensaments i conclusions, i el fa proper al públic inquiet respecte a la divulgació científica.

Aquestes dues vessants personals estan especialment marcades en Albert Einstein, fins a tal punt que de vegades es troben o formen trajectòries que acaben per donar girs en principi sorprenents.

El propòsit de les línies que segueixen a continuació no és comentar generalment les circumstàncies introduïdes aquí.

Teoria de la relativitat i comunicació de la idea

La teoria de la relativitat especial i la teoria de la relativitat general són els dos treballs pels quals Einstein és més conegut. Els punts clau de la primera són, segons l’opinió de Fidel Schaposnik, professor de Física de la Universitat Nacional de la Plata, la vinculació estreta entre els conceptes d’«espai» i «temps», l’establiment de la velocitat de la llum com a constant i que «massa i energia poden convertir-se l’una en l’altra»² en aquest canvi de paradigma respecte la mecànica newtoniana. Pel que fa a la segona, el professor Schaposnik el que destaca és que «[Einstein] va començar a pensar el rol de la geometria de l’espai en què ens movem. (…) Fa una teoria de la gravitació en què l’element fonamental és la geometria de l’espai i del temps.» ³

És palesa una voluntat d’Einstein de comunicar tan àmpliament com li sigui possible allò que ha determinat en el seu treball teòric, i la teoria de la relativitat no és una excepció en aquest sentit. La feina de divulgació la va començar a dur a terme pocs mesos després de la publicació dels articles en què s’establia la teoria de la Relativitat, i això vol dir que ho va fer en un moment en què ni comptava amb el suport de gran part de la comunitat científica ni molt menys amb el de la premsa.

Einstein va ser, en tot cas, un divulgador fora del comú, sobretot pel fet que pretenia delectar l’audiència o els lectors guiant-los per un camí que havia de ser anàleg al de la investigació, en lloc de simplificar el discurs amb l’esperança de fer de l’essència una cosa més comprensible. De fet, renegava d’aquestes reduccions: «No escassegen els autors capaços de presentar amb claredat una teoria actual, però casi sempre s’ofereix al lector un producte acabat, la qual cosa li impedeix sentir l’emoció de la investigació». Per a divulgar els seus propis postulats preferia conduir el «lector pel camí indirecte i aspre que jo mateix he recorregut, perquè és la meva única esperança que el resultat final li pugui intreressar.»⁴

Tot això no obstant, és possible que la complexitat del marc elaborat fes difícil comunicar a un públic ampli la idea, molt a pesar del propi Einstein que va fer tot el possible per salvar els obstacles i traslladar almenys certes nocions bàsiques, tot fent ús fins i tot de diagrames substitutius de les formules matemàtiques o metàfores esclaridores. El problema queda reflectit en paraules de Francisco Fernández Buey: «no fa encara massa temps era de curs legal la broma aquella que hi ha al món una dotzena de persones que entenen bé la teoria de la relativitat»⁵.

E=m·c²: de la ciència a la guerra

Probablement allò que més ràpid acudeix a la ment d’algú quan sent la paraula «Einstein» siguin dues coses molt concretes: «Relativitat» n’és una i «E=m·c²» deu ser, gairebé segur, l’altra⁶.

E és l’energia. m, la massa. I c, la velocitat de la llum. «L’energia pròpia d’un objecte és igual a la seva massa tantes vegades com la velocitat de la llum al quadrat»⁷. És un dels postulats de la teoria de la relativitat especial, una expressió senzilla i fàcilment memoritzable (cosa que sens dubte ha contribuït a la seva popularitat), a més d’una significativa aportació teòrica i involuntària a la bomba atòmica (juntament amb els treballs de Enrico Fermi, Joliot-Curie, Otto Hahn i Fritz Strassmann entre d’altres).

Cal recordar que en cap moment Einstein va tenir en ment la construcció d’aquesta arma en demostrar aquesta equació. «E=m·c²» no és destructiu com a tal, és un descobriment que només respon una voluntat d’aprofundir en el coneixement del cosmos; és la utilització militar que es va fer d’això el que va provocar les matances Hiroshima i Nagasaki. Einstein era una persona compromesa amb la pau, per bé que alguns trets concrets de la seva biografia facin dubtar a l’hora de qualificar-lo amb precisió fins al punt de no saber si cal dir-ne «pacifista», «antimilitarista» o «objector de consciència». Sigui quina sigui la tria, apareixen contradiccions.

El compromís amb la pau

Pacifista en temps de pau.

La negativa a firmar manifestos patriòtics en pro dels suposats drets que legitimaven a Alemanya per a la guerra va ser un dels primers punts de fricció d’Einstein amb els seus companys a l’Acadèmia Prussiana de les Ciències, però també va ser una de les primeres constatacions públiques i notòries del seu antimilitarisme.

En Einstein i una minoria de científics preocupats per l’escalada militarista, l’alineació dels científics de cada país amb els interessos militars particulars de els seves respectives pàtries era un error que es contraposava a la situació desitjable per a Einstein, que seria una comunitat científica internacional i no mediada per nacionalismes.

Amb el coneixement de causa i la projecció pública que li donava la seva tasca com a científic, Einstein va participar en diferents iniciatives per la pau en el marc de la Societat de Nacions com a membre del Comitè de Cooperació Intel·lectual, fins que va dimitir en considerar que a la pràctica aquest organisme estava fent molt poc a favor de la pau i dels drets de les minories. Això, no obstant, no li va fer esborrar del cap la convicció que era necessària una estructura supra-nacional que treballés per la pau: el punt de vista planetari és un dels trets característics del pacifisme d’Einstein⁸.

En temps de pau, Einstein adopta un pacifisme que es podria qualificar de «radical», en el sentit que promociona la desaparició dels exèrcits, fomenta el desarmament, i condemna el militarisme patriòtic. No deixa de ser pacifista en temps de guerra, però entre les dues Guerres Mundials la seva posició es veu alterada, matisada o reconstruïda, per les seves declaracions o per les seves actituds.

Contribucions en l’àmbit militar.

No obstant aquestes conviccions antimilitaristes, Einstein va realitzar diferents investigacions que tenien una aplicació directa en l’àmbit militar en diferents moments de la seva vida. Segons Albrecht Fölsing, Albert Einstein va treballar, durant la Primera Guerra Mundial en girocompassos que podien incrementar la potència militar dels submarins i també en aeronaus⁹. D’altra banda, segons Frederic D. Schwarz entre d’altres, Einstein manté correspondència l’any 1943, en plena Segona Guerra Mundial, amb el Departament d’Artilleria de la Marina dels Estats Units d’Amèrica¹⁰ sobre com fer més precisa la trajectòria i més efectiva la detonació dels torpedes i, explica l’autor, aquestes epístoles estan conservades i sota responsabilitat del Naval Undersea Museum¹¹.

Les justificacions que dóna per a aquests canvis d’actitud, que es resumeixen la majoria de vegades en què es tracta d’intents d’evitar el mal major, no convencen una part dels integrants del moviment antimilitarista i pacifista¹². La part de la crítica a la que sí que convenç acostuma a referir-se a aquests viratges com a prova del caràcter «flexible» i «pargmàtic» del pacifisme d’Einstein¹³.

Objector de consciència.

Ni tant sols durant el temps que paral·lelament Einstein feia aquestes col·laboracions amb la indústria militar va deixar de donar suport als objectors en tant que col·lectiu. Sobretot en temps de la República de Weimar, Einstein va fer constants crides a la població per tal d’empènyer el màxim de persones possible cap a l’objecció. En alguns casos això significava entrar en la il·legalitat, perquè alguns països tenien lleis contra la objecció, però la seva intenció era que la qüestió de l’oposició al militarisme es convertís en un maldecap per aquests governs i en diverses ocasions va intercedir davant l’opinió pública en defensa dels objectors. Sense retirar el suport, va deixar de fer crides a l’objecció només quan ho va jutjar obligatori a causa de l’amenaça Nazi i tot i que va tenir discrepàncies puntuals amb alguns sectors, en cap moment va retirar la seva demanda que no es criminalitzés el moviment¹⁴.

