Aquest només és un dels modes que hi ha, però l’he triat perquè em penso que és un dels més senzills. Aprofitarem les plataformes gratuïtes que permeten fer blocs per fer un magatzem d’apunts en format precisament de blog. La plataforma que farem servir és Wordpress.com.

El primer que cal fer és entrar a la web http://wordpress.com. A la barra d’adreces del navegador podrem comprovar com se’ns redirigeix cap a una pàgina més específica, en funció de l’idioma en què tinguem configurat el nostre navegador d’Internet. En el meu cas, em redirigeix a http://ca.wordpress.com perquè tinc el meu navegador Mozilla Firefox configurat en català, però no passa res si preferim un altre idioma diferent, perquè hi ha una caixa de selecció que ens permet triar l’idioma en què vulguem llegir les instruccions que se’ns aniran presentant en pantalla. En qualsevol dels casos, per a registrar un nou blog, que és el que ens interessa, cal primer registrar un nou usuari, i per tant cal fer clic sobre el botó «Registra’t ara».

Se’ns presenta ara un formulari que ens demana que triem un nom d’usuari (pot ser un pseudònim o el nostre nom real, serà el nom, no obstant, que per defecte constarà com a firma dels “apunts” que pengem); també hem de triar una contrasenya, que hem d’escriure dues vegades per evitar errors; el següent camp demana una adreça de correu electrònica, i en aquest camp cal dir la veritat i posar una adreça vàl·lida perquè si no no podrem completar el procés de creació d’un nou bloc; cal que acceptem que hem llegit els termes i condicions del servei i per últim és necessari que marquem l’opció «Dona’m un blog!».

Gràcies al fet d’haver marcat aquesta opció, un cop fem clic al botó «Següent», ens apareixerà un formulari en què podem triar la primera part de l’adreça del nostre bloc, que passarà a ser accessibles des d’una adreça del tipus http://el-que-nosaltres-triem.wordpress.com. També se’ns demana l’idioma en què escriurem principalment les entrades del blog, és a dir, en el nostre cas, l’idioma principal en què prenem apunts, i un títol identificatiu per al nostre magatzem d’apunts. Cal que marquem l’opció «M’agradaria que el meu bloc aparegués en cercadors com Google», en cas contrari, la gent tindria grans dificultats per poder accedir als apunts que volem compartir.

En aquest moment podem fins i tot tancar el navegador, perquè els formularis que apareixen a continuació ja no tenen gaire importància i ni tan sols cal que els omplim. Ens arribarà un correu electrònic amb una adreça d’activació que és necessari que visitem per completar correctament el procés de registre. Surt aleshores un text informatiu que explica que el nostre bloc ja està actiu i que podem visitar-lo o bé iniciar sessió. Si seguim l’enllaç que ens convida a visitar-lo, a la nostra barra d’adreces apareixerà l’adreça del nostre blog, que és la que havíem demanat en el moment de registrar-nos i és la que hem de divulgar a tots aquells que vulguem que tinguin accés als nostres apunts.

Si, en canvi, seguim l’altre enllaç, el que ens convida a iniciar sessió, a la nostra barra d’adreces apareixerà una adreça que hem de desar amb cura, per tal que nosaltres mateixos puguem accedir al panell de control del nostre blog i puguem, en el futur, afegir nous apunts en el nostre magatzem d’apunts en format blog.

I és que accedir al panell d’administració és precisament el que haurem de fer cada vegada que vulguem afegir uns apunts nous al nostre magatzem d’apunts per compartir. Per a això necessitem aquesta adreça, però tampoc passa gaire res greu si se’ns oblida desar-la amb cura, perquè té sempre la mateixa estructura: és l’adreça del nostre blog afegint /wp-login.php al final, és a dir, quelcom semblant a: http://el-que-nosaltres-hem-triat-durant-el-registre.wordpress.com/wp-login.php

Un cop hem entrat a l’adreça que ens permet iniciar sessió al panell de control del nostre bloc, caldrà que indiquem el nostre nom d’usuari i contrasenya, establerts durant el registre (i si no, com es pot comprovar, hi ha una opció que permet recuperar contrasenyes perdudes) i després cercar l’enllaç que ens permet incorporar continguts nous al nostre blog. No és altre que l’enllaç «Afegeix» dins el menú «Entrades».

Trobarem un espai per a posar un títol als apunts que estiguem penjant, una àrea d’escriptura on podem copiar i enganxar directament del Word o qualsevol altre programa els nostres apunts, i un botó «Publica» que desarà el contingut i el farà visible per a tothom a qui li donem l’adreça del nostre bloc. Així de senzill.

Opcionalment, es poden classificar els apunts, per exemple, per categories, mitjançant l’enllaç «+ Afegeix una nova categoria», i de manera més específica, amb etiquetes que expliquin amb 4 o 5 paraules clau el contingut d’això que estem a punt de publicar, a través de la caixa anomenada «Etiquetes». Però això només és un pas opcional que té més a veure amb extremar la facilitat amb què es trobin els apunts que no pas amb una utilitat més important.

Si mai volem modificar uns apunts ja publicats, caldrà que cerquem l’opció «Edita» dins el mateix menú «Entrades».

Es pot donar la circumstància, això sí, que per a alguns apunts sigui imprescindible adjuntar una imatge, un document de word, un document PDF, o una presentació de diapositives tipus powerpoint. Per a això, afortunadament, Wordpress.com, la plataforma que estem fent servir, té uns assistents molt útils perquè expliquen pas a pas com fer-ho, però de vegades els botons que permeten accedir a aquests assistents no són prou visibles. Aquests botons són els que hi ha just a sobre de l’àrea d’escriptura, precedits de la llegenda «Puja/insereix». El que té forma de dos quadres, un dins l’altre, és el que cal pitjar per penjar imatges; l’altre botó, amb forma d’estrella amb centre rodó, és el que cal pitjar per penjar documents PDF, presentacions o documents de text.

Per a una major seguretat (que ningú escrigui res inadequat en el teu arxiu d’apunts o n’alteri el contingut sense el teu consentiment), recorda fer clic a l’enllaç “surt” que et permetrà tancar la sessió.

Ja per acabar, he fet una llista d’algunes coses que crec personalment que va bé tenir en consideració a l’hora de penjar apunts:

• Tant és que no passis els apunts de totes les classes d’una assignatura, qualsevol contingut que vulguis aportar anirà bé a algú casi segur, encara que sigui parcial. Cap problema.
• Tot i que (com passa amb gairebé qualsevol tema) hi ha discrepàncies segons a quin advocat preguntis, sembla que no hi ha cap vulneració de la llei de propietat intel·lectual pel fet de penjar apunts (i dic «sembla» perquè jo ni sóc advocat ni puc donar consells en aquest sentit: em limito a explicar una manera de penjar materials i prou, per a consultes legals parlar amb un advocat col·legiat). Hi ha una fil en una llista de discussió que pot ser una lectura interessant en aquest sentit: http://lists.ibiblio.org/pipermail/cc-es/2007-December/thread.html#2303
• Com a precaució, pot ser una bona idea informar a quin professor i a quina assignatura pertanyen els apunts que comparteixes. D’aquesta manera, respectes al màxim els drets morals d’atribució i, de pas, és també una informació útil per a altres estudiants, que sabran amb més exactitud fins a quin punt els teus apunts els poden ser útils. Això sí, no t’oblidis d’advertir alhora també que els apunts són en gran mesura una «reinterpretació» teva de les paraules del professor i que ell no és de cap manera responsable del contingut, l’adequació, l’exactitud ni el rigor dels teus apunts.
• Mai copiïs i enganxis texts que no són redactats per tu, provenen dels teus apunts o provenen d’una font amb una llicència que ho permet, a no ser que siguin citacions i vagin correctament referenciades, és clar. En cas contrari, sí que es podria estar cometent una vulneració de les lleis de la propietat intel·lectual.
• Sempre va bé deixar una adreça de correu electrònic a mode de contacte, per tal que la gent que llegeix els teus apunts et pugui avisar de possibles errors o fer-te arribar altres comentaris.

Això és tot, espero no haver-ho fet feixuc en excés. Moltes gràcies per voler compartir continguts!

Vull convidar-vos a una nit de poesia…

Tres reconeguts poetes ens acompanyaran el proper divendres 3 de juliol, a partir de les 23 h., al Casal de Joves de Sant Feliu de Llobregat. El Pau Gener Galin, la Mireia Vidal-Conte i l’Eduard Carmona ens llegiran els seus poemes a la plaça del Casal, en aquest nit d’estiu…

Sí, és possible que soni una mica agosarat, però… per què no provar-ho? Ja feia temps que tenia aquesta idea al cap i, juntament amb l’Associació de Músics Joves de Sant Feliu (AMJSFL), hem pogut organitzar-ho. I realment tenim el privilegi de comptar amb tres dels més destacats poetes de la poesia catalana actual.
El Pau Gener acaba de publicar el seu tercer llibre (Tancat per mancances). La Mireia Vidal-Conte està treballant en una nova publicació, després de guanyar quatre premis amb els seus anteriors poemaris. I l’Eduard Carmona publicarà el seu primer llibre la propera tardor, encara que podem trobar els seus poemes dins de l’antologia de poetes joves catalans Pedra Foguera.

I us convido a assistir… perquè hem de potenciar la poesia, la paraula… a Sant Feliu… I perquè serà una nit irrepetible!

Ens veiem allà!

Feu córrer la veu: digueu-li a tothom qui cregueu que hi pugui estar interessat!

