Això mateix és el que permet OpenLayers. Amb OpenLayers també es pot publicar una mapa dinàmic en una pàgina web i permetre al lector que s’apropi o s’allunyi d’un punt determinat i la resta d’opcions comuns de Google Maps (tot i que malauradament a OpenLayers hi ha de moment menys dades en general, i algunes coses no es poden fer, com oferir la vista de satèl·lit, a no ser que es combini OpenLayers amb Google Maps, cosa que també és possible). Es tracta d’enllaçar una biblioteca de JavaScript remotament o descarregant-ne el fitxer, cosa que es pot fer gràcies a què OpenLayers es publica sota els termes d’una llicència BSD, compatible amb la GPL.

OpenLayers és molt flexible, a la seva pàgina oficial s’hi publiquen tot un seguit d’exemples útils i curiosos, entre els quals, per posar un exemple, un que combina un mapa amb la informació geogràfica del servei de fotografies Flickr i com a resultat mostra determinades fotos en el lloc del mapa on s’han pres.

Aquest és només un exemple, però es poden fer coses més elaborades a partir d’OpenLayers. Per exemple, l’OpenStreetMap. Es tracta d’un mapa mundial editable, a l’estil de Wikipedia, per qualsevol usuari, amb informació com els tipus de carreteres i els noms de carrer de les diferents ciutats. Les dades que singularitzen aquest projecte es publiquen sota la llicència lliure Creative Commons Reconeixement Compartir Igual.

Això és el que ha fet FestCat, els arxius de veu en català. I no n’ha fet un i prou, sinó que n’ha fet 5 de masculines i 5 més de femenines. Totes elles es poden descarregar gratuïtament des de la pàgina web de FestCat i es publiquen sota els termes de la llicència LGPL.

La síntesi de veu és útil en molts contextos, per exemple, per lectura de correus, en les típiques respostes automàtiques que rebem per telèfon en trucar a certs telèfons especials i, de forma particular, per a usuaris que necessiten eines d’accessibilitat i interactuar amb l’ordinador a través de sons en lloc de treballar amb una pantalla.

I també d’altres no tan populars. Certament, sorprèn la llista de serveis de vídeo amb què és compatible. Sorprèn per la seva extensió, donat que supera la cinquantena. I a més com a opció extraordinària, permet descarregar la música que es pot escoltar a la pàgina MP3Tube.

xVideoServiceThief està en català, entre d’altres idiomes. És molt fàcil de fer servir, tan fàcil que fins i tot es pot arrossegar l’adreça web del vídeo que volem descarregar cap a la pantalla principal del programa i, en deixar anar el botó del ratolí, la descàrrega s’inicia immediatament. O bé es pot prémer un botó de la pantalla principal i enganxar allà l’adreça web del vídeo si això ens resulta més còmode.

A partir d’aquí, tot funciona com un gestor de descàrregues habitual. La interfície mostra la llista de vídeos que hem demanat descarregar, d’entre la qual per defecte s’inicia la descàrrega simultània dels quatre primers elements, i els següents resten en espera.

Si així ho hem demanat a les opcions de configuració, xVideoServiceThief no donarà per finalitzada la descàrrega fins que no hagi convertit el vídeo a AVI, MPEG1, MPEG2, WMV, MP4 o 3GP o n’hagi extret el so en MP3, de manera que ens és possible mirar el vídeo des d’un media center o també obtenir-ne una còpia apropiada per ser visualitzada a l’iPod o escoltar-ne el so extret des de qualsevol reproductor mp3 de butxaca.

xVideoServiceThief es pot distribuir segons l’establert en la llicència GPL de GNU i es pot descarregar gratuïtament des de la seva pàgina web.

Alguna vegada havia arribat a fer-lo servir i, no sé ara, però llavors era un cau d’spam. Desconec si segueix sent-ho, però no m’estranyaria que ja no ho fos tenint en compte que no arriben els correus no ja no desitjats, sinó completament legítims.