Vacil·lació en la posició pacifista.

L’ascens del partit nacionalsocialista al poder va comportar molts canvis per a Einstein. Per bé que era previsible i de fet el físic feia temps que alertava d’aquesta possibilitat, Einstein es va trobar implicat en primera persona quan va veure confiscat el seu compte bancari i la caixa de seguretat de la seva muller. A més, casa seva va ser assaltada. Tot això es barrejava amb l’evident escalada de violència i la propaganda militarista i nacionalista que els nazis duien a terme i que Einstein rebutjava amb virulència. No va ser fàcil, per a un jueu com Einstein, mantenir la seva convicció de pacifista radical; de fet, va virar alguns graus la seva postura.

Imaginin Bèlgica ocupada per l’Alemanya actual. Les coses serien molt pitjor que en

1914, i llavors no van ser gens bones. Per això haig de dir amb tota franquesa: si jo fos belga, i donades les actuals circumstàncies, no em negaria a prestar el servei militar; al contrari, entraria en aquesta organització amb alegria i pensant que d’aquesta manera contribuiria a salvar a la civilització europea.¹⁵

Aquesta citació deixa completament clar que Einstein va fer seu el Si vis pacem, para bellum, almenys en les circumstàncies, concretes i particulars, que Europa vivia.

No va tornar a variar aquesta posició fins que no va acabar la guerra, i la nova postura va tenir probablement més a veure amb la preocupació motivada per les experiències d’Hiroshima i Nagasaki que amb el final de les hostilitats.

La postguerra, crítica de la bomba i el govern mundial.

Moltes de les persones que han estudiat aquesta vessant pacifista d’Einstein semblen coincidir que malgrat que la seva aproximació al problema varia segons les circumstàncies, Einstein és pacifista al llarg de la seva vida. Ho fa així, per exemple, Virginia Iris Holmes a Was Einstein Really a Pacifist? Einstein’s Independent, Forward-Thinking, Flexible, and Self-Defined Pacifism¹⁶.

El seu compromís amb la no-violència i el pacifisme es pot qualificar de «total» en el període que va des del final de la II Guerra Mundial fins al final de la seva vida, moment en què entre d’altres coses firma el Manifest de Científics per l’Abolició de la Guerra redactat per Bertrand Russell i conegut com a Manifest Einstein-Russell.

A més, Einstein va prendre partit per un govern mundial federal que servís d’àrbitre per evitar una altra catàstrofe com l’experiència nuclear ja viscuda.

Einstein era pacifista?

El més escaient en aquest cas és delegar la resposta completa, dedicada i curosa a aquesta pregunta en l’esmentat article de Holmes donat que, a més de defensar una tesi (que Einstein practica un pacifisme «flexible i pragmàtic»¹⁷, s’hi poden llegir les conclusions a què han arribat altres estudiosos d’aquest punt concret de la biografia d’Einstein. Un resum podria ser que no hi ha consens a l’hora de qualificar-lo de «pacifista», però tampoc s’imposa de manera clara i distinta cap teoria que permeti afirmar, de totes totes, que no ho és.

En relació amb això, cal aclarir algunes coses. Fins i tot en els moments de guerra en què Einstein col·labora amb el militarisme en certs aspectes, segueix defensant la creació d’estructures supra-nacionals i supra-estatals mediadores i capaces de garantir la pau, i pren diferents iniciatives encaminades a evitar la criminalització del moviment objector.

Einstein justifica la seva pròpia actitud com una col·laboració amb el mal menor, que és l’odiat militarisme, per evitar el mal major, un esclat encara més significatiu de violència a Europa. És important recordar que va renunciar a la nacionalitat alemanya optant finalment per la dels Estats Units d’Amèrica (passant per la nacionalitat suïssa). Però això no li va impedir alertar, també, sobre el que jutjava com una incipient militarització de la ciència als Estats Units, ni condemnar aquest procés.

Per últim, s’escau destacar que la convicció que el sistema militar és perjudicial, la identificació de patriotisme i militarisme i la certesa que el patriotisme s’hereta de la tradició i es transmet erròniament a través d’estructures educatives errònies, és quelcom que acompanya Einstein al llarg de la seva vida.

La responsabilitat en la bomba atòmica.

La responsabilitat d’Einstein en la bomba atòmica no és tan alta com sovint es pensa. Més enllà que la seva teoria de la relativitat servís com a base teòrica, cosa que no estava en mans d’Einstein evitar, i més enllà que el físic fes servir el seu prestigi per atraure l’atenció del president Roosevelt cap a la possibilitat que els alemanys fabriquessin una bomba atòmica, la seva participació en el Projecte Manhattan va ser pràcticament nul·la.

Arran investigacions punteres sobre l’urani, el físic Leo Szilard es va adonar de seguida de les potencialitats militars que presentaven algunes de les seves aplicacions. Una sèrie de dades li van fer sospitar que l’Alemanya nazi podria estar també al corrent d’aquesta possibilitat i, juntament amb un altre físic, Eugen Wigner, van visitar Einstein. Després d’una sèrie de deliberacions i discussions, van quedar d’acord en avisar el Departament d’Estat dels Estats Units d’Amèrica d’aquesta problemàtica que contemplaven i de la conveniència que els Estats Units s’avencessin als seus enemics en aquest camp. Així es com es va gestar la missiva que es va enviar al president, no pas per iniciativa d’Einstein, tot i que la va signar i va participar en la seva redacció.

La raó que hagi quedat a l’imaginari col·lectiu que Einstein és el pare de la bomba atòmica cal buscar-la en la mediació de la premsa entre la veritable activitat del físic i la idea que en queda en l’opinió pública.

El que sí que és cert és que aquesta carta va ser un dels elements que va motivar l’embrió del projecte Manhattan¹⁸. Leslie Groves, màxim responsable militar d’aquest projecte, poc abans de l’explosió de la primera bomba atòmica, havia redactat un document en què s’explicava com s’havien succeït els esdeveniments, i allà s’hi deia que l’«E=mc²» era un dels fonaments teòrics que havien fet possible la innovació militar i que la carta al president Roosvelt havia estat clau per posar en marxa la maquinaria que l’havia dut a terme. Això va servir de base a la premsa per situar a Einstein en l’epicentre de l’entramat que havia resultat en la bomba atòmica: la revista Time va publicar una portada en què se’l veia a ell amb la seva famosa equació i la imatge del fong atòmic de fons. Sengles articles del New York Times i del Scientific Monthly, entre d’altres textos, van acabar d’apuntar també la idea d’una estreta relació entre Einstein i la bomba, sigui per falta de precisió en la redacció, sigui per la interpretació que en van fer els lectors¹⁹.

No és, en qualsevol cas, la responsabilitat d’Einstein tan accentuada, clara i distinta com s’ha pretès, s’ha escrit i s’ha divulgat erròniament en ocasions. El propi científic ho va aclarit diverses vegades en vida, i un dels cops que ho va fer de manera més evident va ser en una sèrie de cartes dirigides al filòsof japonès Seiei Shinohara que deixen algunes citacions molt interessants, entre elles la contundent «Sempre he condemnat l’ús de la bomba atòmica contra el Japó però no vaig poder fer res en absolut per evitar aquesta fatídica decisió»²⁰.

Conclusions

Per què la ciència?

El fet de trobar-se davant quelcom fascinant i, a través del plaer de la investigació, experimentar l’emoció de comprendre quelcom que era misteriós fins aleshores, empeny a fer ciència: «L’experiència més bonica que podem tenir és el misteri. És l’emoció fonamental que està al bressol del veritable art i la veritable ciència.»²¹

I, deixant de banda aquesta motivació, quina és la principal raó de tot investigador científic amb principis per fer la seva feina, si no la cerca de la veritat? També l’és en el cas d’Einstein, i el físic no ho oblida en el moment d’autodefinir-se: «Els ideals que han il·luminat el meu camí una vegada i una altra i que m’han donat el coratge per afrontar la vida amb alegria han estat la Bondat, la Bellesa i la Veritat»²².

