Publicado el 18.11.07.
Ocularis
Un títol una mica rebuscat i indubtablement ambigu, sí. Espero que al llarg de l’article aconsegueixi explicar a què em refereixo.
La medicina en l’actualitat és (o pretén ser) empirista. Molt empirista. Això significa que les tècniques i tractaments que s’utilitzen han d’haver demostrat la seva eficàcia. És condició necessària demostrar en pacients que el mètode funciona, no és suficient conèixer el mecanisme d’acció teòric. Però (i aquí sorgeix el problema) també és condició suficient; això vol dir que si la seva eficàcia pràctica està suficientment demostrada, podrem aplicar-la legítimament, fins i tot encara que no sapiguem com o per què funciona.
Aquesta última manera de fer les coses no és la més desitjable, per suposat. La rutina del mètode científic és al revés: a partir d’observacions de la realitat, formulem hipòtesis que després es converteixen en teories/lleis. Una vegada tenim un model vàlid i consistent de diversos sistemes del cos humà i les seves malalties, sorgeix la idea: una forma en la qual podem diagnosticar o tractar la malaltia. Aquesta idea teòrica la materialitzem en forma d’assaig experimental, i després en forma d’assaig clínic. Aquesta experimentació confirma, modifica o contradiu la idea teòrica prèvia. Si tot va bé, obtenim un mètode diagnòstic o un tractament que sabem que funciona, i a més sabem com funciona.
Però de vegades les coses no van així. A la fi del segle XVIII es va descobrir que per a alguns pacients amb problemes de cor, un preparat d’una planta anomenada digital (Digitalis purpurea) els anava bé. Els coneixements sobre el funcionament del cor en aquella època eren bastant pobres, igual que sobre les malalties cardíaques. A manca d’un model vàlid sobre la fisiología cardiaca, l’observació empírica (els pacients malalts milloren amb digital) no va poder generar una hipòtesi de treball. Vaja, que la planta funcionava però no se sabia per què. Però no estàvem disposats a esperar dècades senceres a què la medicina avancés prou com per a explicar per què funcionava, així que es va començar a utilitzar com tractament.
Avui tenim coneixements de com es transmet el ritme cardíac, i els factors que els modifiquen. Sabem exactament quins són els principis actius de la digital i com funcionen en el cor. També sabem els efectes adversos, de manera que podem prevenir millor les intoxicacions. Actualment, un dels tractaments bàsics de la insuficiència cardíaca és la digoxina i altres digitálics (composts derivats de la digital). Al prescriure pastilles, sabem exactament quina dosi de digoxina estem prescrivint, de manera que obtenim major benefici i prevenim millor la intoxicació. Sense dubte, millor que receptar una infusió de digital. Així, conèixer el mecanisme de funcionament fa que siguem més eficaços i segurs. En el segle XVIII i XIX no contaven amb aquest avantatge, però davant de la perspectiva de no fer res, una mica de benefici obtenim en utilitzar directament la infusió de la planta.
Fins a aquí tot bé. El problema és el mal ús que podem fer d’aquesta via (”no sabem com funciona, però ho utilitzem perquè funciona”) que hauria de ser minoritària. Quines són les circumstàncies més freqüents en què ens acostumem a trobar aquest mal ús del mal anomenat “empirisme”?
- En la major part del que s’anomenen “medicines alternatives”. Atès que no tenen un model vàlid ni demostrable (el de les “energies que flueixen” i altre pseudoexplicacions no deixen de ser una simple fantasia), s’escuden en què els seus tractaments funcionen. És a dir, que alguns pacients que segueixen aquest tractament el valoren positivament.
- De forma més innocent, els pacients relacionen successos coincidents en el temps amb el desencadenament, empitjorament o millora de la malaltia. Per exemple, quan proven cert remei i després milloren, arriben a la conclusió que el remei és eficaç.
I és que fer ciència (o almenys arribar a conclusions empíricament acceptables) amb un sistema tan complex, multifactorial i difícil de mesurar com el cos humà és certament complicat. Vaig a enumerar les limitacions més comuns que tenim a l’hora de treure experiències vàlides sobre el cos i les seves malalties:
- Les malalties són processos variables en el temps. Milloren i empitjoren, moltes vegades per factors que no coneixem i no podem registrar. Una millora que coincideix en el temps amb un succés no implica relació causa-efecte. No podem tornar endarrere en el temps per a repetir l’experiment sense el succés, i tampoc podem repetir exactament l’experiment perquè hi ha multitud de factors que no coneixem i no podem reproduir.
- Els paràmetres subjectius tenen poc pes per donar una experiència com a vàlida. Una millora de l’estat general, del dolor, del cansament, etc, no és fàcil de quantificar. Hem d’intentar utilitzar sempre mesures objectives. L’estat mental en un moment donat influeix molt en qualsevol valoració subjectiva.
- Cal contar amb l’efecte placebo. Una predisposició mental favorable podria millorar fins i tot objetivament el curs d’una malaltia. Però el mèrit no és del suposat tractament, sinó de la nostra pròpia ment.
- Una resposta individual o d’un col·lectiu massa petit ens ofereix conclusions febles. Tampoc serveixen les impressions que recull un terapeuta després de recollir a diversos pacients tractats. Sempre necessitem un nombre suficient de persones, i sempre cal comparar amb un grup de referència.
Ocularis és oftalmòleg. Bitalisme.com ha realitzat aquesta traducció de l’article Las trampas del empirismo. Foto © loligense.
Etiquetas: Empirisme, Medicina, Mètode científic