Introducció

Qui sap si per l’excentricitat que el caracteritza, qui sap si tant sols pel seu treball, qui sap si per la seva imatge peculiar, potser per una combinació d’aquests factors, el cas és que Einstein era una persona molt popular, tan popular que tenia una fama comparable aleshores a la que pot tenir, avui en dia, un personatge mediàtic¹. Com que això li atorga una important dimensió pública, també afavoreix les seves possibilitats de comunicar inquietuds, pensaments i conclusions, i el fa proper al públic inquiet respecte a la divulgació científica.

Aquestes dues vessants personals estan especialment marcades en Albert Einstein, fins a tal punt que de vegades es troben o formen trajectòries que acaben per donar girs en principi sorprenents.

El propòsit de les línies que segueixen a continuació no és comentar generalment les circumstàncies introduïdes aquí.

Teoria de la relativitat i comunicació de la idea

La teoria de la relativitat especial i la teoria de la relativitat general són els dos treballs pels quals Einstein és més conegut. Els punts clau de la primera són, segons l’opinió de Fidel Schaposnik, professor de Física de la Universitat Nacional de la Plata, la vinculació estreta entre els conceptes d’«espai» i «temps», l’establiment de la velocitat de la llum com a constant i que «massa i energia poden convertir-se l’una en l’altra»² en aquest canvi de paradigma respecte la mecànica newtoniana. Pel que fa a la segona, el professor Schaposnik el que destaca és que «[Einstein] va començar a pensar el rol de la geometria de l’espai en què ens movem. (…) Fa una teoria de la gravitació en què l’element fonamental és la geometria de l’espai i del temps.» ³

És palesa una voluntat d’Einstein de comunicar tan àmpliament com li sigui possible allò que ha determinat en el seu treball teòric, i la teoria de la relativitat no és una excepció en aquest sentit. La feina de divulgació la va començar a dur a terme pocs mesos després de la publicació dels articles en què s’establia la teoria de la Relativitat, i això vol dir que ho va fer en un moment en què ni comptava amb el suport de gran part de la comunitat científica ni molt menys amb el de la premsa.

Einstein va ser, en tot cas, un divulgador fora del comú, sobretot pel fet que pretenia delectar l’audiència o els lectors guiant-los per un camí que havia de ser anàleg al de la investigació, en lloc de simplificar el discurs amb l’esperança de fer de l’essència una cosa més comprensible. De fet, renegava d’aquestes reduccions: «No escassegen els autors capaços de presentar amb claredat una teoria actual, però casi sempre s’ofereix al lector un producte acabat, la qual cosa li impedeix sentir l’emoció de la investigació». Per a divulgar els seus propis postulats preferia conduir el «lector pel camí indirecte i aspre que jo mateix he recorregut, perquè és la meva única esperança que el resultat final li pugui intreressar.»⁴

Tot això no obstant, és possible que la complexitat del marc elaborat fes difícil comunicar a un públic ampli la idea, molt a pesar del propi Einstein que va fer tot el possible per salvar els obstacles i traslladar almenys certes nocions bàsiques, tot fent ús fins i tot de diagrames substitutius de les formules matemàtiques o metàfores esclaridores. El problema queda reflectit en paraules de Francisco Fernández Buey: «no fa encara massa temps era de curs legal la broma aquella que hi ha al món una dotzena de persones que entenen bé la teoria de la relativitat»⁵.

E=m·c²: de la ciència a la guerra

Probablement allò que més ràpid acudeix a la ment d’algú quan sent la paraula «Einstein» siguin dues coses molt concretes: «Relativitat» n’és una i «E=m·c²» deu ser, gairebé segur, l’altra⁶.

E és l’energia. m, la massa. I c, la velocitat de la llum. «L’energia pròpia d’un objecte és igual a la seva massa tantes vegades com la velocitat de la llum al quadrat»⁷. És un dels postulats de la teoria de la relativitat especial, una expressió senzilla i fàcilment memoritzable (cosa que sens dubte ha contribuït a la seva popularitat), a més d’una significativa aportació teòrica i involuntària a la bomba atòmica (juntament amb els treballs de Enrico Fermi, Joliot-Curie, Otto Hahn i Fritz Strassmann entre d’altres).

Cal recordar que en cap moment Einstein va tenir en ment la construcció d’aquesta arma en demostrar aquesta equació. «E=m·c²» no és destructiu com a tal, és un descobriment que només respon una voluntat d’aprofundir en el coneixement del cosmos; és la utilització militar que es va fer d’això el que va provocar les matances Hiroshima i Nagasaki. Einstein era una persona compromesa amb la pau, per bé que alguns trets concrets de la seva biografia facin dubtar a l’hora de qualificar-lo amb precisió fins al punt de no saber si cal dir-ne «pacifista», «antimilitarista» o «objector de consciència». Sigui quina sigui la tria, apareixen contradiccions.

El compromís amb la pau

Pacifista en temps de pau.

La negativa a firmar manifestos patriòtics en pro dels suposats drets que legitimaven a Alemanya per a la guerra va ser un dels primers punts de fricció d’Einstein amb els seus companys a l’Acadèmia Prussiana de les Ciències, però també va ser una de les primeres constatacions públiques i notòries del seu antimilitarisme.

En Einstein i una minoria de científics preocupats per l’escalada militarista, l’alineació dels científics de cada país amb els interessos militars particulars de els seves respectives pàtries era un error que es contraposava a la situació desitjable per a Einstein, que seria una comunitat científica internacional i no mediada per nacionalismes.

Amb el coneixement de causa i la projecció pública que li donava la seva tasca com a científic, Einstein va participar en diferents iniciatives per la pau en el marc de la Societat de Nacions com a membre del Comitè de Cooperació Intel·lectual, fins que va dimitir en considerar que a la pràctica aquest organisme estava fent molt poc a favor de la pau i dels drets de les minories. Això, no obstant, no li va fer esborrar del cap la convicció que era necessària una estructura supra-nacional que treballés per la pau: el punt de vista planetari és un dels trets característics del pacifisme d’Einstein⁸.

En temps de pau, Einstein adopta un pacifisme que es podria qualificar de «radical», en el sentit que promociona la desaparició dels exèrcits, fomenta el desarmament, i condemna el militarisme patriòtic. No deixa de ser pacifista en temps de guerra, però entre les dues Guerres Mundials la seva posició es veu alterada, matisada o reconstruïda, per les seves declaracions o per les seves actituds.

Contribucions en l’àmbit militar.

No obstant aquestes conviccions antimilitaristes, Einstein va realitzar diferents investigacions que tenien una aplicació directa en l’àmbit militar en diferents moments de la seva vida. Segons Albrecht Fölsing, Albert Einstein va treballar, durant la Primera Guerra Mundial en girocompassos que podien incrementar la potència militar dels submarins i també en aeronaus⁹. D’altra banda, segons Frederic D. Schwarz entre d’altres, Einstein manté correspondència l’any 1943, en plena Segona Guerra Mundial, amb el Departament d’Artilleria de la Marina dels Estats Units d’Amèrica¹⁰ sobre com fer més precisa la trajectòria i més efectiva la detonació dels torpedes i, explica l’autor, aquestes epístoles estan conservades i sota responsabilitat del Naval Undersea Museum¹¹.

Les justificacions que dóna per a aquests canvis d’actitud, que es resumeixen la majoria de vegades en què es tracta d’intents d’evitar el mal major, no convencen una part dels integrants del moviment antimilitarista i pacifista¹². La part de la crítica a la que sí que convenç acostuma a referir-se a aquests viratges com a prova del caràcter «flexible» i «pargmàtic» del pacifisme d’Einstein¹³.

Objector de consciència.

Ni tant sols durant el temps que paral·lelament Einstein feia aquestes col·laboracions amb la indústria militar va deixar de donar suport als objectors en tant que col·lectiu. Sobretot en temps de la República de Weimar, Einstein va fer constants crides a la població per tal d’empènyer el màxim de persones possible cap a l’objecció. En alguns casos això significava entrar en la il·legalitat, perquè alguns països tenien lleis contra la objecció, però la seva intenció era que la qüestió de l’oposició al militarisme es convertís en un maldecap per aquests governs i en diverses ocasions va intercedir davant l’opinió pública en defensa dels objectors. Sense retirar el suport, va deixar de fer crides a l’objecció només quan ho va jutjar obligatori a causa de l’amenaça Nazi i tot i que va tenir discrepàncies puntuals amb alguns sectors, en cap moment va retirar la seva demanda que no es criminalitzés el moviment¹⁴.

Vacil·lació en la posició pacifista.

L’ascens del partit nacionalsocialista al poder va comportar molts canvis per a Einstein. Per bé que era previsible i de fet el físic feia temps que alertava d’aquesta possibilitat, Einstein es va trobar implicat en primera persona quan va veure confiscat el seu compte bancari i la caixa de seguretat de la seva muller. A més, casa seva va ser assaltada. Tot això es barrejava amb l’evident escalada de violència i la propaganda militarista i nacionalista que els nazis duien a terme i que Einstein rebutjava amb virulència. No va ser fàcil, per a un jueu com Einstein, mantenir la seva convicció de pacifista radical; de fet, va virar alguns graus la seva postura.

Imaginin Bèlgica ocupada per l’Alemanya actual. Les coses serien molt pitjor que en

1914, i llavors no van ser gens bones. Per això haig de dir amb tota franquesa: si jo fos belga, i donades les actuals circumstàncies, no em negaria a prestar el servei militar; al contrari, entraria en aquesta organització amb alegria i pensant que d’aquesta manera contribuiria a salvar a la civilització europea.¹⁵

Aquesta citació deixa completament clar que Einstein va fer seu el Si vis pacem, para bellum, almenys en les circumstàncies, concretes i particulars, que Europa vivia.

No va tornar a variar aquesta posició fins que no va acabar la guerra, i la nova postura va tenir probablement més a veure amb la preocupació motivada per les experiències d’Hiroshima i Nagasaki que amb el final de les hostilitats.