En aquesta mateixa citació es veu clarament com Einstein situa a la mateixa alçada la seva recerca de la Veritat, la qual cosa és fer ciència, amb la seva inclinació cap a la Bondat, concepte que connota preocupació pel fet social.

I és que, per a Einstein, la ciència no pot pretendre viure emancipada del fet social. No només perquè per fer ciència és imprescindible sense fet social: sense comunitat científica. No només perquè anhelava la construcció d’una comunitat internacional científics en certa mesura aristòcrata. No només perquè ell com a científic hagi decidit pronunciar-se sobre el que afecta a la polis. També perquè la ciència és responsable en part de l’alienació²³, de la guerra (per això demana als científics que es neguin a investigar per a la guerra en la Conferència Internacional d’Opositors a la Guerra de 1931) i d’altres qüestions d’àmbit social.

Probablement les crítiques que Einstein fa a la ciència que li és contemporània permeten comprendre amb més claredat quina és la ciència que volia, la ciència que buscava i la ciència que li semblava necessària: ciència amb un per què. Una ciència al servei de la societat: per quina raó, si no, demanaria independència dels poders i del nacionalisme militarista i condemnaria el seu ús alienant?

Per què la guerra? Einstein-ésser social.

L’Einstein ésser polític, com ha anat quedat palès, és autoconscient, i diu actuar només quan és estrictament necessari. Hi ha citacions del propi Einstein que deixen encara més clar quina és la seva concepció del fet social: «Centenars de cops al dia em recordo a mi mateix que la meva vida interior i la meva vida exterior estan basades en els treballs d’altres homes, vius o morts, i que així mateix jo m’he d’esforçar per donar en la mateixa mesura que he rebut i estic rebent…»²⁴.

Einstein s’autodefineix sovint com a solitari²⁵ i amb freqüència se l’evoca com a una persona excèntrica. De vegades, fins i tot, mostra certa desconfiança cap a determinades construccions socials perquè creu que estan governades per l’autoritarisme i la bogeria. En una ocasió, per exemple, va dir: «Em trobo amb una dificultat i és que un Tribunal és una institució humana.»²⁶ Això com a molt el porta a reclamar institucions aristòcrates (en el sentit etimològic de la paraula) i internacionals de científics, per assegurar la independència i la qualitat, però en cap moment, com ha quedat demostrat, el condueix a depreciar els assumptes de la polis, tot el contrari: «Qui no és un expert en qüestions econòmiques i socials ha d’opinar sobre el socialisme? Per una sèrie de raons crec que sí»²⁷. Per cert que una institució com aquesta que reclama ja és en sí un fet social, i una mostra més de la profunda voluntat d’Einstein de contribuir a millores socials, De fet, ell mateix va projectar la dictotomia en què es trobava sobre tota la humanitat en en aquest cas concret, a través de la independència científica.

En un article publicat al Monthly Review, Einstein va prendre partit pel socialisme democràtic, de manera molt clara: «El veritable propòsit del socialisme és precissament superar i avançar més enllà de la fase depredadora del desenvolupament humà [...] [i] està guiat cap a un fi ètico-social»²⁸. Cal posar això en relació amb aquestes demandes recurrents d’independència científica i de garanties de rigor («no hem de subestimar la ciència i els mètodes científics quan es tracta de problemes humans»²⁹) perquè és un altre dels pilars, juntament amb el desig de socialització del coneixement a través de l’educació, que conformen el pensament no sistemàtic que Einstein va dur a generar en el camp político-social.

Així doncs, és en aquest marc, socialisme, punt de vista planetari, necessitat d’educació transformadora, en el què Einstein procura comprendre el perquè de la guerra, i, en aquest context, posa en marxa tota una sèrie d’iniciatives pacifistes: dins la Societat de Nacions fins que va dimitir, en diferents xerrades i comunicacions públiques i al capdavant del Emergency Comitee of Atomic Scientists³⁰, entre d’altres.

Bibliografia consultada

AFP. 2005. El pacifismo de Einstein. Newsgroup soc.culture.colombia. <http://newsgroups.derkeiler.com/Archive/Soc/soc.culture.colombia/2005-08/msg00019.html>.

BBC Mundo. 2005. Einstein, el “mago” [Entrevista a Fidel Schaposnik]. Disponible a <http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/specials/2005/einstein/newsid_4433000/4433043.stm>.

Einstein,.Albert. 2008. Mi visión del mundo. Albert Einstein. Wikisource. 2008. <http://es.wikisource.org/wiki/Mi_visi%C3%B3n_del_mundo>. Enllaç permanent: <http://es.wikisource.org/w/index.php?title=Mi_visi%C3%B3n_del_mundo&oldid=172222>.

Einstein, Albert. 2000. Marxists Internet Archive. <http://www.marxists.org/espanol/einstein/por_que.htm> [Edició digital basada en la primera edició a Monthly Review, Nova York, maig de 1949.]

Elías, Carlos. 2007. La cobertura mediática de la visita de Einstein a España como modelo de excelencia periodística. Análisis del contenido y de su posible influencia en la física española. Arbor: Ciencia, pensamiento y cultura, ISSN 0210-1963, número 728. Dispobible en línia a <http://arbor.revistas.csic.es/index.php/arbor/article/view/152/152>.

Fernández Buey, Francisco. 2005. Albert Einstein: ciencia y conciencia. El Viejo Topo. Barcelona.

Fernández Buey, Francisco. 2008. Buscando a Einstein. Revista El Viejo Topo, número 208. Disponible a <http://www.lacentral.com/pdf?op=articulo&id=30&idm=1>.

García Camarero, Ernesto. 2006. Einstein y la responsabilidad social del científico. Epistemowikia. CALA, Campus Libre y Abierto (Universitat d’Extremadura). Disponible a <http://campusvirtual.unex.es/cala/epistemowikia/index.php?title=Einstein_y_la_responsabilidad_social_del_cient%C3%ADfico>.

Iris Holmes, Virginia. 2005. Was Einstein Really a Pacifist? Einstein’s Independent, Forward-Thinking, Flexible, and Self-Defined Pacifism. American Physical Society, APS March Meeting, abstract #V4.002. 2005.

Hurtado de mendoza, Diego. 2007. Between Pacifism and Nuclear Energy (1930-1955). Arxiv.org. Disponible en <http://arxiv.org/abs/0706.0995>.

Roqué, Xavier. 2007. Einstein como divulgador científico. Quark, Ciencia, Medicina, Comunicación y Cultura. Observatorio de la Comunicación Científica (OCC) de la Universitat Pompeu Fabra. Barcelona. <http://www.prbb.org/quark/26/026049.htm>.

Schwarz, D. 1998.. Einstein’s Ordnance.American Heritage History’s Homepage. <http://www.americanheritage.com/articles/magazine/it/1998/4/1998_4_8.shtml>.

1De fet, existeixen articles encaminats en exclusiva a determinar i analitzar el mode particular en què els mitjans de comunicació van tractar la figura d’Albert Einstein. Vegi’s, per exemple, La cobertura mediática de la visita de Einstein a España como modelo de excelencia periodística. Análisis del contenido y de su posible influencia en la física española. Carlos Elías. Arbor: Ciencia, pensamiento y cultura, ISSN 0210-1963, número 728, 2007, pàgs. 899-909. Dispobible en línia a <http://arbor.revistas.csic.es/index.php/arbor/article/view/152/152>.

2Einstein, el “mago”. BBC Mundo [Entrevista a Fidel Schaposnik]. BBC Mundo, 2005. Disponible a <http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/specials/2005/einstein/newsid_4433000/4433043.stm>.

3Ibídem.

4Aquestes dues citacions es recullen en l’article: Einstein como divulgador científico. Xavier Roqué. Quark, Ciencia, Medicina, Comunicación y Cultura. Observatorio de la Comunicación Científica (OCC) de la Universitat Pompeu Fabra. Barcelona, 2007. Disponible a <http://www.prbb.org/quark/26/026049.htm>. Es tracta d’un article dedicat en exclusiva a analitzar la figura d’Albert Einstein en tant que divulgador científic.