Un exemple que m’acaba d’ocórrer. He trobat un material que m’ha estat molt útil per preparar l’examen que tinc demà i he pensat que tal vegada seria interessant que el tinguessin també uns quants companys de classe. Ho he enviat a unes trenta adreces, unes quinze de les quals eren de hotmail (cal dir que en classe som uns vuitanta, així que ni tan sols l’he enviat a tothom sinó a la gent amb la qual tinc més contacte). No hi havia ni una sola adreça web ni cap de les paraules que típicament són susceptibles d’inclinar els filtres antispam cap al positiu. No hi havia cap adjunt ni text en HTML, solament la transcripció del text, en format de text pla, que crec que els pot ser d’utilitat a les persones receptores, les adreces de les quals havia posat en còpia oculta. Malgrat totes aquestes precaucions, als pocs segons d’enviar el correu, han començat a arribar-me respostes automàtiques del servidor indicant-me que el missatge no es podia lliurar:

Sending unsolicited commercial or bulk e-mail to Microsoft’s computer network is prohibited. Other restrictions are found at http://privacy.msn.com/Anti-spam/. Violations will result in use of equipment located in California and other states.

La qual cosa vol dir bàsicament que Hotmail ha considerat el meu correu com a spam i que no l’ha lliurat, i a sobre que demostren la seva incompetència m’amenacen amb castigar-me per (suposadament) enviar correu escombraria. Qualsevol dia se li gira el cap al sistema aquest de Hotmail i ordena als servidors de correu de mig món bloquejar la meva adreça.

Per aquella cosa de presupossar bona fe, podria considerar que és un fet aïllat si no fos perquè no és la primera vegada que es presenten aquests problemes. Ja vaig haver de demanar la intervenció dels administradors del meu espai web per un problema similar, a la qual cosa el diligent servei tècnic de ovh (amb qui ho tinc contractat) em va respondre que:

Sembla ser que Microsoft vol que tots els servidors que enviïn molt correu cap a hotmail (com és el cas) s’adhereixin al seu programa http://postmaster.live.com per a evitar l’SPAM.

La qual cosa no sé si és una mesura convenient o no, encara que se’m fa difícil imaginar que fos de justícia que un per un tots els proveïdors de correu electrònic demanessin que t’inscriguessis en les seves llistes. En qualsevol cas, accedir a les seves peticions no ha servit per evitar que els correus que he enviat hagin seguit quedant atrapats pel filtre antispam i desviats cap a la carpeta de correu no desitjat del receptor, sense ser jo avisat d’això ni tan sols mitjançant resposta automàtica del servidor, encara que s’hagi tractat d’un correu enviat a una sola persona i no a diverses.
Com internauta que sóc, l’spam em repugna, i donaré suport a qualsevol iniciativa per a eradicar-ho. Però això fins i tot posa en perill la comunicació, perquè no hi ha manera de saber si un correu enviat des d’una adreça que no sigui @hotmail.com arriba o quedarà en la carpeta de correu escombraries (perquè sembla que els correus que s’envien des d’adreces @hotmail.com tenen més facilitats per arribar, però tampoc he pogut comprovar-ho de forma fefaent). Au, va! Segur que no és tan complicat fer un sistema antispam més o menys competent! El filtre de GMail, el servei de Google, no és perfecte, però sens dubte és molt millor.

Però no. No faran alguna cosa bona com spamassassin, ni tan sols res semblant al filtre de GMail. Microsoft ha demostrat la seva incompetència en reiterades ocasions, l’última potser sigui la del llançament de Windows Vista. I no és l’únic problema de Windows Live Hotmail: la seva interfície és manifestament millorable, des del punt de vista de la usabiliitat i també la seva programació; les seves mesures de seguretat són bastant inútils i molt molestes per l’usuari; sempre ha anat diversos passos per darrere dels seus competidors quant a l’oferta d’espai en disc es refereix; fomenta l’enviament de correus plens de codi HTML (això sí, després el seu filtre antispam és extraordinàriament rigorós); etcètera.