La postguerra, crítica de la bomba i el govern mundial.

Moltes de les persones que han estudiat aquesta vessant pacifista d’Einstein semblen coincidir que malgrat que la seva aproximació al problema varia segons les circumstàncies, Einstein és pacifista al llarg de la seva vida. Ho fa així, per exemple, Virginia Iris Holmes a Was Einstein Really a Pacifist? Einstein’s Independent, Forward-Thinking, Flexible, and Self-Defined Pacifism¹⁶.

El seu compromís amb la no-violència i el pacifisme es pot qualificar de «total» en el període que va des del final de la II Guerra Mundial fins al final de la seva vida, moment en què entre d’altres coses firma el Manifest de Científics per l’Abolició de la Guerra redactat per Bertrand Russell i conegut com a Manifest Einstein-Russell.

A més, Einstein va prendre partit per un govern mundial federal que servís d’àrbitre per evitar una altra catàstrofe com l’experiència nuclear ja viscuda.

Einstein era pacifista?

El més escaient en aquest cas és delegar la resposta completa, dedicada i curosa a aquesta pregunta en l’esmentat article de Holmes donat que, a més de defensar una tesi (que Einstein practica un pacifisme «flexible i pragmàtic»¹⁷, s’hi poden llegir les conclusions a què han arribat altres estudiosos d’aquest punt concret de la biografia d’Einstein. Un resum podria ser que no hi ha consens a l’hora de qualificar-lo de «pacifista», però tampoc s’imposa de manera clara i distinta cap teoria que permeti afirmar, de totes totes, que no ho és.

En relació amb això, cal aclarir algunes coses. Fins i tot en els moments de guerra en què Einstein col·labora amb el militarisme en certs aspectes, segueix defensant la creació d’estructures supra-nacionals i supra-estatals mediadores i capaces de garantir la pau, i pren diferents iniciatives encaminades a evitar la criminalització del moviment objector.

Einstein justifica la seva pròpia actitud com una col·laboració amb el mal menor, que és l’odiat militarisme, per evitar el mal major, un esclat encara més significatiu de violència a Europa. És important recordar que va renunciar a la nacionalitat alemanya optant finalment per la dels Estats Units d’Amèrica (passant per la nacionalitat suïssa). Però això no li va impedir alertar, també, sobre el que jutjava com una incipient militarització de la ciència als Estats Units, ni condemnar aquest procés.

Per últim, s’escau destacar que la convicció que el sistema militar és perjudicial, la identificació de patriotisme i militarisme i la certesa que el patriotisme s’hereta de la tradició i es transmet erròniament a través d’estructures educatives errònies, és quelcom que acompanya Einstein al llarg de la seva vida.

La responsabilitat en la bomba atòmica.

La responsabilitat d’Einstein en la bomba atòmica no és tan alta com sovint es pensa. Més enllà que la seva teoria de la relativitat servís com a base teòrica, cosa que no estava en mans d’Einstein evitar, i més enllà que el físic fes servir el seu prestigi per atraure l’atenció del president Roosevelt cap a la possibilitat que els alemanys fabriquessin una bomba atòmica, la seva participació en el Projecte Manhattan va ser pràcticament nul·la.

Arran investigacions punteres sobre l’urani, el físic Leo Szilard es va adonar de seguida de les potencialitats militars que presentaven algunes de les seves aplicacions. Una sèrie de dades li van fer sospitar que l’Alemanya nazi podria estar també al corrent d’aquesta possibilitat i, juntament amb un altre físic, Eugen Wigner, van visitar Einstein. Després d’una sèrie de deliberacions i discussions, van quedar d’acord en avisar el Departament d’Estat dels Estats Units d’Amèrica d’aquesta problemàtica que contemplaven i de la conveniència que els Estats Units s’avencessin als seus enemics en aquest camp. Així es com es va gestar la missiva que es va enviar al president, no pas per iniciativa d’Einstein, tot i que la va signar i va participar en la seva redacció.

La raó que hagi quedat a l’imaginari col·lectiu que Einstein és el pare de la bomba atòmica cal buscar-la en la mediació de la premsa entre la veritable activitat del físic i la idea que en queda en l’opinió pública.

El que sí que és cert és que aquesta carta va ser un dels elements que va motivar l’embrió del projecte Manhattan¹⁸. Leslie Groves, màxim responsable militar d’aquest projecte, poc abans de l’explosió de la primera bomba atòmica, havia redactat un document en què s’explicava com s’havien succeït els esdeveniments, i allà s’hi deia que l’«E=mc²» era un dels fonaments teòrics que havien fet possible la innovació militar i que la carta al president Roosvelt havia estat clau per posar en marxa la maquinaria que l’havia dut a terme. Això va servir de base a la premsa per situar a Einstein en l’epicentre de l’entramat que havia resultat en la bomba atòmica: la revista Time va publicar una portada en què se’l veia a ell amb la seva famosa equació i la imatge del fong atòmic de fons. Sengles articles del New York Times i del Scientific Monthly, entre d’altres textos, van acabar d’apuntar també la idea d’una estreta relació entre Einstein i la bomba, sigui per falta de precisió en la redacció, sigui per la interpretació que en van fer els lectors¹⁹.

No és, en qualsevol cas, la responsabilitat d’Einstein tan accentuada, clara i distinta com s’ha pretès, s’ha escrit i s’ha divulgat erròniament en ocasions. El propi científic ho va aclarit diverses vegades en vida, i un dels cops que ho va fer de manera més evident va ser en una sèrie de cartes dirigides al filòsof japonès Seiei Shinohara que deixen algunes citacions molt interessants, entre elles la contundent «Sempre he condemnat l’ús de la bomba atòmica contra el Japó però no vaig poder fer res en absolut per evitar aquesta fatídica decisió»²⁰.

Conclusions

Per què la ciència?

El fet de trobar-se davant quelcom fascinant i, a través del plaer de la investigació, experimentar l’emoció de comprendre quelcom que era misteriós fins aleshores, empeny a fer ciència: «L’experiència més bonica que podem tenir és el misteri. És l’emoció fonamental que està al bressol del veritable art i la veritable ciència.»²¹

I, deixant de banda aquesta motivació, quina és la principal raó de tot investigador científic amb principis per fer la seva feina, si no la cerca de la veritat? També l’és en el cas d’Einstein, i el físic no ho oblida en el moment d’autodefinir-se: «Els ideals que han il·luminat el meu camí una vegada i una altra i que m’han donat el coratge per afrontar la vida amb alegria han estat la Bondat, la Bellesa i la Veritat»²².

En aquesta mateixa citació es veu clarament com Einstein situa a la mateixa alçada la seva recerca de la Veritat, la qual cosa és fer ciència, amb la seva inclinació cap a la Bondat, concepte que connota preocupació pel fet social.

I és que, per a Einstein, la ciència no pot pretendre viure emancipada del fet social. No només perquè per fer ciència és imprescindible sense fet social: sense comunitat científica. No només perquè anhelava la construcció d’una comunitat internacional científics en certa mesura aristòcrata. No només perquè ell com a científic hagi decidit pronunciar-se sobre el que afecta a la polis. També perquè la ciència és responsable en part de l’alienació²³, de la guerra (per això demana als científics que es neguin a investigar per a la guerra en la Conferència Internacional d’Opositors a la Guerra de 1931) i d’altres qüestions d’àmbit social.

Probablement les crítiques que Einstein fa a la ciència que li és contemporània permeten comprendre amb més claredat quina és la ciència que volia, la ciència que buscava i la ciència que li semblava necessària: ciència amb un per què. Una ciència al servei de la societat: per quina raó, si no, demanaria independència dels poders i del nacionalisme militarista i condemnaria el seu ús alienant?

Per què la guerra? Einstein-ésser social.

L’Einstein ésser polític, com ha anat quedat palès, és autoconscient, i diu actuar només quan és estrictament necessari. Hi ha citacions del propi Einstein que deixen encara més clar quina és la seva concepció del fet social: «Centenars de cops al dia em recordo a mi mateix que la meva vida interior i la meva vida exterior estan basades en els treballs d’altres homes, vius o morts, i que així mateix jo m’he d’esforçar per donar en la mateixa mesura que he rebut i estic rebent…»²⁴.

Einstein s’autodefineix sovint com a solitari²⁵ i amb freqüència se l’evoca com a una persona excèntrica. De vegades, fins i tot, mostra certa desconfiança cap a determinades construccions socials perquè creu que estan governades per l’autoritarisme i la bogeria. En una ocasió, per exemple, va dir: «Em trobo amb una dificultat i és que un Tribunal és una institució humana.»²⁶ Això com a molt el porta a reclamar institucions aristòcrates (en el sentit etimològic de la paraula) i internacionals de científics, per assegurar la independència i la qualitat, però en cap moment, com ha quedat demostrat, el condueix a depreciar els assumptes de la polis, tot el contrari: «Qui no és un expert en qüestions econòmiques i socials ha d’opinar sobre el socialisme? Per una sèrie de raons crec que sí»²⁷. Per cert que una institució com aquesta que reclama ja és en sí un fet social, i una mostra més de la profunda voluntat d’Einstein de contribuir a millores socials, De fet, ell mateix va projectar la dictotomia en què es trobava sobre tota la humanitat en en aquest cas concret, a través de la independència científica.

En un article publicat al Monthly Review, Einstein va prendre partit pel socialisme democràtic, de manera molt clara: «El veritable propòsit del socialisme és precissament superar i avançar més enllà de la fase depredadora del desenvolupament humà [...] [i] està guiat cap a un fi ètico-social»²⁸. Cal posar això en relació amb aquestes demandes recurrents d’independència científica i de garanties de rigor («no hem de subestimar la ciència i els mètodes científics quan es tracta de problemes humans»²⁹) perquè és un altre dels pilars, juntament amb el desig de socialització del coneixement a través de l’educació, que conformen el pensament no sistemàtic que Einstein va dur a generar en el camp político-social.