5Albert Einstein: ciencia y conciencia. Francisco Fernández Buey. El viejo topo. Barcelona, 2005. Pàg. 43.

6Es pot trobar un facsímil d’una pàgina del manuscrit en què Einstein proposava aquesta equació a <http://www.symmetrymagazine.org/cms/?pid=1000070>.

7Francisco Fernández Buey. Op. Cit., pág. 33.

8 Albert Einstein: ciencia y conciencia. Francisco Fernández Buey. El Viejo Topo. Barcelona, 2005. Pàg. 193 i següent.

9Ho recull Was Einstein Really a Pacifist? Einstein’s Independent, Forward-Thinking, Flexible, and Self-Defined Pacifism. Virginia Iris Holmes, American Physical Society, APS March Meeting, abstract #V4.002. 2005. Pàg. 277.

10Informació oficial sobre la institució a la web dels Arxius Nacionals dels EUA: <http://www.archives.gov/research/guide-fed-records/groups/074.html>.

11Einstein’s Ordnance. Frederic D. Schwarz. American Heritage History’s Homepage. 1889. Disponible a <http://www.americanheritage.com/articles/magazine/it/1998/4/1998_4_8.shtml>.

12 Vegi’s, a tall d’exemple, els retrets a què Einstein respon a: El pacifismo de Einstein. AFP. Newsgroup soc.culture.colombia. 2005. Disponible a <http://newsgroups.derkeiler.com/Archive/Soc/soc.culture.colombia/2005-08/msg00019.html>.

13 Ho desenvolupa clarament l’article: Was Einstein Really a Pacifist? Einstein’s Independent, Forward-Thinking, Flexible, and Self-Defined Pacifism. Virginia Iris Holmes, American Physical Society, APS March Meeting, abstract #V4.002. 2005. Pàg. 277.

14 Albert Einstein: ciencia y conciencia. Francisco Fernández Buey. El Viejo Topo. Barcelona, 2005. Pàg. 193 i següent.

15Citació recollida en Between Pacifism and Nuclear Energy (1930-1955). Diego Hurtado de Mendoza. Arxiv.org. 2007. Disponible en <http://arxiv.org/abs/0706.0995>. Pàg. 3.

16Virginia Iris Holmes, Op. Cit.

17Virginia Iris Holmes, Op. Cit., pàg 296.

18 Per a més informació quant als comitès i les comissions presidencials que van precedir el projecte Manhattan, i la relació que Einstein hi va tenir, vegi’s: En los preeliminares el proyecto Manhattan. A: Albert Einstein: ciencia y conciencia. Francisco Fernández Buey. El Viejo Topo. Barcelona, 2005. Pàg. 213 i ss.

19Between Pacifism and Nuclear Energy (1930-1955). Diego Hurtado de Mendoza. Arxiv.org. 2007. Disponible en <http://arxiv.org/abs/0706.0995>.

20El pacifismo de Einstein. AFP. Recollida a: Newsgroup soc.culture.colombia. 2005. Disponible a <http://newsgroups.derkeiler.com/Archive/Soc/soc.culture.colombia/2005-08/msg00019.html>.

21Ibídem.

22Mi visión del mundo. Albert Einstein. Wikisource. 2008. Disponible a <http://es.wikisource.org/wiki/Mi_visi%C3%B3n_del_mundo>. Enllaç permanent: <http://es.wikisource.org/w/index.php?title=Mi_visi%C3%B3n_del_mundo&oldid=172222>.

23«Per què aquesta magnificent ciència aplicada que estalvia feina i fa la vida més fàcil ens va portar tan poca felicitat? (…) En lloc d’alliberar-nos en gran mesura del treball espiritualment esgotador, ha fet dels homes esclaus de les màquines, els quals en la seva major part completen les seves monòtones i extenses jornades de treball amb disgust». Citació recollida en Between Pacifism and Nuclear Energy (1930-1955). Diego Hurtado de Mendoza. Arxiv.org. 2007. Disponible en <http://arxiv.org/abs/0706.0995>, pàg. 1.

24Ibídem.

25Vegi’s Viajero solitario a Albert Einstein: ciencia y conciencia. Francisco Fernández Buey. El Viejo Topo. Barcelona, 2005. Pàg. 143 i ss.

26 Albert Einstein: ciencia y conciencia. Francisco Fernández Buey. El Viejo Topo. Barcelona, 2005. Pàg. 174.

27¿Por qué socialismo? Albert Einstein. Marxists Internet Archive [Edició digital basada en la primera edició a Monthly Review, Nova York, maig de 1949.] 2000. Disponible a <http://www.marxists.org/espanol/einstein/por_que.htm>.

28Ibídem.

29Ibídem.

30El Emergency Comitee of Atomic Scientits és una iniciava pacifista que una sèrie de científics van posar en marxa després de les experiències amb la bomba atòmica. Tenia una composició plural pel que fa a idees polítiques i filosòfiques i l’element aglutinador era el compromís amb la pau. Les divergències van existir i la iniciativa es va rebel·lar inviable, per la qual cosa es va dissoldre tres anys després de la seva formació adduint problemes econòmics, de manera molt elegant.

Blocs d’Estudiants d’Humanitats

(L’adreça és: http://alvaro-martinez.net/ginys/planeta/humanitats/)

Aquest hiperbloc és un recull d’aquestes diferents micropublicacions personals; mostra la darrera novetat de cadascuna d’elles.

Crèdits

L’he dut a terme amb el programari Infante, programat per Daniel Vásquez i Jacinto Lajas.

Ho expliquen per exemple Xavier Caballé o José Antonio Millan. Com que La Vanguardia va treure al mercat el seu primer exemplar l’any 1881, són molts els titulars i els articles que la seva redacció ha escrit i que han esdevingut, amb el temps, el testimoni d’efemèrides de gran importància històrica. La portada del dia en què es va proclamar la II República espanyola n’és un bon exemple.

[Ve de República de Weimar i el Partit Socialista Alemany] La República de Weimar vivia un clima de gran inestabilitat pel que fa a les organitzacions polítiques i socials i al teixit d’aliences que conformaven. Un dels elements claus és la funció donada a les unitats violentes de l’extrema dreta, que sovint venen de les unitats desmobilitzades de l’exèrcit que no s’havien reinserit a la societat. Sovint protegeixen a grans capitalistes i terratinents, però també serveixen als socialdemòcrates per fer front a les pressions que rebien des de l’esquerra comunista. Aquesta utilització els dóna certa legitimització perquè se’n reconeix una funció de forma implícita.

La violència al carrer que generen aquestes confrontacions és una cosa nova a Alemanya. En alfguna gent, aquest fet va provocar certa desconfiança respecte les propostes de la República de Weimar i el nou parlamentarisme, perquè la tradició anterior de l’Imperi Alemany i els kàisers era posar i imposar l’ordre per damunt de tot.

El 1920 diverses agrupacions d’extrema dreta provoquen un Cop d’Estat. Quan l’Estat demana la protecció de l’exèrcit i li demana que sufoqui aquesta temptativa, la resposta que reben és “l’exèrcit no dispara contra l’exèrcit”.

Arran d’això esclata una vaga general de quatre dies i el cop d’estat fracassa, però el balanç és que la situació continua com estava i l’única cosa que canvia és que s’atorga una amnistia als colpistes. Malgrat el fracàs, el govern no és sòlid. Les forces comunistes es revolten i el que és evident que el govern no és sòlid. Les forces comunistes es revolten. Aquesta situació no afavoreix l’estabilitat democràtica.

Les següents eleccions les guanya el Partit Conservador amb sufragi universal que inclou les dones. Malgrat tot no s’aconsegueix calmar els ànims.

La República de Weimar ha de fer front a l’esforç que suposa la hiperinflació. Després d’una guerra, és habitual que calgui enfrontar-se a una notable inflació. A més, per poder imprimir paper moneda amb més comoditat, el Segon Reich elimina la vinculació del diner en circulació i l’or. Aquesta política pot portar problemes si la situació empitjora.