Si vols estar més o menys segur que el que t’envien t’arriba, si vols un correu electrònic còmode i útil, si us plau, abandona Hotmail i utilitza qualsevol de les seves alternatives! No a Hotmail!

Però com s’ordena una biblioteca? A la web de la Red Municipal de Bibliotecas de Murcia hi he trobat la llista que mostra la col·locació de les diferents obres del seu fons (és un document de Microsoft Word, en castellà). Sens dubte és un bon exemple de la manera com està ordenada una biblioteca real.

Si a més d’orientar-nos amb aquesta llista fem servir un gestor de col·leccions com Tellico per catalogar els llibres, segur que cercar informació serà més fàcil que mai.

El que ha passat és que una de les eines que ajuda als programadors a programar (els depuradors o debuggers, permeten trobar errors) es queixava per aquesta línia de codi: MD_Update(&m,buf,j);. Per això, els encarregats del codi font d’OpenSSL la van eliminar. I, en eliminar aquesta línia, el que s’ha produït és que totes les claus generades des de setembre de 2006 poden ser descobertes per gent malintencionada, aprofitant l’existència d’aquest forat de seguretat per crear eines que els permetin fer-ho. De fet aquesta eina ja ha estat creada i s’ha demostrat molt eficaç.

Qui ho va eliminar va ser la persona que s’encarrega de fer el paquet per a Debian, no els programadors originals d’OpenSSL, i és per això que l’error només afecta a sistemes operatius Debian i derivats, entre ells Ubuntu. De tota manera, cal dir que el responsable de la catàstrofe va actuar amb les espatlles cobertes. I és que, abans d’eliminar la línia en qüestió, va preguntar als programadors d’OpenSSL què passaria si ho feia:

Kurt Roeckx (encarregat del paquet de Debian):

No tinc ni idea de com afectarà això realment a la generació aleatòria de nombres.

Ulf Möller (programador d’OpenSSL):

No afectarà massa. Si això ajuda a la depuració, estic a favor d’eliminar-la.

Aquesta conversa va tenir lloc el maig de 2006. El setembre de 2006, es publica a Debian el paquet OpenSSL amb la línia de marres ja eliminada. I no és fins la semana passada que Luciano Bello descobreix l’error, avisa a Debian i es publica l’alerta de seguretat i la notícia comença a passar de bloc en bloc. En parlen en Xavier Caballé o Kriptópolis, per exemple.

Queda demostrat: una sola línia de codi pot embolicar la troca de valent.

Fa un temps vaig publicar la traducció al castellà d’un document de Val Henson que s’anomena Cómo animar a las mujeres a Linux. Vaig comentar-ne l’existència als fòrums de SomGNU i en va resultar una conversa prou profitosa, perquè tal com explica el mateix koldo un temps després estava traduït al català, gràcies a la seva feina i la de la Mat, que han titulat la traducció «Com fer que les dones utilitzin Linux».

El document es pot descarregar en dues versions, en PDF com a versió final o les fonts en Latex com a arxiu editable. Gràcies, koldo, Mat

És possible fergaire bé qualsevol tipus de web amb programari lliure. A aquelles persones que estiguessin acostumades a fer servir editors visuals per a construir-ne, com ara Dreamweaver, segur que els interessarà saber de l’existència de kompoZer. Mozilla va crear una aplicació per fer webs amb la mateixa facilitat amb què es maqueta un document en un processador de textos. Aquesta aplicació va rebre el nom de Mozilla Composer i estava integrada en el paquet de programari d’internet que ara es coneix amb el nom de Mozilla Seamonkey. Aquest paquet de programari ja no el manté Mozilla, va passar a estar gestionat per una comunitat de desenvolupadors i el Mozilla Composer no s’actualitzava gens. Així les coses, Linspire, una empresa de programari lliure, va patrocinar una mena de continuació del Mozilla Composer, que va anomenar NVU. NVU tampoc no s’actualitza des de setembre de 2006, així que un grup de programadors ha fet kompoZer, que bàsicament és una revisió de l’última versió publicada de NVU amb la correcció de tots els errors que hi han trobat. Malgrat l’embolic que hi ha darrera el seu procés de desenvolupament, kompoZer és una eina ben útil per crear pàgines web simples sense haver d’aprendre HTML, o bé per editar-les sense complicacions.