Així doncs, és en aquest marc, socialisme, punt de vista planetari, necessitat d’educació transformadora, en el què Einstein procura comprendre el perquè de la guerra, i, en aquest context, posa en marxa tota una sèrie d’iniciatives pacifistes: dins la Societat de Nacions fins que va dimitir, en diferents xerrades i comunicacions públiques i al capdavant del Emergency Comitee of Atomic Scientists³⁰, entre d’altres.

Bibliografia consultada

AFP. 2005. El pacifismo de Einstein. Newsgroup soc.culture.colombia. <http://newsgroups.derkeiler.com/Archive/Soc/soc.culture.colombia/2005-08/msg00019.html>.

BBC Mundo. 2005. Einstein, el “mago” [Entrevista a Fidel Schaposnik]. Disponible a <http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/specials/2005/einstein/newsid_4433000/4433043.stm>.

Einstein,.Albert. 2008. Mi visión del mundo. Albert Einstein. Wikisource. 2008. <http://es.wikisource.org/wiki/Mi_visi%C3%B3n_del_mundo>. Enllaç permanent: <http://es.wikisource.org/w/index.php?title=Mi_visi%C3%B3n_del_mundo&oldid=172222>.

Einstein, Albert. 2000. Marxists Internet Archive. <http://www.marxists.org/espanol/einstein/por_que.htm> [Edició digital basada en la primera edició a Monthly Review, Nova York, maig de 1949.]

Elías, Carlos. 2007. La cobertura mediática de la visita de Einstein a España como modelo de excelencia periodística. Análisis del contenido y de su posible influencia en la física española. Arbor: Ciencia, pensamiento y cultura, ISSN 0210-1963, número 728. Dispobible en línia a <http://arbor.revistas.csic.es/index.php/arbor/article/view/152/152>.

Fernández Buey, Francisco. 2005. Albert Einstein: ciencia y conciencia. El Viejo Topo. Barcelona.

Fernández Buey, Francisco. 2008. Buscando a Einstein. Revista El Viejo Topo, número 208. Disponible a <http://www.lacentral.com/pdf?op=articulo&id=30&idm=1>.

García Camarero, Ernesto. 2006. Einstein y la responsabilidad social del científico. Epistemowikia. CALA, Campus Libre y Abierto (Universitat d’Extremadura). Disponible a <http://campusvirtual.unex.es/cala/epistemowikia/index.php?title=Einstein_y_la_responsabilidad_social_del_cient%C3%ADfico>.

Iris Holmes, Virginia. 2005. Was Einstein Really a Pacifist? Einstein’s Independent, Forward-Thinking, Flexible, and Self-Defined Pacifism. American Physical Society, APS March Meeting, abstract #V4.002. 2005.

Hurtado de mendoza, Diego. 2007. Between Pacifism and Nuclear Energy (1930-1955). Arxiv.org. Disponible en <http://arxiv.org/abs/0706.0995>.

Roqué, Xavier. 2007. Einstein como divulgador científico. Quark, Ciencia, Medicina, Comunicación y Cultura. Observatorio de la Comunicación Científica (OCC) de la Universitat Pompeu Fabra. Barcelona. <http://www.prbb.org/quark/26/026049.htm>.

Schwarz, D. 1998.. Einstein’s Ordnance.American Heritage History’s Homepage. <http://www.americanheritage.com/articles/magazine/it/1998/4/1998_4_8.shtml>.

1De fet, existeixen articles encaminats en exclusiva a determinar i analitzar el mode particular en què els mitjans de comunicació van tractar la figura d’Albert Einstein. Vegi’s, per exemple, La cobertura mediática de la visita de Einstein a España como modelo de excelencia periodística. Análisis del contenido y de su posible influencia en la física española. Carlos Elías. Arbor: Ciencia, pensamiento y cultura, ISSN 0210-1963, número 728, 2007, pàgs. 899-909. Dispobible en línia a <http://arbor.revistas.csic.es/index.php/arbor/article/view/152/152>.

2Einstein, el “mago”. BBC Mundo [Entrevista a Fidel Schaposnik]. BBC Mundo, 2005. Disponible a <http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/specials/2005/einstein/newsid_4433000/4433043.stm>.

3Ibídem.

4Aquestes dues citacions es recullen en l’article: Einstein como divulgador científico. Xavier Roqué. Quark, Ciencia, Medicina, Comunicación y Cultura. Observatorio de la Comunicación Científica (OCC) de la Universitat Pompeu Fabra. Barcelona, 2007. Disponible a <http://www.prbb.org/quark/26/026049.htm>. Es tracta d’un article dedicat en exclusiva a analitzar la figura d’Albert Einstein en tant que divulgador científic.

5Albert Einstein: ciencia y conciencia. Francisco Fernández Buey. El viejo topo. Barcelona, 2005. Pàg. 43.

6Es pot trobar un facsímil d’una pàgina del manuscrit en què Einstein proposava aquesta equació a <http://www.symmetrymagazine.org/cms/?pid=1000070>.

7Francisco Fernández Buey. Op. Cit., pág. 33.

8 Albert Einstein: ciencia y conciencia. Francisco Fernández Buey. El Viejo Topo. Barcelona, 2005. Pàg. 193 i següent.

9Ho recull Was Einstein Really a Pacifist? Einstein’s Independent, Forward-Thinking, Flexible, and Self-Defined Pacifism. Virginia Iris Holmes, American Physical Society, APS March Meeting, abstract #V4.002. 2005. Pàg. 277.

10Informació oficial sobre la institució a la web dels Arxius Nacionals dels EUA: <http://www.archives.gov/research/guide-fed-records/groups/074.html>.

11Einstein’s Ordnance. Frederic D. Schwarz. American Heritage History’s Homepage. 1889. Disponible a <http://www.americanheritage.com/articles/magazine/it/1998/4/1998_4_8.shtml>.

12 Vegi’s, a tall d’exemple, els retrets a què Einstein respon a: El pacifismo de Einstein. AFP. Newsgroup soc.culture.colombia. 2005. Disponible a <http://newsgroups.derkeiler.com/Archive/Soc/soc.culture.colombia/2005-08/msg00019.html>.

13 Ho desenvolupa clarament l’article: Was Einstein Really a Pacifist? Einstein’s Independent, Forward-Thinking, Flexible, and Self-Defined Pacifism. Virginia Iris Holmes, American Physical Society, APS March Meeting, abstract #V4.002. 2005. Pàg. 277.

14 Albert Einstein: ciencia y conciencia. Francisco Fernández Buey. El Viejo Topo. Barcelona, 2005. Pàg. 193 i següent.

15Citació recollida en Between Pacifism and Nuclear Energy (1930-1955). Diego Hurtado de Mendoza. Arxiv.org. 2007. Disponible en <http://arxiv.org/abs/0706.0995>. Pàg. 3.

16Virginia Iris Holmes, Op. Cit.

17Virginia Iris Holmes, Op. Cit., pàg 296.

18 Per a més informació quant als comitès i les comissions presidencials que van precedir el projecte Manhattan, i la relació que Einstein hi va tenir, vegi’s: En los preeliminares el proyecto Manhattan. A: Albert Einstein: ciencia y conciencia. Francisco Fernández Buey. El Viejo Topo. Barcelona, 2005. Pàg. 213 i ss.

19Between Pacifism and Nuclear Energy (1930-1955). Diego Hurtado de Mendoza. Arxiv.org. 2007. Disponible en <http://arxiv.org/abs/0706.0995>.

20El pacifismo de Einstein. AFP. Recollida a: Newsgroup soc.culture.colombia. 2005. Disponible a <http://newsgroups.derkeiler.com/Archive/Soc/soc.culture.colombia/2005-08/msg00019.html>.

21Ibídem.

22Mi visión del mundo. Albert Einstein. Wikisource. 2008. Disponible a <http://es.wikisource.org/wiki/Mi_visi%C3%B3n_del_mundo>. Enllaç permanent: <http://es.wikisource.org/w/index.php?title=Mi_visi%C3%B3n_del_mundo&oldid=172222>.

23«Per què aquesta magnificent ciència aplicada que estalvia feina i fa la vida més fàcil ens va portar tan poca felicitat? (…) En lloc d’alliberar-nos en gran mesura del treball espiritualment esgotador, ha fet dels homes esclaus de les màquines, els quals en la seva major part completen les seves monòtones i extenses jornades de treball amb disgust». Citació recollida en Between Pacifism and Nuclear Energy (1930-1955). Diego Hurtado de Mendoza. Arxiv.org. 2007. Disponible en <http://arxiv.org/abs/0706.0995>, pàg. 1.

24Ibídem.

25Vegi’s Viajero solitario a Albert Einstein: ciencia y conciencia. Francisco Fernández Buey. El Viejo Topo. Barcelona, 2005. Pàg. 143 i ss.

26 Albert Einstein: ciencia y conciencia. Francisco Fernández Buey. El Viejo Topo. Barcelona, 2005. Pàg. 174.

27¿Por qué socialismo? Albert Einstein. Marxists Internet Archive [Edició digital basada en la primera edició a Monthly Review, Nova York, maig de 1949.] 2000. Disponible a <http://www.marxists.org/espanol/einstein/por_que.htm>.

28Ibídem.

29Ibídem.

30El Emergency Comitee of Atomic Scientits és una iniciava pacifista que una sèrie de científics van posar en marxa després de les experiències amb la bomba atòmica. Tenia una composició plural pel que fa a idees polítiques i filosòfiques i l’element aglutinador era el compromís amb la pau. Les divergències van existir i la iniciativa es va rebel·lar inviable, per la qual cosa es va dissoldre tres anys després de la seva formació adduint problemes econòmics, de manera molt elegant.