Un altre problema són els costos de la Primera Guerra Mundial. Alemanya havia de pagar a Anglaterra, a França, als Aliats en definitiva, una sèrie de despeses, com un compromís adquirit en el moment de formar la pau. S’ha dit que això asfixiava Alemanya. Alguns càlculs que s’han fet amb posterioritat, sense negar la importància cabdal d’aquesta despesa, la relativitzen. En qualsevol cas, esdevé que en un moment donat Alemanya no pot pagar els seus compromisos i França, a mode de resposta, potser precipitada, envaeix part d’Alemanya. Això suposa, altra vegada, una humiliació, just en el moment que els parlamentaristes cerquen crear una nova identitat.

Hitler utilitzarà la sensació de malestar i humiliació per indicar que els problemes els provoca el sistema parlamentari i el tractat de Versalles, signats pel govern de la República de Weimar.

La invasió del 23 redunda en la crisi econòmica, de nou s’accelera la inflació i s’estableix una reforma monetària per tractar de recuperar la situació.

Succeïx també que, arran el crack del 29, els Estats Units d’Amèrica tampoc no poden seguir deixant diners a Alemanya, la qual cosa provoca l’augment immediat de l’atur i un bloqueig econòmic total.

El sistema parlamentari cau en gran descrèdit. Alemanya, a més, era un país de poca tradició democràtica. El resum de la situació és una gran crisi econòmica , humiliació i partits democràtics dèbils. Aquestes condicions afavoreixen l’aparició d’agrupacions que estructurin el malestar, entre ells el partit nazi.

El Partit Nazi (NSDAP) no el crea Hitler, però s’hi incorpora ben aviat. No firmen vinculacions amb altres partits i organitzacions si això els pot fer virar la seva identitat. Van aglutinant cada vegada més gent.

Finalment, Hitler arriba a ser canceller de la República de Weimar, la qual cosa dona inici al Tercer Reich.

Testimonis recomanats pel professor d’aquesta època són els de Sebastian Haffmann, Joachim Kaiser i Günter Grass.

Es tracta de la generació posterior a la Primera Guerra Mundial (anomenada la Gran Guerra). Té un impacte extraordinari a les societats a què afecta, perquè per primera vegada s’hi implica a civils i es parla de mobilització general.

La derrota d’Alemanya implica la desaparició a nivell organitzatiu de l’Imperi Alemany i a l’adveniment de noves formes organitzatives que són precisament les de la República de Weimar. Els guanyadors de la guerra són com és sabut els aliats, França, els Estats Units i Anglaterra.

En aquells anys, es busquen noves formes d’organització, no a nivell intel·lectual i prou sinó també amb presència al carrer.

Alemanya va a la Primera Guerra Mundial sent una potència industrial i econòmica, però no una potència colonial. També és una potència militar, fa ús d’un militarisme prussià. L’exèrcit està dirigit pels aristòcrates, i hi ha una forta presència del patriotisme.

Poc temps abans de l’inici de l’ofensiva definitiva dels aliats, els militars alemanys negociaven, a esquenes dels polítics, la rendició amb certes condicions, com ara el manteniment de la integritat territorial de l’Imperi Alemany. En adonar-se d’això els polítics, declaren la pau, però no la signen.

Arran d’aquests fets generen la llegenda de la traïció: els polítics no es presenten com a perdedors de la guerra sinó com a víctimes de la maniobra dels militars.

Un cop declarada la pau els polítics socialistes volen que abdiqui l’emperador però mantenint l’estructura estatal. Altres forces polítiques (espartaquistes, altres comunistes) acusaran al partit socialista de fer un doble joc.

La Marina, on típicament hi ha les elits dels exèrcits, no estava disposada a acceptar la rendició d’Alemanya sense un darrer combat contra la Royal Navy, i enviarà vaixells amb aquest propòsit. Hi ha una dura repressió d’aquest fet que no impedeix que la revolta s’escampi protagonitzada per una simbiosi entre obrers del metall i personal de la Marina, que formen consells autònoms.

La constitució d’aquests consells parteix d’una sèrie de reivindicacions socials, entre els quals destaca el sufragi universal, el femení inclòs.

El partit socialista intenta controlar les revoltes i intenta que no es generi una revolució a la russa. Aconsegueix aturar les revoltes en algunes zones, però en altres en canvi s’estén a totes les àries de l’exèrcit, on es qüestiona el poder dels oficials però també el poder d’una classe sencera, l’aristocràcia.

A Rússia, la revolució havia començat pels treballadors; a Alemanya, semblava començada per soldats. El 9 de novembre aquestes revoltes arriben a Berlín, i això provoca l’abdicació del kàiser (emperador). L’estructura feudal imperialista s’acabava, almenys com existia fins aleshores.

La classe conservadora procura mantenir-se al poder. Es proclama la república. L’impacte dels consells és evident. Els socialistes més radicals, els espartaquistes, proclamen la república espartaquista (república lliure i socialista alemanya, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht).

Malgrat això darrer, la situació la controla el Partit Socialista alemany, però amb la possibilitat d’incidència creix també la dissidència: espartaquistes, socialistes lliures i socialdemòcrates (la majoria) se separen. Els socialdemòcrates són parlamentaristes, però no volen nacionalitzacions ni són prosoviètics en cap aspecte. Els socialistes independents, en canvi, tot i que també són parlamentaristes, demanen la nacionalització d’alguns dels sectors de l’economia.

Els espartaquistes són un partit netament revolucionari. S’oposen al Partit Socialdemòcrata Alemany per la seva idea de la Gran Alemanya. Mantenen certa tensió, també, perquè consideren que els socialdemòcrates s’han venut a les classes establertes.

El país estava governat a dos nivells, els governs i els consells tenien, ambdós, certa quota de poder. El 10 de novembre de 1918 se signa la fi de la guerra (havia estat declarada però encara no signada). El Govern crea un Consell de l’Exèrcit Nacional, presentat com a parlamentarista, per les llibertats i per la democràcia. Entre d’altres coses és una maniobra per restar poder als Consells. El 20 de novembre hi ha una trobada del Congrès alemany on es recolzen les postures socialdemòcrates i s’aposta per les eleccions.

Aquesta decisió la va prendre la classe política sense consultar als Consells. Volen engegar al marge dels Consells la reestructuració del país: s’arriba a convenis col·lectius i s’aconsegueix la jornada de 8 hores. El partit socialdemòcrata intenta una dissolució de l’exèrcit alemany, que es resol amb què roman gent descontrolada i amb capacitat d’organització i accés a les armes.

El professor Raimundo Viejo Viñas ha publicat al seu bloc dues entrades relacionades amb la seva classe sobre la dècada vermella a Alemanya, un dels quals conté una presentació de diapositives descarregable que inclou a mode de resum i en format d’esquema els punts que va tractar. Les dues entrades es titulen La dècada vermella: Alemanya (1967-1977) i La Dècada Vermella.

La primera de les entrades és un resum introductori de la classe. És en la segona on hi ha la presentació La dècada vermella. La República Federal d’Alemanya 1967-1977 (format ppt). per poder-la descarregar.

[ Imatge basada en una fotografia d'Amparo Torres. Aquest treball es pot descarregar en PDF, maquetat; o en un fitxer editable odt, també maquetat. Gràcies a The Internet Archive: #1, #2. ]

Introducció

El personatge e Felicité és la pedra angular del conte Un cor simple, un dels tres contes de Gustave Flaubert compendiats en el volum Trois Contes, que per mitjà de tres narracions formen una regressió temporal, en què el primer d’ells se situa a la França moderna; el segon, a l’edat mitjana; i el tercer, als temps d’Hèrodies. Tenint en compte que Un cor simple és el primer d’aquests tres relats i que Flaubert va conrear el realisme, sembla clar que el que s’hi narra reflecteix d’una manera o una altra la realitat de la França moderna –o com a mínim que aquesta és la voluntat del seu autor–.