Avui en dia, però, son molts usuaris els que busquen quelcom una mica més complex. Com ara un bloc. Existeixen diverses alternatives lliures que permeten fer blocs amb facilitat, algunes fa molts anys que existeixen, són molt madures i compten amb molt de suport als fòrums per la gran quantitat d’usuaris que tenen (com ara Wordpress); d’altres tot just comencen (com Gesbit); d’altres eren privatives i s’han passat al codi lliure (com MovableType). D’entre totes aquestes, centrarem el comentari en Wordpress que és potser la més utilitzada. Un cop instal·lat, Wordpress permet gestionar un bloc, és a dir, un seguit d’entrades ordenades cronològicament, d’una forma senzilla i còmode. Inclou un intuïtiu panell d’administració disposat a tal efecte. Cap detall no se’ls ha escapat als seus programadors: hi ha una opció per penjar i gestionar imatges fàcilment, per incloure enllaços a blocs amics, per ordenar per categories cadascuna de les entrades que cada autor vagi escrivint, etc. També és possible escriure «Pàgines», és a dir, entrades que escapen a l’ordre cronològic típic d’un bloc per poder posar-hi per exemple l’avís legal, la política de privadesa o altres textos que hagin de ser visibles de forma permanent.

També podem fer servir programari lliure si el que busquem són solucions encara més completes. Per exemple, si volem crear la pàgina web d’una associació, probablement necessitarem que inclogui un fòrum, un lloc per penjar-hi documents, una espai per a les notícies, etc. No cal dir que pensar en programar tot això de bon principi pot produir esgarrifances. Ens les podem estalviar tot utilitzant algunes de les solucions lliures que ja existeixen, com son PHP-Nuke, PostNuke o Joomla.

PHP-Nuke és un programari lliure que permet la creació de «portals» o «espais per a comunitats» de forma molt fàcil. Un com instal·lat, proveeix de cercador intern, mòdul de notícies, de documents, d’articles, d’entrades ordenades alfabèticament, un fòrum i un servei d’estadístiques entre d’altres coses. Totes les seves funcionalitats es poden ampliar gràcies a la seva estructura modular i a la gran quantitat de mòduls gratuïts que es poden trobar a internet. Existeix una comunitat en català en torn a aquest programari, anomenada NukeCatalà, però d’un temps ençà no s’actualitza gaire. A partir de PHP-Nuke va nàixer PostNuke, un programari amb força similituds i alguna diferència, com un sistema de gestió de permisos a usuaris més complex (els sistemes de gestió de permisos serveixen per especificar qui pot veure cada cosa).

A més d’aquestes alternatives comentades, Drupal i Joomla són programes que també poden servir per a aquesta mateixa tasca, molt madurs i amb una gran comunitat d’usuaris darrera, la qual cosa els ha permès anar guanyant popularitat en els darrers temps, fins al punt que avui en dia són probablement més utilitzats que no pas PHP-Nuke i PostNuke.

Tanmateix, és possible que el que necessitem és només un complement per la nostra web, com ara un fòrum (no una solució completa per a comunitats com les que ja hem comentat) o alguna eina que ens permeti editar textos entre més d’una persona sense gaire complicacions, com passa a la Wikipedia. D’això se n’encarreguen, respectivament, phpBB i MediaWiki.

phpBB és l’eina ideal per a fer un fòrum. L’administrador pot triar si cal que els visitants es registrin per participar o no i, en general, pot seleccionar les opcions que cregui més convenients en aquest sentit, fins al punt de restringir la possibilitat de lectura a tots aquells que no es facin un usuari i l’administrador els permeti l’entrada, possibilitant la creació de fòrums privats, si s’escau. Els participants poden adjuntar a les seves contribucions de manera automàtica petites fotografies o imatges que els identifiquin, així com una «firma», és a dir, un text que apareix a peu de text en cada contribució i que acostuma a tenir un enllaç a una web personal o una frase o citació.