Blocs d’Estudiants d’Humanitats

(L’adreça és: http://alvaro-martinez.net/ginys/planeta/humanitats/)

Aquest hiperbloc és un recull d’aquestes diferents micropublicacions personals; mostra la darrera novetat de cadascuna d’elles.

Crèdits

L’he dut a terme amb el programari Infante, programat per Daniel Vásquez i Jacinto Lajas.

Resolución
Nosotros, los científicos norteamericanos, después de tres días de atento examen del problema, hemos llegado a las siguientes conclusiones:

No sabemos:

a) qué creer

b) qué desear

c) qué decir

d) qué hacer.

Apéndice

Sobre la base de una carta abierta dirigida por los científicos rusos podemos elaborar una resolución paralela en su nombre:

Después de un atento examen y de la debida consulta con nuestro gobierno, sabemos:

a) lo que no hay que creer

b) lo que no hay que desear

c) lo que no hay que decir

d) lo que no hay que hacer.

Así lo recoge Francisco Fernández Buey en Albert Einstein: ciencia y conciencia. Ediciones El Viejo Topo. Barcelona. 2005. Página 244.

Presentación de diapositivas lista para su visualización en formato PDF (21 MB).

Presentación de diapositivas en formato editable OpenDocument Presentation (17 MB).

(Gracias al Internet Archive por el alojamiento, se puede consultar la ficha de estos materiales)

Ho expliquen per exemple Xavier Caballé o José Antonio Millan. Com que La Vanguardia va treure al mercat el seu primer exemplar l’any 1881, són molts els titulars i els articles que la seva redacció ha escrit i que han esdevingut, amb el temps, el testimoni d’efemèrides de gran importància històrica. La portada del dia en què es va proclamar la II República espanyola n’és un bon exemple.

[Ve de República de Weimar i el Partit Socialista Alemany] La República de Weimar vivia un clima de gran inestabilitat pel que fa a les organitzacions polítiques i socials i al teixit d’aliences que conformaven. Un dels elements claus és la funció donada a les unitats violentes de l’extrema dreta, que sovint venen de les unitats desmobilitzades de l’exèrcit que no s’havien reinserit a la societat. Sovint protegeixen a grans capitalistes i terratinents, però també serveixen als socialdemòcrates per fer front a les pressions que rebien des de l’esquerra comunista. Aquesta utilització els dóna certa legitimització perquè se’n reconeix una funció de forma implícita.

La violència al carrer que generen aquestes confrontacions és una cosa nova a Alemanya. En alfguna gent, aquest fet va provocar certa desconfiança respecte les propostes de la República de Weimar i el nou parlamentarisme, perquè la tradició anterior de l’Imperi Alemany i els kàisers era posar i imposar l’ordre per damunt de tot.

El 1920 diverses agrupacions d’extrema dreta provoquen un Cop d’Estat. Quan l’Estat demana la protecció de l’exèrcit i li demana que sufoqui aquesta temptativa, la resposta que reben és “l’exèrcit no dispara contra l’exèrcit”.

Arran d’això esclata una vaga general de quatre dies i el cop d’estat fracassa, però el balanç és que la situació continua com estava i l’única cosa que canvia és que s’atorga una amnistia als colpistes. Malgrat el fracàs, el govern no és sòlid. Les forces comunistes es revolten i el que és evident que el govern no és sòlid. Les forces comunistes es revolten. Aquesta situació no afavoreix l’estabilitat democràtica.

Les següents eleccions les guanya el Partit Conservador amb sufragi universal que inclou les dones. Malgrat tot no s’aconsegueix calmar els ànims.

La República de Weimar ha de fer front a l’esforç que suposa la hiperinflació. Després d’una guerra, és habitual que calgui enfrontar-se a una notable inflació. A més, per poder imprimir paper moneda amb més comoditat, el Segon Reich elimina la vinculació del diner en circulació i l’or. Aquesta política pot portar problemes si la situació empitjora.

Un altre problema són els costos de la Primera Guerra Mundial. Alemanya havia de pagar a Anglaterra, a França, als Aliats en definitiva, una sèrie de despeses, com un compromís adquirit en el moment de formar la pau. S’ha dit que això asfixiava Alemanya. Alguns càlculs que s’han fet amb posterioritat, sense negar la importància cabdal d’aquesta despesa, la relativitzen. En qualsevol cas, esdevé que en un moment donat Alemanya no pot pagar els seus compromisos i França, a mode de resposta, potser precipitada, envaeix part d’Alemanya. Això suposa, altra vegada, una humiliació, just en el moment que els parlamentaristes cerquen crear una nova identitat.

Hitler utilitzarà la sensació de malestar i humiliació per indicar que els problemes els provoca el sistema parlamentari i el tractat de Versalles, signats pel govern de la República de Weimar.

La invasió del 23 redunda en la crisi econòmica, de nou s’accelera la inflació i s’estableix una reforma monetària per tractar de recuperar la situació.

Succeïx també que, arran el crack del 29, els Estats Units d’Amèrica tampoc no poden seguir deixant diners a Alemanya, la qual cosa provoca l’augment immediat de l’atur i un bloqueig econòmic total.

El sistema parlamentari cau en gran descrèdit. Alemanya, a més, era un país de poca tradició democràtica. El resum de la situació és una gran crisi econòmica , humiliació i partits democràtics dèbils. Aquestes condicions afavoreixen l’aparició d’agrupacions que estructurin el malestar, entre ells el partit nazi.

El Partit Nazi (NSDAP) no el crea Hitler, però s’hi incorpora ben aviat. No firmen vinculacions amb altres partits i organitzacions si això els pot fer virar la seva identitat. Van aglutinant cada vegada més gent.

Finalment, Hitler arriba a ser canceller de la República de Weimar, la qual cosa dona inici al Tercer Reich.

Testimonis recomanats pel professor d’aquesta època són els de Sebastian Haffmann, Joachim Kaiser i Günter Grass.

Es tracta de la generació posterior a la Primera Guerra Mundial (anomenada la Gran Guerra). Té un impacte extraordinari a les societats a què afecta, perquè per primera vegada s’hi implica a civils i es parla de mobilització general.

La derrota d’Alemanya implica la desaparició a nivell organitzatiu de l’Imperi Alemany i a l’adveniment de noves formes organitzatives que són precisament les de la República de Weimar. Els guanyadors de la guerra són com és sabut els aliats, França, els Estats Units i Anglaterra.

En aquells anys, es busquen noves formes d’organització, no a nivell intel·lectual i prou sinó també amb presència al carrer.

Alemanya va a la Primera Guerra Mundial sent una potència industrial i econòmica, però no una potència colonial. També és una potència militar, fa ús d’un militarisme prussià. L’exèrcit està dirigit pels aristòcrates, i hi ha una forta presència del patriotisme.

Poc temps abans de l’inici de l’ofensiva definitiva dels aliats, els militars alemanys negociaven, a esquenes dels polítics, la rendició amb certes condicions, com ara el manteniment de la integritat territorial de l’Imperi Alemany. En adonar-se d’això els polítics, declaren la pau, però no la signen.

Arran d’aquests fets generen la llegenda de la traïció: els polítics no es presenten com a perdedors de la guerra sinó com a víctimes de la maniobra dels militars.

Un cop declarada la pau els polítics socialistes volen que abdiqui l’emperador però mantenint l’estructura estatal. Altres forces polítiques (espartaquistes, altres comunistes) acusaran al partit socialista de fer un doble joc.

La Marina, on típicament hi ha les elits dels exèrcits, no estava disposada a acceptar la rendició d’Alemanya sense un darrer combat contra la Royal Navy, i enviarà vaixells amb aquest propòsit. Hi ha una dura repressió d’aquest fet que no impedeix que la revolta s’escampi protagonitzada per una simbiosi entre obrers del metall i personal de la Marina, que formen consells autònoms.

La constitució d’aquests consells parteix d’una sèrie de reivindicacions socials, entre els quals destaca el sufragi universal, el femení inclòs.

El partit socialista intenta controlar les revoltes i intenta que no es generi una revolució a la russa. Aconsegueix aturar les revoltes en algunes zones, però en altres en canvi s’estén a totes les àries de l’exèrcit, on es qüestiona el poder dels oficials però també el poder d’una classe sencera, l’aristocràcia.

A Rússia, la revolució havia començat pels treballadors; a Alemanya, semblava començada per soldats. El 9 de novembre aquestes revoltes arriben a Berlín, i això provoca l’abdicació del kàiser (emperador). L’estructura feudal imperialista s’acabava, almenys com existia fins aleshores.

La classe conservadora procura mantenir-se al poder. Es proclama la república. L’impacte dels consells és evident. Els socialistes més radicals, els espartaquistes, proclamen la república espartaquista (república lliure i socialista alemanya, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht).

Malgrat això darrer, la situació la controla el Partit Socialista alemany, però amb la possibilitat d’incidència creix també la dissidència: espartaquistes, socialistes lliures i socialdemòcrates (la majoria) se separen. Els socialdemòcrates són parlamentaristes, però no volen nacionalitzacions ni són prosoviètics en cap aspecte. Els socialistes independents, en canvi, tot i que també són parlamentaristes, demanen la nacionalització d’alguns dels sectors de l’economia.

Els espartaquistes són un partit netament revolucionari. S’oposen al Partit Socialdemòcrata Alemany per la seva idea de la Gran Alemanya. Mantenen certa tensió, també, perquè consideren que els socialdemòcrates s’han venut a les classes establertes.