El realisme

Flaubert es considera una figura referent, quan no el màxim exponent, del realisme, particularment a França, si bé la seva obra es llegeix arreu. A les seves obres, doncs, hi ha la voluntat de deixar testimoni de la realitat, ja sigui d’una realitat històrica o bé de la realitat coetània. En aquest context, és comprensible que es doni molta importància al llenguatge (que crea, denota i es refereix a realitats), situacions de la vida quotidiana, etc. S’incorporen a les obres literàries els parlars propis de les diferents classes socials i es retraten escenes amb tanta cura que es presenten en la ment del lector gairebé com si es tractés d’una fotografia.

Seria un error però considerar que Flaubert pretén introduir l’objectivitat en les seves obres literàries. Ho explica així Aguirre Romero: «La realitat no li importa, ni li importa la seva explicació científica o sociològica. El que importava realment a Flaubert era assolir un discurs (el poètic) que integrés tots els altres discursos (els socials). La seva lluita no va pretendre mai aconseguir un discurs objectiu, sinó un discurs autònom.»¹ Diu Aguirre Romero que a Flaubert no li importava la realitat i no és que vulgui amb això negar l’essència del realisme, o qüestionar l’adscripció de l’escriptor a aquest corrent literari, sinó que explicita que el realisme de Flaubert no és una mena de simple «transcodificació» de la realitat en literatura (en cas que això fos possible); no és tampoc només l’esglaó anterior que donarà pas al naturalisme i com a proto-naturalisme l’hem de considerar; sinó que és, com diu literalment, la cerca del «discurs autònom».

En qualsevol cas sí que s’observa en «Un cor simple» l’habilitat descriptiva que tant molestava al també escriptor Paul Valéry («No és una finalitat digne de l’art emprar-lo en descripcions d’objectes coneguts i visibles»², protestava) i alguns crítics literaris coetanis.

I és que les descripcions que s’hi poden trobar arriben a informar dels detalls més insospitats: «Al primer pis hi havia l’habitació de “la senyora”, molt grossa, coberta d’un paper amb flors pàl·lides, i contenia el retrat d’“el senyor” vestit amb una afecció antiquada». És una cosa molt típicament realista: no n’hi ha prou amb descriure l’habitació, el lector no la visualitza amb processió suficient fins que no s’explica quina vestimenta portava “el senyor” al retrat. Deixant de banda que aquestes informacions no solen ser innocents, no hi ha dubte que les queixes de Valéry han estat desestimades per la història de la literatura.

És clar que les descripcions no es limiten, com en el cas citat, als objectes de la realitat. En una missiva a una amistat a propòsit del procés de creació i redacció seva novel·la L’educació sentimental, Flaubert ho deixa clar: «Vull representar un estat psicològic, veritable per a mi, encara no descrit.»³ Les aspiracions del realisme (i, d’una manera especial, la ploma de Flaubert) s’endinsen també en la psique de determinades persones per tal de fer-ne una mena de fotografia. I en relació amb la psique, en una altra carta sentencia quelcom fonamental per tractar Un cor simple: «Vull fer la història moral dels homes de la meva generació»⁴.

Un relat moralista

Efectivament, Un cor simple està situat en temps més o menys coetanis a l’autor i es tracta d’un relat moralista.

Felicité és un personatge que ho dóna tot i no rep res. Felicité és un personatge que estima successivament diferents persones, algunes amorosament, d’altres perquè les ha d’atendre, d’altres perquè hi conviu, i mai és estimada. Felicité rep en primera persona les conseqüències de la misèria humana. Es fa més que evident que l’elecció del nom del personatge no només no és casual, sinó que té una important càrrega irònica.

Flaubert posa de manifest com la misèria humana xoca una vegada i una altra contra la candidesa i la innocència de Felicité. I no ho fa perquè pensi que posant algú cara a cara amb el seu comportament s’adonarà d’allò que causa i el canviarà cap a millor. No fa això perquè no creu que sigui possible tal canvi. Només te la voluntat de deixar-ne constància, i prou. En paraules d’Emilia Pardo Bazán: «[Flaubert mostrava] antipatia cap a allò actual, i [tenia] el propòsit de satiritzar-ho, no per corregir-ho, donat que no és Flaubert un moralista optimista, i considera irremeiables la necessitat, misèria i ridiculesa humanes; i en comprovar-les s’hi recrea amb gaudi acerb. El moralista optimista, quan fustiga, pretén esmenar; Flaubert, no.»⁵

Potser l’extracte on es veu amb més claredat aquesta voluntat moralista de Flaubert de posar cara a cara el lector amb la misèria humana és el següent:

«El seu pare, manobre, s’havia matat en caure d’una bastida. Després va morir la seva mara, les seves germanes es van dispersar, la va recollir un granger i des de molt petita la va posar a guardar les vaques al camp. Tremolava sota els parracs, bevia de boca terrosa l’aigua dels estanys, la pegaven per no res, i finalment la van despatxar per un robatori de trenta sous que no havia comès. Va entrar en una altra granja, hi va fer de mossa de corral, i com que agradava als amos, els seus companys n’estaven gelosos». És el relat de la seva infància: es va socialitzar en la tragèdia, en la pobresa, en l’explotació, en la violència (podríem dir-ne tortura i tot), en la mentida i en l’enveja. I malgrat tot això que li esperava, en nàixer la van batejar Felicité. Amb l’extracte queda clar que el seu procés de socialització és traumàtic i els primers aprenentatges no ho són menys; vegem ara quins son els esdeveniments clau que conformen la seva educació per comprendre millor el personatge.

L’educació de Felicité des de diferents punts de vista.

Poques coses ens poden donar una visió tan polièdrica i tan completa de les causes i explicacions de la manera de ser, del comportament, d’un personatge, com analitzar la seva educació. No només és interessant conèixer si hi ha hagut algun tipus d’educació reglada en Felicité, si ha assistit a l’escola o no; sinó també saber en quins moments de la seva vida i de quin mode ha entrat en contacte amb experiències que han conformat la seva formació des de diferents punts de vista. Cadascun d’aquests punts de vista endinsa al lector en un retrat de l’època, i presenta un motiu més que justifica l’afirmació que, evidentment, Felicité no és pas gaire feliç.

Educació acadèmica

Per instruir els nens d’una manera agradable, [Monsieur Bourais] els va regalar una mena de geografia amb il·lustracions. Representaven diferents escenes del món, uns antropòfags cofats amb plomes, un simi que raptava una senyoreta, uns beduïns al desert, una balena que caçaven amb arpons, etc.

Paul va fer l’explicació d’aquells gravats a Felicité. Aquella va ser tota la seva educació literària.

El narrador omniscient i pretesament objectiu⁶ no ho pot dir més clar: tota l’educació literària de Felicité és aquesta explicació dels gravats. Com ja ha quedat palès, en la infància de Felicité no hi havia les condicions necessàries per poder gaudir d’educació acadèmica, per bàsica que fos, i aquest contacte amb els gravats és, si de cas, allò que més s’hi assembla. No hi ha cap dada al text que ens faci pensar en la seva assistència a les classes d’una educació reglada.

Hi ha una altra situació, però, en què també intervé Monsieur Bourais i en què Felicité juga un paper més actiu: si en el cas dels gravats aquest material cau en les seves mans i, aleshores, s’hi interessa; en aquest nou cas és ella que acudeix amb sed d’informacions a qui pot proporionar-les-hi. Víctor, un des dos fills de la mestressa de Felicité, marxa a les Amèriques i ella, amoïnada, demana a Bourais si sap si es pot tornar per terra «en cas de necessitat». Felicité és més activa ara, inquietud que, és clar, es justifica més per l’afecte que té a Víctor que no pas per una ànsia de coneixement en geografia, Amb tot, no ha perdut pas la seva innocència:

Ell va agafar l’atlas, desprès va començar tot d’explicacions sobre longituds; feia un bell somriure de setciències davant l’atabalament de Felicité. Per fi, amb el llapis, va indicar en els retalls d’una taca oval un punt negre, imperceptible, afegint: «És aquí.» Ella es va inclinar sobre el mapa; aquella xarxa de línies de colors li cansava la vista, sense informar-la de res; i quan Bourais la va invitar a dir què l’estranyava, ella li va pregar que li ensenyès la casa on vivia Víctor.

