Material d'Humanitats.
Apunts, treballs i altres textos sobre Humanitats en català y en castellano.

Publicat el 19.03.08.

L’esperit humanista d’Alberti va fomentar el seu interès per l’estudi de les més diverses disciplines i la seva dedicació a elles: l’art, per suposat; però també la sociologia, les matemàtiques, la filosofia i la política. És coneguda la seva defensa de l’interès públic i, és clar, no és menys coneguda la seva vessant artística.

Hi ha una disciplina en què l’interès per la utilitat i el bé públic i una voluntat artística es poden unir amb més força que en la resta: aquesta disciplina és l’arquitectura, i fonamentalment sobre l’arquitectura tracta l’obra De re aedificatoria d’Alberti.

Lorenzo el Magnifico de’ Medici va promocionar aquest tractat, que va ser supervisat per Agnolo Poliziano i imprès a Florència l’any 1485 de la mà de Nicola Alammano. Uns deu llibres el constitueixen en total. Els cinc últims van ser escrits amb un interval de temps en què Alberti va replantejar-se algunes de les seves propostes i tesis. En els cinc primers llibres, doncs, es plantegen una sèrie d’aspectes, alguns dels quals, en major o menor mesura, es rectifiquen en els cinc darrers.

L’aportació d’aquesta obra a l’art és d’una importància tan gran com l’aportació que va suposar per a l’arquitectura (i en aquest sentit és significatiu que l’edició en castellà de l’editorial Akal encara sigui de lectura obligatòria en els centres d’estudi de l’arquitectura). En en Llibre I, s’estableix quina ha de ser la lineamenta, és a dir, literalment, el traçat, la disposició dels elements en un edifici, conjunt al qual Alberti defineix com un organisme. Els llibres II i III exposen els materials que calen per construir un edifici i com ha de ser l’execució d’una construcció. El llibre IV mostra la preocupació per allò públic abans esmentada, ja que introdueix una reflexió sobre les diferències entre els edificis particulars i aquells que són per a tots els ciutadans. Al llibre 5, en canvi, distingeix els edificis comuns i els edificis dels eminents, i totes aquestes distincions serviran als llibres successius, fins al IX per establir les particularitats quant a la bellesa i l’ornamentació que cada tipus d’edifici ha de tenir. Alberti reserva el llibre X per parlar de la restauració i el manteniment dels edificis.

Un dels conceptes de l’art que amb més enginy i dedicació tracta Alberti al De re aedificatoria és el de «bellesa». La bellesa és sobretot proporcionalitat, ordre, perfecció. Més concretament, defineix la bellesa com «l’harmonia entre totes les parts del conjunt, conforme a una norma determinada, de forma que no sigui possible reduir o canviar res sense que el tot es torni més imperfecte». (Tot i que aquesta citació en concret no es troba al De re aedificatoria sinó l’obra del mateix autor titulada De pictura, sí que serveix per definir d’un mode general el concepte de bellesa que es tracta a diferents capítols de l’obra, i amb més concreció al cinquè, al sisè i al novè, fonamentalment.) Es tracta d’una definició molt coherent amb els postulats d’Alberti sobre el mode de construir edificis i d’edificar ciutats: considerava l’edifici com un conjunt orgànic i la ciutat com un tot i no com una suma de construccions amb ornamentacions, proporcionis i característiques particulars que no s’adeqüen a l’entorn.

En aquesta definició, però, hi apareix un altre concepte artístic important que exigeix una definició addicional: és el d’harmonia. Per a Alberti, l’harmonia és «la concordança de veus agradable a les oïdes» [1], fórmula definitòria que, per la referència musical [2] que conté, sens dubte fa palesa la importància del quadrivium en l’educació d’Alberti i els seus coetanis.

En adequació a aquesta definició general, la bellesa es fonamenta en els conceptes clàssics finito, numerus i collatio, aplicats a l’arquitectura. Finito és l’acabament de l’edifici en la seva forma geomètrica, numerus és la proporció aritmètica de les parts de l’obra i collatio és la unió de l’obra amb el seu entorn: per a l’autor renaixentista, són conceptes necessaris per parlar d’harmonia. A més, com a comentarista de Vitrubi que Alberti és (es pot considerar en certa el De re aedificatoria com un comentari a Vitrubi a més d’una reflexió personal sobre l’arquitectura), considera harmònica la presència d’un altre element, que és l’euritmia, és a dir, la repetició de les parts.