El país estava governat a dos nivells, els governs i els consells tenien, ambdós, certa quota de poder. El 10 de novembre de 1918 se signa la fi de la guerra (havia estat declarada però encara no signada). El Govern crea un Consell de l’Exèrcit Nacional, presentat com a parlamentarista, per les llibertats i per la democràcia. Entre d’altres coses és una maniobra per restar poder als Consells. El 20 de novembre hi ha una trobada del Congrès alemany on es recolzen les postures socialdemòcrates i s’aposta per les eleccions.

Aquesta decisió la va prendre la classe política sense consultar als Consells. Volen engegar al marge dels Consells la reestructuració del país: s’arriba a convenis col·lectius i s’aconsegueix la jornada de 8 hores. El partit socialdemòcrata intenta una dissolució de l’exèrcit alemany, que es resol amb què roman gent descontrolada i amb capacitat d’organització i accés a les armes.

Lo que primero se llamó talento, inspiración o tener musa, luego se llamó genio. Era algo muy importante pero también lo era la techné, el trabajo, el aprendizaje. Ars techné es conocimiento de tipo práctico que hay que tener. La techné preocupa mucho a Aristóteles cuando compone la Poética.

Platón era muy crítico con las musas, la inspiración y la pasión porque al hacer su crítica del arte está muy preocupado por la Atenas de su tiempo. Él quería una sociedad de jóvenes gobernantes o guerreros, no con el alma ablandada o inspirados. La cuestión estética es central en la obra de Platón. Se puede estudiar en dos bloques: metafísica de la belleza y crítica del arte. Los diálogos Banquete, Fedro, Crión son básicamente en los que aparecen su teoría sobre la estética.

Según Platón, todo lo visible reposa en un fundamento invisible. Bello, Verdadero y Bueno es la traída fundamental en el mundo de las ideas de Platón. Lo bello de una flor, lo bello de una mujer o lo bello de un discurso, etcétera, sí que es visible, pero no lo es la Belleza. Lo bello genera en el observador la reminiscencia de la belleza eterna. Las ideas siempre son anteriores a sus ejemplos en el mundo sensible.

Lo bello hace posible la ascensión hacia la Belleza eterna; el primer empuje para ello es el amor. El eros se presenta, pues, como una puente entre lo bello y la Belleza. Según Platón, de entre la tríada, la única que puede tener un reflejo sensible es la belleza (de ahí su importancia). Lo bello es un fragmento visible en el mundo sensible de la belleza eterna, por así decirlo.

Sócrates usaba el método de la ironia y la mayéutica. De «ironía» y «mayéutica» en Wikipedia:

• «La ironía es la primera de las fórmulas utilizadas por Sócrates (filósofo griego) en su método dialéctico. Sócrates comienza siempre sus diálogos psicopedagógicos y propedéuticos desde la posición ficticia que encumbra al interlocutor (en este caso el alumno) como el sabio en la materia a tratar. (…) Para ello el método socrático sugiere realizar preguntas sencillas sobre el tema en el que el sujeto (alumno) ha sido nombrado como sabio.»
• «La mayéutica era el método socrático de carácter inductivo que se basaba en la dialéctica (que supone la idea de que la verdad está oculta en la mente de cada ser humano): se le preguntaba al interlocutor acerca de algo y luego se procedía a rebatir esa respuesta por medio del establecimiento de conceptos generales, demostrándole lo equivocado que estaba, llegando de esta manera a un concepto nuevo, diferente del anterior, el cual era erróneo.»

En el fragmento de la República de Platón mostrado a continuación (extraído de http://ar.geocities.com/cayocesarcaligula2004/Platon/banquete.htm), Sócrates cree que un filósofo no puede halar de un misterio como el amor y que lo que cuenta lo ha conocido gracias a Diótina, una sacerdotisa bárbara (extranjera):

-¿Qué puede ser, entonces, Eros? -dije yo-. ¿Un mortal?

-En absoluto. -¿Pues qué entonces?

-Como en los ejemplos anteriores -dijo-, algo in­termedio entre lo mortal y lo inmortal.

-¿Y qué es ello, Diotima?

-Un gran demon , Sócrates. Pues también todo lo demónico está entre la divinidad y lo mortal.

-¿Y qué poder tiene? -dije yo.

-Interpreta y comunica a los dioses las cosas de los hombres y a los hombres las de los dioes, súplicas y sacri­ficios de los unos y de los otros órdenes y recompensas por los sacrificios. Al estar en medio de unos y otros llena el espacio entre ambos, de suerte que el todo queda unido consigo mismo como un continuo . A través de él fun­ciona toda la adivinación y el arte de los sacerdotes relativa tanto a los sacrificios como a los ritos, ensalmos, toda clase de mántica y la magia. La divinidad no tiene contacto con el hombre, sino que es a través de este demon como se produce todo contacto y diálogo entre dioses y hombres, tanto como si están despiertos como si están durmiendo . Y así, el que es sabio en tales materias es un hombre demónico, mientras que el que lo es en cualquier otra cosa, ya sea en las artes o en los trabajos manuales, es un simple artesano. Estos démones, en efecto, son numerosos y de todas clases, y uno de ellos es también Eros.

-¿Y quién es su padre y su madre? -dije yo.

Es más largo -dijo- de contar, pero, con todo, te lo diré . Cuando nació Afrodita, los dioses celebraron un banquete y, entre otros, estaba también Poros, el hijo de Metis. Después que terminaron de comer, vino a men­digar Penía , como era de esperar en una ocasión festiva, y estaba cerca de la puerta. Mientras, Poros, embriagado de néctar -pues aún no había vino-, entró en el jardin de Zeus y, entorpecido por la embriaguez, se durmió. En­tonces Penía, maquinando, impulsada por su carencia de recursos, hacerse un hijo de Poros, se acuesta a su lado y concibió a Eros. Por esta razón, precisamente, es Eros también acompañante y escudero de Afrodita, al ser en­gendrado en la fiesta del nacimiento de la diosa y al ser, a la vez, por naturaleza un amante de lo bello, dado que también Afrodita es bella. Siendo hijo, pues, de Poros y Penía, Eros se ha quedado con las siguientes característi­cas. En primer lugar, es siempre pobre, y lejos de ser deli­cado y bello, como cree la mayoría, es, más bien, duro y seco, descalzo y sin casa, duerne siempre en el suelo y descubierto, se acuesta a la intemperie en las puertas y al borde de los caminos, compañero siempre inseparable de la indigencia por tener la naturaleza de su madre. Pero, por otra parte, de acuerdo con la naturaleza de su padre, está al acecho de lo bello y de lo bueno; es valiente, audaz y activo, hábil cazador, siempre urdiendo alguna trama, ávido de sabiduría y rico en recursos, un amante del cono­cimiento a lo largo de toda su vida, un formidable mago, hechicero y sofista. No es por naturaleza ni inmortal ni mortal, sino que en el mismo día unas veces florece y vive, cuando está en la abundancia, y otras muere, pero recobra la vida de nuevo gracias a la naturaleza de su padre. Mas lo que consigue siempre se le escapa, de suerte que Eros nunca ni está falto de recursos ni es rico, y está, además, en el medio de la sabiduría y la ignorancia. Pues la cosa es como sigue: ninguno de los dioses ama la sabiduría ni desea ser sabio, porque ya lo es, como tampoco ama la sabiduría cualquier otro que sea sabio. Por otro lado, los ignorantes ni aman la sabiduría ni desean hacerse sabios, pues en esto precisamente es la ignorancia una cosa moles­ta: en que quien no es ni bello, ni bueno, ni inteligente se crea a sí mismo que lo es suficientemente. Así, pues, el que no cree estar necesitado no desea tampoco lo que no cree necesitar.

-¿Quiénes son, Diotima, entonces -dije yo- los que aman la sabiduría, sino son ni los sabios ni los ignorantes?

-Hasta para un niño es ya evidente -dijo- que son los que están en medio de estos dos, entre los cuales estará también Eros . La sabiduría, en efecto, es una de las cosas más bellas y Eros es amor de lo bello, de modo que Eros es necesariamente amante de la sabiduría, y por ser amante de la sabiduría está, por tanto, en medio del. sabio y del ignorante. Y la causa de esto es también su nacimien­to, ya que es hijo de un padre sabio y rico en recursos y de una madre no sabia e indigente. Ésta es, pues, queri­do Sócrates, la naturaleza de este demon. Pero, en cuanto a lo que tú pensaste que era Eros, no hay nada sorpren­dente en ello. Tú creíste, según me parece deducirlo de lo que dices, que Eros era lo amado y no lo que ama. Por esta razón, me imagino, te parecía Eros totalmente bello, pues lo que es susceptible de ser amado es también lo verdade­ramente bello, delicado, -perfecto y digno de ser tenido por dichosso, mientras que lo que ama tiene un carácter dife­rente, tal como yo lo describí.

-Sea así, extranjera -dije yo entonces-, pues hablas bien. Pero siendo Eros de tal naturaleza, ¿qué función tie­ne para los hombres?

-Esto, Sócrates -dijo-, es precisamente lo que voy a intentar enseñarte a continuación. Eros, efectivamente, es como he dicho y ha nacido así, pero a la vez es amor de las cosas bellas, como tú afirmas. Mas si alguien nos preguntara: «¿En qué sentido, Sócrates y Diotima, es Eros amor de las cosas bellas?» O así, mas claramente: el que ama las cosas bellas desea, ¿qué desea?

-Que lleguen a ser suyas -dije yo.

-Pero esta respuesta -dijo- exige aún la siguiente pregunta: ¿qué será de aquel que haga suyas las cosas bellas?

Entonces le dije que todavía no podía responder de re­pente a esa pregunta.

-Bien -dijo ella-. Imagínate que alguien, hacienndo un cambio y empleando la palabra «bueno» en lugar de «bello», te preguntara: «Veamos, Sócrates, el que ama las cosas buenas desea, ¿qué desea?».