Educació religiosa

Quan a partir del Nadal Felicité ha de portar la filla de Madame Aubain al catecisme, entra en contacte amb la «història sagrada». A partir d’aquest contacte, «Felicité creia veure el paradís, el diluvi, la torre de Babel, ciutats en flames, pobles que es morien, ídols derrocats» i es mostra sorpresa i entristida pel fet que haguessin crucificat algú que «estimava els infants, donava menjar a les multituds, guaria els cecs», etc. Vist els seus interessos, es pot dir que Felicité és una devota mística: des d’aleshores va estimar-se més als anyells «per amor de l’Anyell» i també els coloms «a causa de l’Esperit Sant», però, en canvi, «pel que fa als dogmes, no hi entenia res, ni tant sols els va voler comprendre». Els conceptes que assimila Felicité son sens dubte els d’una teologia idealitzada.

Tot i que no hi ha elements suficients per assegurar que hi ha una identificació entre Jesucrist i Felicité, sí que hi ha un cert paral·lelisme entre les situacions que sorprenen a Felicité de la «història sagrada» i altres que ha patit ella en la seva pròpia vida: ho ha donat tot pels altres i no ha rebut una compensació justa. Felicité segueix sense ser feliç, a pesar del seu tracte complaent als qui estan per sobre d’ella, a pesar que va salvar la seva “senyora” de l’atac dels brous, a pesar d’haver aguantat estoicament les situacions més adverses a la seva infantesa.

L’atenció que para Felicité al catecisme quan acompanya la filla de madame Aubain al catecisme és tota l’educació més o menys sistemàtica que rep en aquest aspecte. Malgrat això, Felicité ja creia abans: al capítol I s’explica als lectors que es lleva «a trenc d’alba, per no faltar a missa» i que en ocasions «s’adormia davant la llar de foc, amb el rosari a la mà». En aquest cas doncs, la falta d’educació sistemàtica en la matèria no li ha impedit l’exercici de la fe.

Educació sexual

Malgrat la fe cristiana que com ha quedat explicitat que Felicité professa des de la joventut (i que viu d’una determinada manera), sembla que no respon escandalitzada a la proposició sexual d’un jove que va viure a l’edat de 18 anys. I és que el primer contacte (i l’únic relatat) que Felicité té amb el sexe és extraordinariament abrupte. Té lloc «una tarda del més d’agost» a l’«aplec de Colleville» i ocórrer així:

Un jove d’aparença benestant i que fumava una pipa (…) la va convidar a sidra, a cafè, a coca, li va comprar un mocador i, pensant-se que ella li endevinaria les intencions, es va oferir a acompanyar-la. A la vora d’un camp de civada, la va tirar a terra brutalment. Ella va tenir por i es va posar a cridar. Ell es va allunyar.

En cas del sexe cal dir que no obstant l’innocència present en aquest fragment (en el sentit que Felicité no se n’adona de les intencions del seu pretendent, malgrat les diverses senyals que aquest li envia) la protagonista no estava tan mancada d’informació com en un principi podria semblar. El narrador aclareix que «no era innocent a la manera de les senyoretes» (l’afany per explicitar «a la manera de les senyoretes» posa al lector sobre la pista que, d’altres maneres, sí que ho era). I no era innocent perquè «els animals l’havien instruïda».

Evidentment aquest no és l’exemple d’educació sexual desitjable en tant que la complexitat de les relacions humanes les fa diferents a qualsevol cosa que Felicité hagi pogut suposar mitjançant aquest tipus d’observacions. I, a més, el seu comportament en aquest cas demostra poca pràctica en el joc amorós. Però van proveir una informació suficient a la protagonista com per no poder-la considerar innocent en aquest aspecte. La «resistència», explica el narrador, es devia a «la raó i l’instint de l’honor».

No es relata cap més contacte sexual en la narració, de forma que es pot concloure que a aquest únic contacte, Felicité s’hi enfornta amb una relativa informació, i la guia intuïtiva de «la raó» i l’«honor», que la condueixen a actuar d’una determinada manera. Més problemàtica serà , potser, la seva educació afectiva.

Educació afectiva

En una carta que Flaubert envia a Roger des Genettes, fa un resum en poques línies del conte Un cor simple i en aquest context indica la problemàtica dels contactes afectius que aborden Felicité i que, per tant, configuren la seva educació afectiva:

Estima de manera successiva un home, els nens de la seva mestressa, un nebot, un vell que cuida, i després el seu lloro.⁷

El noi que apareix en aquesta citació és aquell mateix amb el qual havia tingut l’abrupte contacte amb el sexe. Això de banda, de la relació afectiva que va acompanyar-los en surt ben escarmentada: Felicité confon covardia amb tendresa i el covard l’abandona per casar-se amb una dona vella, la qual cosa li assegurava no haver de fer el servei militar.

Pel que fa als fills de madame Aubain l’efuisió que Felicité demostra envers la mainada és tal que motiva la intervenció de la mare:

Paul i Virginie, l’un de set anys i l’altre de només quatre, li semblaven formats d’una matèria preciosa; se’ls pujava a l’esquena com un cavall, i madame Aubain li va prohibir fer-los petons a cada minut, cosa que la va mortificar. No obstant, se sentia feliç. La dolçor de l’ambient li havia fos la tristesa.

A més que en aquest cas Madame Aubain sembla ser un obstacle per a l’expressió d’aquesta efusió de què parlàvem, Felicité sembla no estar completament satisfeta amb cap de les relacions afectives que inicia o bé diferents raons l’obliguen a deixar aquestes relacions (la filla de la mestressa es fa gran i ja no la pot tutejar, el seu nebot mor, etc). La prova és que, com es palesa en la citació de Flaubert, va iniciant-ne de noves de manera successiva.

També va agafar efecte al seu nebot un cop va retrobar la seva germana. La seva estima, la materialitzava en regals i en força de treball, però fer diferents motius, entre ells de nou madame Aubain com a obstacle (però no únicament això), hi havia també problemes en aquesta relació afectiva:

Felicité els va agafar afecte. Els va comprar una manta, camises, un fotgó; evidentment, l’explotaven. Aquesta feblesa molestava madame Aubain, a qui d’altra banda no agradaven les familiaritats del nebot –perquè tutejava al seu fill.

Aquestes successives relacions afectives satisfan Felicité, com a molt, només a mitges. Per la seva vida passa també un vell a qui atén i que l’omple fins que es topa amb un lloro.

El lloro, anomenat Lulú, va ser un regal personal de la baronessa Larsonnière a madame Aubain el dia del trasllat de domincili de la primera per qüestions de feina del marit, «com a record i testimoni del seu respecte».

L’afecte que Falicité va acabar demostrant per ell té el seu germen al fet que l’animal venia de les Amèriques i allò li recordava Víctor. Això arriba fins a tal punt que, tal com el narrador presenta la bèstia, gairebé sempre que l’ocell sigui un amant o un fill de Felicité; l’ambigua relació d’afecte que s’estableix entre els dos és sorprenent però intensa. A mesura que es va quedant sorda, les repetitives paraules del lloro esdevenen l’única cosa que Felicité pot sentir.

Finalment, Felicité ha de suportar la mort de la seva mestressa, la qual cosa l’aïlla pràcticament de l’esfera social en què estava immersa, i el lloro acaba morint. A propòsit d’això, en la missiva abans ressenyada, Flaubert explica: «quan mor el lloro, el fa dissecar i mentre mor ella al seu torn, confon el lloro amb l’Esperit Sant. Això no és de cap manera irònic com se suposa, al contrari, és molt seriós i molt trist.»

Molt probablement, malgrat les paraules del propi autor, sí que hi hagi una intenció irònica en aquesta escena en concret o, si més no, part de la crítica apunta que el lloro té aquí una funció desdramatitzadora, un contrapunt d’humor a la dramàtica escena.