Alberti insisteix també que l’ornamentació i la bellesa no són el mateix. Atorga a l’ornamentació la importància que és mereix, però la distingeix de la bellesa tot indicant que es tracta d’allò destinat a millorar la gràcia i el decor de l’obra.

L’aplicació de tots aquests conceptes es tradueix en un gir cap al naturalisme i l’empirisme en l’art, això és, en un art que es basa en l’experiència i que es mostra coherent amb l’entorn, fins al punt de proporcionar a la natura l’harmonia a què aspira, però que no és capaç d’abastar per ella mateixa. Com ja s’ha esmentat, a més, Alberti posa la mirada en el classicisme i insisteix en l’afirmació de l’humanisme: el De re aedificatoria és un bon exemple d’això, pels referents i conceptes clàssics que introdueix i també per la defensa de l’arquitectura com una disciplina artística i intel·lectual observable, per exemple, al seu pròleg.

És per tot això que el De re aedificatòria té el notable honor de ser un dels primers tractats que no es limita només a exposar les tècniques per a fer art, sinó que reflexiona i treballa sobre l’art mateix, sobre la bellesa, sobre el decor. No és un tractat sobre tècniques artístiques: és un dels primers tractats artístics.

Notes

[1] Traducció de Joan Carles Gomis Corell.

[2] No és pas l’única referència musical que es pot trobar al De re aedificatoria. Es desconeix amb exactitut les particularitats de la seva formació, i no hi ha cap testimoni clar que acrediti que Alberti tingués coneixements de teoria musical, però és clar que Alberti referencia sovint principis musicals, tal com demostra Joan Carles Gomis Corell a: Arquitectura i música en Leon Battista Alberti: Principis de teoria de la música al De re aedificatoria. Joan Carles Gomis Corell. Ars longa: cuadernos de arte, ISSN 1130-7099, Nº. 14-15, 2006 , pàgs. 89-105.

Bibliografia consultada

Armonía y belleza en León Battista Alberti. Iker Andrés. Θαυμα, Revista de Estudiantes de Filosofía. 2002. Disponible en: http://www.sc.ehu.es/yfwtahum/web/N.0/Andres,I..htm.

Utilidad y belleza en la arquitectura carmelitana: las iglesias de San José y La Encarnación. Anales de historia del arte, ISSN 0214-6452, Nº 14, 2004 , pàgs. 143-156.

Arquitectura i música en Leon Battista Alberti: Principis de teoria de la música al De re aedificatoria. Joan Carles Gomis Corell. Ars longa: cuadernos de arte, ISSN 1130-7099, Nº. 14-15, 2006 , pàgs. 89-105.

Fuentes y documentos para la Historia del Arte. Vol. IV. Renacimiento en Europa . Joaquim Garriga (Ed.). Gustavo Gili. 1982.

Teoria de l’arquitectura: l’ordre i l’ornament. Pere Hereu Payet. Edicions de la Universitat Politècnica de Catalunya. 2000.

Arquitectura y Ciudad, siglos XVI y XVII. Diego Suárez Quevedo (dir.). Boletín de la Biblioteca Histórica de la Universidad Complutense de Madrid. Disponible a: http://www.ucm.es/BUCM/foa/pecia/num5/Articulos/0502.htm.

Etiquetes: Agnolo Poliziano, Akal, Alberti, Arquitectura, Art, Bellesa, Classicisme, Collatio, De pictura, De re aedificatoria, Edifici, Empirisme, Euritmia, Filosofia, Finito, Florència, Harmonia, Lineamenta, Lorenzo el Magnifico de' Medici, Matemàtiques, Naturalisme, Nicola Alammano, Numerus, Ornamentació, Política, Proporcionalitat, Quadrivium, Renaixement, Sociologia, Vitrubi

Aquesta entrada està d'una manera o altra relacionada amb l'assignatura «Història de l'art II» impartida per la professora Eva March. Pot ser que siguin uns apunts personals, un treball, una nota personal relacionada amb l'assignatura, etc.

El text d'aquesta entrada es pot distribuir segons l'establert en els termes de la llicència Creative Commons Reconeixement. Els vídeos, imatges, documents o altres materials incrustats d'altres servidors o enllaçats no es veuen afectats per aquesta llicència. Autor d'aquest text: Álvaro Martínez Majado.

Més: Índex.