-Que lleguen a ser suyas -dije.

-¿Y qué será de aquel que haga suya las cosas buenas? -Esto ya -dije yo- puedo contestarlo más fácilmen­te: que será feliz.

-Por la posesión -dijo- de las cosas buenas, en efec­to, los felices son felices, y ya no hay necesidad de añadir la pregunta de por qué quiere ser feliz el que quiere serlo, sino que la respuesta parece que tiene su fin.

-Tienes razón -dije yo.

-Ahora bien, esa voluntad y ese deseo, ¿crees que es común a todos los hombres y que todos quieren poseer siempre lo que es bueno? ¿O cómo piensas tú?

-Así -dije yo-, que es común a todos.

-¿Por qué entonces, Sócrates -dijo-, no decimos que todos aman, si realmente todos aman lo mismo y siempre, sino que decimos que unos aman y otros no?

-También a mí me asombra eso -dije.

-Pues no te asombres -dijo-, ya que, de hecho, he­mos separado una especie particular de amor y, dándole el nombre del todo, la denominamos amor, mientras que para las otras especies usamos otros nombres.

-¿Como por ejemplo? -dije yo.

-Lo siguiente. Tú sabes que la idea de «creación» (poíē­sis) es algo múltiple, pues en realidad toda causa que haga pasar cualquier cosa del no ser al ser es creación, de suerte que también los trabajos realizados en todas las artes son creaciones y los artífices de éstas son todos creadores (poiētai).

-Tienes razón.

-Pero también sabes -continuó ella- que no se lla­man creadores, sino que tienen otros nombres y que del conjunto entero de creación se ha separado una parte, la concerniente a la, música y al verso, y se la denomina con el nombre del todo. Únicamente a esto se llama, en efecto, «poesía», y «poetas» a los que poseen esta porción de creación .

-Tienes razón -dije yo.

-Pues bien, así ocurre también con el amor. En gene­ral, todo deseo de lo que es bueno y de ser feliz es, para todo el mundo, «el grandísimo y engañoso amor» . Pe­ro unos se dedican a él de muchas y diversas maneras, ya sea en los negocios, en la afición a la gimnasia o en el amor a la sabiduría, y no se dice ni que están enamora­dos ni se les llama amantes, mientras que los que se diri­gen a él y se afanan según una sola especie réciben el nom­bre del todo, amor, y de ellos se dice que están enamora­dos y se les llama amantes .

-Parece que dices la verdad -dije yo.

-Y se cuenta, ciertamente, una leyenda -siguió ella-, según la cual los que busquuen la mitad de sí mismo son los que están enamorados, pero, según mi propia teo­ría, el amor no lo es ni de una mitad ni de un todo, a no ser que sea, amigo mío, realmente bueno, ya que los hombres están dispuestos a amputarse sus propios pies y manos, si les parece que esas partes de sí mismos son ma­las. Pues no es, creo yo, a lo suyo propio a lo que cada cual se aferra, excepto si se identifica lo bueno con lo par­ticular y propio de uno mismo y lo malo, en cambio, con lo ajeno. Así que, en verdad, lo que los hombres aman no es otra cosa que el bien . ¿O a ti te parece que aman otra cosa?

-A mí no, ¡por Zeus! -dije yo.

-¿Entonces -dijo ella-, se puede decir así simple­mennte que los hombres aman el bien?

-Sí -dije.

-¿Y qué? ¿No hay que añadir -dijo- que aman tam­bién poseer el bien?

-Hay que añadirlo.

-¿Y no sólo -siguió ella- poseerlo, sino también po­seerlo siempre?

-También eso hay que añadirlo.

-Entonces -dijo-, el amor es, en resumen, el deseo dde poseer siempre el bien ,

-Es exacto -dije yo- lo que dices.

-Pues bien -dijo ella-, puesto que el amor es siem­pre esto, ¿de qué manera y en qué actividad se podría lla­mar amor al ardor y esfuerzo de los que lo persiguen? ¿Cuál es justamente esta acción especial? ¿Puedes decirla?

-Si pudiera -dije yo-, no estaría admirándote, Dio­tima, por tu sabiduría ni hubiera venido una y otra vez a ti para aprender precisamente estas cosas.

-Pues yo te lo diré -dijo ella-. Esta acción especial es, efectivamente, una procreación en la belleza, tanto se­gún el cuerpo como según el alma.

-Lo que realmente quieres decir -dije yo- necesita adivinación, pues no lo entiendo.

-Pues te lo diré más claramente -dijo ella-. Impul­so creador, Sócrates, tienen, en efecto, todos los hombres, no sólo según el cuerpo, sino también según el alma, y cuando se encuentran en cierta edad, nuestra naturaleza desea procrear. Pero no puede procrear en lo feo, sino sólo en lo bello. La unión de hombre y mujer es, efectiva­mente, procreación y es una obra divina, pues la fecundi­dad y la reproducción es lo que de inmortal existe en el ser vivo, que es mortal. Pero es imposible que este proceso llegue a producirse en lo que es incompatible, e incompati­ble es lo feo con todo lo divino, mientras que lo bello es, en cambio, compatible. Así, pues, la Belleza es la Moi­ra y la Ilitía del nacimiento . Por esta razón, cuando lo que tiene impulso creador se acerca a lo bello, se vuelve propicio y se derrama contento, procrea y engendra; pero cuando se acerca a lo feo, ceñudo y afligido se contrae en sí mismo, se aparta, se encoge y no_ engendra, sino que retiene el fruto de su fecundidad y lo soporta penosamen­te. De ahí, precisamente, que al que está fecundado y ya abultado le sobrevenga el fuerte arrebato por lo bello, porque libera al que lo posee de los grandes dolores del parto. Pues el amor, Sócrates -dijo-, no es amor de lo bello, como tú crees.

-¿Pues qué es entonces?

-Amor de la generación y procreación en lo bello. -Sea así -dije yo.

-Por supuesto que es así -dijo-. Ahora bien, ¿por qué precisamente de la generación? Porque la generación es algo eterno e inmortal en la medida en que pueda existir en algo mortal. Y es necesario, según lo acordado, desear la inmortalidad junto con el bien, si realmente el amor tiene por objeto la perpetua posesión del bien. Así, pues, según se desprende de este razonamiento, necesariamente el amor es también amor de la inmortalidad.

Todo esto, en efecto, me enseñaba siempre que habla­ba conmigo sobre cosas del amor. Pero una vez me pre­guntó:

-¿Qué crees tú, Sócrates, que es la causa de ese amor y de ese deseo? ¿O no te das cuenta de en qué terrible estado se encuentran todos los animales, los terrestres y los alados, cuando desean engendrar, cómo todos ellos es­tán enfermos y amorosamente dispuestos, en primer lugar en relación con su mutua unión y luego en relación con el cuidado de la prole, cómo por ella están prestos no sólo a luchar, incluso los más débiles contra los más fuertes, sino también a morir, cómo ellos mismos están consumi­dos por el hambre para alimentarla y así hacen todo lo demás? Si bien -dijo- podría pensarse que los hombres hacen esto por reflexión, respecto a los animales, sin em­bargo, ¿cuál podría ser la causa de semejantes disposicio­nes amorosas? ¿Puedes decírmela?

Y una vez más yo le decía que no sabía.

-¿Y piensas -dijo ella- llegar a ser algún día exper­to en las cosas del amor, si no entiendes esto? -Pues por eso precisamente, Diotima, como te dije antes, he venido a ti, consciente de que necesito maestros. Dime, por tanto, la causa de esto y de todo lo demás rela­cionado con las cosas del amor.

-Pues bien, -dijo-, si crees que el amor es por natu­raleza amor de lo que repetidamente hemos convenido, no te extrañes, ya que en este caso, y por la misma razón que en el anterior, la naturaleza mortal busca, en la medi­da de lo posible, existir siempre y ser inmortal. Pero sólo puede serlo de esta manera: por medio de la procreación, porque siempre deja otro ser nuevo en lugar del viejo. Pues incluso en el tiempo en que se dice que vive cada una de las criaturas vivientes y que es la misma, como se dice, por ejemplo, que es el mismo un hombre desde su niñez hasta que se hace viejo, sin embargo, aunque se dice que es el mismo, ese individuo nunca tiene en sí las mismas cosas, sino que continuamente se renueva y pierde otros elementos, en su pelo, en su carne, en sus huesos, en su sangre y en todo su cuerpo. Y no sólo en el cuerpo, sino también en el alma: los hábitos, caracteres, opiniones, de­seos, placeres, tristezas, temores, ninguna de estas cosas jamás permanece la misma en cada individuo, sino que unas nacen y otras mueren. Pero mucho más extraño toda­vía que esto es que también los conocimientos no sólo nacen unos y mueren otros en nosotros, de modo que nun­ca somos los mismos ni siquiera en relación con los cono­cimientos, sino que también le ocurre lo mismo a cada uno de ellos en particular. Pues lo que se llama practicar existe porque el conocimiento sale de nosotros, ya que el olvido es la salida de un conocimiento, mientras que la práctica, por el contrario, al implantar un nuevo recuerdo en lugar del que se marcha, mantiene el conocimiento, hasta el punto de que parece que es el mismo. De esta manera, en efecto, se conserva todo lo mortal, no por ser siempre completa­mente lo mismo, como lo divino, sino porque lo que se marcha y está ya envejecido deja en su lugar otra cosa nueva semejante a lo que era. Por este procedimiento, Só­crates -dijo-, lo mortal participa de inmortalidad, tanto el cuerpo como todo lo demás; lo inmortal, en cambio, participa de otra manera. No te extrañes, pues, si todo ser estima por naturaleza a su propio vástago, pues por causa de inmortalidad ese celo y ese amor acompaña a to­do ser .