La importància del lloro rau sobretot en el fet que és una projecció de la pròpia Felicité. I si abans dèiem que Felicité és la pedra angular del conte, hem de dir ara que el lloro és també una peça clau: amb la introducció en paral·lel d’aquests dos personatges, l’autor introdueix el llenguatge i les seves limitacions com un dels punts principals del conte.

El personatge principal, que gairebé no parla directament –sense la mediació del narrador– està en desigualtat de condicions per la seva manca de lèxic, per les seves dificultats lingüístiques, en les seves relacions socials, i això és causa de la pèrdua de control fins i tot de les situacions en què ella com a protagonista podria tenir, potencialment, capacitat d’influència. Identificada amb el lloro Lulú, Felicité està condemnada a un discurs irreflexivament repetitiu, poc elaborat, de lèxic pobre amb el no té més remei que romandre anclada «als motlles heretats de dependència quant a la feminitat, dependència social i dependència religiosa»⁸. Prova d’això és que la ineficàcia lingüística que s’associa a una ineficàcia en el pensament simbòlic queda demostrada a la narració per la subordinació que pareix a aquelles persones més hàbils pel que fa la manipulació del llenguatge.

El gènere femení a través de Felicité

El motlle del model de feminitat heretat que Felicité es veu abocat a continuar es reflecteix en la novel·la d’una forma un tant velada. La raó és que la seva mestressa també és una dona, per la qual cosa queda molt més contrastada, molt més visible, la relació de poder amagada en una relació laboral entre madame Aubain i ella que no pas la relació que hi pugui haver entre personatges estereotipats que revelin relacions de gènere asimètriques.

De fet, en l’episodi en què Felicité es troba amb un pretendent, malgrat la innocència, ella porta en certa mesura la veu cantant (obviant el fet que és l’home qui tria a qui pretén i qui realitza tots els passos que creu escaients, relegant la dona a una posició de passivitat), en el sentit que és capaç d’oposar-se a allò que creu contrari a la seva «raó» i el seu «honor».

No obstant això, sí que hi ha alguns detalls que permeten veure el model de feminitat que Felicité ha heretat i, com que no té capacitat per trencar per la seva pròpia condició individual, perpetuarà. És el model de feminitat particular que s’espera d’una criada:

Era estalviadora, menjava amb lentitud, recollia amb el dit, de sobre la taula, les molles del seu pa –un pa de dotze lliures, cuit expressament per a ella, i que durava vint dies. (…)

[Era] sempre silenciosa, amb la cintura dreta i els gestos mesurats, semblava una dona de fusta, que funcionés de manera automàtica.

La Felicité treballadora

Irremeiablement, per les qüestions ja comentades, Felicité romandrà submisa a qualsevol persona que faci servir el llenguatge amb més traça que ella i amb vistes a la dominació i el control. Per exemple, madame Aubain.

És per això que amb prou facilitat, Felicité es pot convertir en una persona laboralment dependent d’una mestressa que només té la seva força de treball per oferir. I al mateix text s’insinua que la ven en condicions massa desfavorables per ella, s’explicita que fa un complet repertori de funcions per només cent francs l’any:

Per només cent francs l’any, cuinava i s’encarregava de la casa, cosia, rentava, planxava, sabia embridar un cavall, péixer l’aviram, batre la mantega, i va restar fidel a la seva mestressa.

No només és que es vegi abocada a vendre la seva força de treball massa barata, és que fins i tot ha de palesar que està disposada a sotmetre’s:

La noia no sabia gran cosa [de cuina], però semblava tenir tan bona voluntat i tan poques exigències que madame Aubian va acabar cedint.

Això és una conseqüència de les condicions particulars de Felicité ja comentades, però també de les condicions socio-econòmiques imperants que Flaubert aprofita per retratar.

Conclusions

Floubert situa al centre del seu conte Un cor simple a un personatge que ha de conduir al lector a través d’un retrat del seu temps, en el que la diversitat social es fa explícita en base a la problemàtica d’una criada amb un passat difícil i un present en què li falta afecte, perquè les relacions afectives que té, i que la van educant, són incompletes per diverses raons.

L’educació que ha rebut no ha estat l’adequada. Els esdeveniments que va viure d’infant tampoc no li permetien la dedicació necessària. En qualsevol cas, presenta una incapacitat per exercir el pensament simbòlic, que de vegades es confon amb la innocència i, d’altres vegades, s’hi barreja i que, en definitiva, la situen en condicions d’inferioritat pel que fa al conjunt de relacions humanes en general.

El paral·lelisme que al final del conte es presenta entre les seves aptituds en aquests sentit i les d’un lloro amb el qual ha establert una curiosa relació d’afecte mutu no només aporta riquesa estètica sinó que fa una tasca esclaridora que presenta al lector gràficament la tendència a la repetició i a la simplicitat lèxica i discursiva d’ambdós personatges.

Bibliografia consultada

The Order of Speech in Flaubert’s Trois Contes. Ann L. Murphy. The French Review, Vol. 65, No. 3 (Feb., 1992), pp. 402-414.

Palabras y vacío. Lenguaje y tópico en la obra de Gustave Flaubert. Joaquín Mª Aguirre Romero. Revista Espéculo de estudis literários, vol. 4. 1997.

Objective Narrative, Irony and Sympathy in Flaubert’s ‘Un Coeur Simple’. MPhil Rebecca Steltner. GRIN Verlag. 2007.

El lirismo en la poesía francesa. Emilia Pardo Bazán. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes [Edición digital basada en la de Madrid, Editorial Pueyo]. 2002.

A Gustave Flaubert Encyclopedia. Laurence M. Porter. Greenwood Publishing Group. 2001.

Prólogo. Miguel Salabert. En La educación sentimental 1. Gustave Flauvert. Alianza Editorial. 1981.

Notes

1Palabras y vacío. Lenguaje y tópico en la obra de Gustave Flaubert. Joaquín Mª Aguirre Romero. Revista Espéculo de estudis literários, vol. 4. 1997.

2Citació recollida a Prólogo. Miguel Salabert. En La educación sentimental 1. Gustave Flauvert. Alianza Editorial. 1981. Pág. 13.

3Citació recollida a Prólogo. Miguel Salabert. En La educación sentimental 1. Gustave Flauvert. Alianza Editorial. 1981. Pág. 9.

4Citació recollida a Prólogo. Miguel Salabert. En La educación sentimental 1. Gustave Flauvert. Alianza Editorial. 1981. Pág. 10.

5El lirismo en la poesía francesa. Emilia Pardo Bazán. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes [Edición digital basada en la de Madrid, Editorial Pueyo]. 2002.

6 Tot i que potser no és tal, almenys no al peu de la lletra: la crítica ha apuntat que el narrador empeny al lector cap a la simpatia amb Felicité

7Citació recollida a Objective Narrative, Irony and Sympathy in Flaubert’s ‘Un Coeur Simple’. MPhil Rebecca Steltner. GRIN Verlag. 2007.

8Citació de Rachel Killick recollida a A Gustave Flaubert Encyclopedia. Laurence M. Porter. Greenwood Publishing Group. 2001.

El cas és que estic fent un treball i em calia consultar algunes bases de dades i després d’una estona buscant com poder connectar-m’hi he trobat un enllaç directe al formulari que permet iniciar sessió i que, amenys hores d’ara, funciona bé:

http://www.upf.edu/bibtic/recursos/acces_fora.html

Espero que sigui útil! Les instruccions són a Com connectar-se als recursos electrònics des de fora de la UPF. Ja he avisat al personal de la biblioteca

Actualització dl jun 23 14:02 CEST 2008: M’avisen de la biblioteca que han tingut alguna incidència el cap de setmana i que per això no funcionava. Ara ja està arreglat. Gràcies al personal per la ràpida resposta, doncs! Mantinc aquesta entrada i l’enllaç no obstant, no fos cas que torni a fallar i no tingui manera d’entrar-hi