MediaWiki és el programari que fa servir la Wikipedia i, per tant, una de les millors alternatives per poder construir textos entre dues o més persones. Inclou eines de control per aconseguir que entre les persones que participen de bona fe en l’edició no es coli algun visitant malintencionat que malmeti la feina. És possible comparar la versió vigent d’un text a una data i hora determinades amb la versió més recent per comprovar-ne els canvis, i aquesta comparació es mostra en pantalla de forma molt gràfica i explícita, fent possible la detecció còmode d’errors o omissions. En definitiva, una eina molt ben pensada per a la redacció conjunta de textos.

Ni tant sols no haurem d’acudir al programari privatiu per a l’edició i manipulació d’imatges: amb GIMP o Krita es pot fer una bona feina. En definitiva: són moltes les eines lliures que poden servir de base per fer pàgines web.

Avui, encara no fa gaire gaire hores, he tornat a sentir el soroll que fan els altaveus quan fan proves de so amb ells. No em molestava gaire, així que no he tancat la finestra. I he tingut sort de no haver-ho fet, perquè uns minuts més tard he sentit com començaven a sonar cançons de Manu Chao.

M’he posat davant de la finestra i m’ha semblat que era el mateix Manu Chao qui cantava. Ha estat molt divertit veure com s’anaven escalfant els ànims entre els assistents, que en la seva gran majoria eren alumnes del centre. De fet, només hi havia alumnes i algun professor. Al principi del concert els han assegut en fileres.

Una estona més tard, però, inevitablement, les fileres s’han trencat i alumnes i professors s’han posat a ballar, saltar i aplaudir.

Amb una càmera que malauradament no és de gaire qualitat he pogut gravar una de les cançons que problement els assistents han gaudit més, potser perquè és una de les més coneguda, Me gustas tu.

Al final del concert, en el qual s’han pogut sentir unes deu cançons (o potser alguna més), una persona que debia ser del CEIP Ferran Sunyer ha agafat el micròfon i pel seu parlament he pogut saber que el guitarrista que acompanyava Manu Chao era pare del centre. Un nen que ha saludat el cantant al crit de «Manuuu!» m’ha acabat de treure els dubtes inicials sobre qui era qui havia fet el concert

S’ha mostrat atent amb els nens, s’ha passat una bona estona firmant autògrafs, donant-los la mà, responent a les seves preguntes, etc. Ha estat prou curiós gaudir d’un concert de Manu Chao des de la finestra.

Resulta que com que el meu nom és el títol de la primera pàgina d’un domini, apareixo a webs que ni tant sols sé en què consisteixen i a les quals, evidentment, ni he donat el permís per fer servir el meu nom, ni el fan servir per citar-me o referir-se a mi. De fet, el més probable és que aquestes pàgines web ni tant sols les hagin fet humans.

Segurament les han fet robots spammers, que cerquen a Internet frases o textos sencers, els ajunten tots en una web per què als cercadors els sembli una pàgina amb contingut, i aprofiten per afegir-hi alguns (o alguns grapats) d’enllaços cap a les webs que anuncien o permeten comprar el producte o servei que volen promocionar mitjançant aquestes tècniques tan poc ortodoxes (gens, de fet).

Algun d’aquests robots d’spammers deu haver trobat la meva web, ha buscat dins el codi el títol de la pàgina principal, que és el meu nom, i així surt en pàgines amb què no hi tinc cap relació (a les quals no enllaço, només faltaria: seria poc menys que col·laborar amb la promoció d’aquestes pràctiques).

En fi: algun dia el conjunt d’usuaris d’Internet trobarem la manera de desfer-nos d’aquests personatges.