Cuando hube escuchado este discurso, lleno de admira­ción le dije:

-Bien, sapientísima Diotima, ¿es esto así en verdad? Y ella, como los auténticos sofistas, me contestó:

-Por supuesto, Sócrates, ya que, si quieres reparar en el amor de los hombres por los honores, te quedarías asom­brado también de su irracionalidad, a menos que medites en relación con lo que yo he dicho, considerando en qué terrible estado se encuentran por el amor de llegar a ser famosos «y dejar para siempre una fama inmortal». Por esto, aún más que por sus hijos, están dispuestos a arrostrar todos los peligros, a gastar su dinero, a soportar cualquier tipo de fatiga y a dar su vida. Pues, ¿crees tú -dijo- que Alcestis hubiera muerto por Admeto o que Aquiles hubiera seguido en su muerte a Patroclo o que vuestro Codro se hubiera adelantado a morir por el rei­nado de sus hijos, si no hubiera creído que iba a quedar de ellos el recuerdo inmortal que ahora tenemos por su virtud? Ni mucho menos -dijo-, sino que más bien, creo yo, por inmortal virtud y por tal ilustre renombre todos hacen todo, y cuanto mejores sean, tanto más, pues aman lo que es inmortal. En consecuencia, los que son fecundos -dijo- según el cuerpo se dirigen preferentemente a las mujeres y de esta manera son amantes, procurándose me­diante la procreación de hijos inmotalidad, recuerdo y feli­cidad, según creen, para todo tiempo futuro. En cambio, los que son fecundos según el alma… pues hay, en efecto -dijo-, quienes conciben en las almas aún más que en los cuerpos lo que corresponde al alma concebir y dar a luz. ¿Y qué es lo que le corresponde? El conocimiento y cualquier otra virtud, de las que precisamente son pro­creadores todos los poetas y cuantos artistas se dice que son inventores. Pero el conocimiento mayor y el más bello es, con mucho, la regulación de lo que concierne a las ciudades y familias, cuyo nombre es mesura y justicia. Ahora bien, cuando uno de éstos se siente desde joven fecundo en el alma, siendo de naturaleza divina, y, llegada la edad, desea ya procrear y engendrar, entonces busca tam­bién él, creo yo, en su entorno la belleza en la que pueda engendrar, pues en lo feo nunca engendrará. Así, pues, en razón de su fecundidad, se apega a los cuerpos bellos más que a los feos, y si se tropieza con un alma bella, noble y bien dotada por naturaleza, entonces muestra un gran interés por el conjunto; ante esta persona tiene al punto abundancia de razonamientos sobre la virtud, sobre cómo debe ser el hombre bueno y lo que debe practicar, e inten­ta educarlo. En efecto, al estar en contacto, creo yo, con lo bello y tener relación con ello, da a luz y procrea lo que desde hacía tiempo tenía concebido, no sólo en su pre­sencia, sino también recordándolo en su ausencia, y en co­mún con el objeto bello ayuda a criar lo engendrado, de suerte que los de tal naturaleza mantienen entre sí una co­munidad mucho mayor que la de los hijos y una amistad más sólida, puesto que tienen en común hijos más bellos y más inmortales. Y todo el mundo preferiría para sí haber engendrado tales hijos en lugar de los humanos, cuando echa una mirada a Homero, a Hesíodo y demás buenos poetas, y siente envidia porque han dejado de sí descendientes tales que les procuran inmortal fama y recuerdo por ser inmortales ellos mismos; o si quieres -dijo-, los hijos que dejó Licurgo en Lacedemonia, sal­vadores de Lacedemonia y, por así decir, de la Hélade en­tera. Honrado es también entre vosotros Solón , por haber dado origen a vuestras leyes, y otros muchos hombres lo son en otras muchas partes, tanto entre los griegos como entre los bárbaros, por haber puesto de manifiesto muchas y hermosas obras y haber engendrado toda clase de virtud. En su honor se han establecido ya también mu­chos templos y cultos por tales hijos, mientras que por hijos mortales todavía no se han establecido para nadie.

Éstas son, pues, las cosas del amor en cuyo misterio también tú, Sócrates, tal vez podrías iniciarte. Pero en los ritos finales y suprema revelación, por cuya causa existen aquéllas, si se procede correctamente, no sé si serías capaz de iniciarte . Por consiguiente, yo misma te los diré -afirmó- y no escatimaré ninngún esfuerzo; intenta se­guirme, si puedes. Es preciso , en efecto -dijo- que quien quiera ir por el recto camino a ese fin comience des­de joven a dirigirse hacia los cuerpos bellos Y, si su guía lo dirige rectamente, enamorarse en primer lugar de un solo cuerpo y engendrar en él bellos razonamientos; luego debe comprender que la belleza que hay en cualquier cuer­po es afín a la que hay en otro y que, si es preciso perse­guir la belleza de la forma, es una gran necedad no consi­derar una y la misma la belleza que hay en todos los cuer­pos. Una vez que haya comprendido esto, debe hacerse amante de todos los cuerpos bellos y calmar ese fuerte arre­bato por uno solo, despreciándolo y considerándolo insig­nificante. A continuación debe considerar más valiosa la belleza de las almas que la del cuerpo, de suerte que si alguien es virtuoso de alma, aunque tenga un escaso es­plendor, séale suficiente para amarle, cuidarle, engendrar y buscar razonamientos tales que hagan mejores a los jó­venes, para que sea obligado, una vez más, a contemplar la belleza que reside en las normas de conducta y en las leyes y a reconocer que todo lo bello está emparentado consigo mismo, y considere de esta forma la belleza del cuerpo como algo insignificante. Después de las normas de conducta debe conducirle a las ciencias, para que vea también la belleza de éstas y, fijando ya su mirada en esa inmensa belleza, no sea, por servil dependencia, mediocre y corto de espíritu, apegándose, como un esclavo, a la be­lleza de un solo ser, cual la de un muchacho, de un hom­bre o de una norma de conducta, sino que, vuelto hacia ese mar de lo bello y contemplándolo, engendre muchos bellos y magnificos discursos y pensamientos en ilimitado amor por la sabiduría, hasta que fortalecido entonces y crecido descubra una única ciencia cual es la ciencia de una belleza como la siguiente. Intenta ahora -dijo- pres­tarme la máxima atención posible. En efecto , quien hasta aquí haya sido instruido en las cosas del amor, tras haber contemplado las cosas bellas en ordenada y correcta suce­sión, descubrirá de repente, llegando ya al término de su iniciación amorosa, algo maravillosamente bello por na­turaleza, á saber, aquello mismo, Sócrates, por lo que precisamente se hicieron todos los esfuerzos anteriores, que, en primer lugar, existe siempre y ni nace ni perece, ni crece ni decrece; en segundo lugar, no es bello en un aspecto y feo en otro, ni unas veces bello y otras no, ni bello respecto a una cosa y feo respecto a otra, ni aquí bello y allí feo, como si fuera para unos bello y para otros feo. Ni tampoco se le aparecerá esta belleza bajo la forma de un rostro ni de unas manos ni de cualquier otra cosa de las que participa un cuerpo, ni como un razonamiento, ni como una ciencia, ni como existente en otra cosa, por ejemplo, en un ser vivo, en la tierra, en el cielo o en algún otro, sino la belleza en sí, que es siempre consigo misma específicamente única, mientras que todas las otras cosas bellas participan de ella de una manera tal que el nací­miento y muerte de éstas no le causa ni aumento ni dismi­nución, ni le ocurre absolutamente nada. Por consiguiente, cuando alguien asciende a partir de las cosas de este mun­do mediante el recto amor de los jóvenes y empieza a divi­sar aquella belleza, puede decirse que toca casi el fin. Pues ésta es

justamente la manera correcta de acercarse a las cosas del amor o de ser conducido por otro: empezando por las cosas bellas de aquí y sirviéndose de ellas como de peldaños ir ascendiendo continuamente, en base a aque­lla belleza, de uno solo a dos y de dos a todos los cuerpos bellos y de los cuerpos bellos a las bellas normas de conducta, y de las normas de conducta a los bellos conoci­mientos, y partiendo de éstos terminar en aquel conoci­miento que es conocimiento no de otra cosa sino de aque­lla belleza absoluta, para que conozca al fin lo que es la belleza en sí.

En este período de la vida, querido Sócra­tes -dijo la extranjera de Mantinea-, más que en ningún otro, le merece la pena al hombre vivir: cuando contempla la belleza en sí.

Según se cuenta en este fragmento, el amor no es mortal ni inmortal (Eros tiene las dos naturalezas), ni rica ni pobre, sino que puede florecer y marchitarse en un mismo día.

Tanto en Platón como en Aristóteles se ve una preocupación por la función de las cosas. La función del Eros es la intervención en la (pro)creación, en la creatividad. Todo humano tiene impulso de crear y algunos no se limitan a la (pro)creación biológica.

Es uno de los pocos fragmentos en los que Platón habla en términos positivos de la poesía.

El ascenso de lo bello hacia la Belleza tiene 4 peldaños: el enamoramiento de un solo cuerpo es el primero (y el camino va de menos a más), pero si el hombre es sabio sabrá abstraerse cada vez más de este amor único accidental, verá que hay más cuerpos bellos y podrá despegarse, para no quedar prisionero de él y ciego. Luego se establece que es más lógico o noble amar a quién tiene una alma bella que un cuerpo bello, o a las leyes bellas o a lo ético (en sentido amplio: saber respetar, etcétera). «Todo lo bello está emparentado consigo mismo». Finalmente, se encuentra belleza en las ciencias: el hombre ya no está apegado, ama al conocimiento , dirige su mirada hacia la Belleza.