Potser la més coneguda de les alteracions oculars, tothom ha sentit parlar de la miopia. De fet, més o menys una de cada quatre persones és miop. Era obligatori que dediqués un article monogràfic al tema. I no obstant això, ja he parlat d’aquest defecte de graduació en bastants articles, i de fet es pot dir que el que hauria d’explicar en aquesta entrada ja està explicat, però és bona idea recopilar els enllaços dels articles que tinguin relació amb la miopia, i resumir-ho tot una mica.

Acabem amb els mites

Tots hem sentit parlar d’ella, però no tot el que es diu sobre la miopia és cert. Repassem algunes afirmacions freqüents que podem sentir sovint.

- La miopia es produeix en forçar els ulls, treballar amb l’ordinador, llegir amb males postures o mala il·luminació, etc. Fals, o almenys no hi ha prou evidències per a afirmar-ho (a ¿Por qué los miopes son más inteligentes? parlem d’això). Sabem amb seguretat que hi ha una base genètica, però no podem afirmar molt dels factors ambientals.

- La miopia cura/retarda la vista cansada. Fals. Un miop sofreix de presbícia (vista cansada) quan arriba l’edat, i si duu la seva graduació de miopia correcta no podrà llegir amb ulleres. El que passa és que el miop veu millor de prop quan es treu les ulleres, un recurs del qual no disposa una persona sense miopia. A Ver de cerca: la acomodación y la vista cansada vaig explicar com s’adapta l’ull a la vista cansada segons el seu defecte de graduació.

- Els miops veuen millor de prop. Veritable. Quan un miop mira un objecte proper sense les ulleres posades, el veu més gran que una altra persona normal. Aquesta “amplificació de la imatge” és proporcional a la quantitat de miopia, de manera que amb poca graduació aquest efecte és amb prou feines perceptible.

- Cal dur menys graduació per a no forçar la vista. Fals. És un error molt freqüent, fins i tot entre professionals de la visió. Hipocorregir les ulleres (posar menys diòptries de les que té el pacient) és una pràctica relativament habitual, però no té cap fonament empíric. Aconsellar no posar-se les ulleres per a llegir tampoc té base i és més del mateix: no suposa cap benefici per als ulls. L’únic que fem amb això és que el múscul que enfoca de prop treballi menys. Però la miopia (alerta, només parlo de la miopia, no d’altres problemes semblants com l’espasme d’acomodació) no suposa un problema en aquest múscul, per tant no l’hem d’”obligar” a no treballar. Seria com obligar una persona a anar en cadira de rodes quan les seves cames funcionen bé. Si admetem que el miop es beneficia de dur menys graduació, hem d’admetre que una persona jove sense defectes de graduació es beneficia de dur ulleres de prop “per què no treballi l’acomodació”, sent aquesta totalment competent i sana. A l’article que enllaçava abans parlo més detingudament del mecanisme d’enfocament de prop (acomodació)

- Les lents de contacte frenen la miopia. Fals. La progressió de la miopia és independent de l’ús de les lents de contacte. Una altra cosa és que comencem a utilitzar les lentilles quan es frena la progressió de la miopia, i en coincidir en el temps vulguem relacionar-ho. Si haguéssim seguit utilitzant ulleres, la miopia s’hagués aturat igual. D’altra banda, fa poc es va posar de moda les lentilles d’ús nocturn que permetien estar sense ulleres pel dia (ortoqueratologia). D’eficàcia i precisió discutibles, i amb un perfil de seguretat molt controvertit, el que segur que no fa és frenar la progressió de la miopia. Simplement deforma la còrnia a la nit perquè durant unes hores la graduació es redueixi. Existeix un sofriment de cèl·lules de la còrnia, i un risc de complicacions considerablement major que les lents de contacte convencionals, personalment crec que les indicacions són molt reduïdes.

Corregint la miopía

En la majoria dels casos, això vol dir dur ulleres o lents de contacte. Això és el que sap tothom. El que no tenen tots massa clar és que:

a) No tothom qui duu ulleres és miop. Existeixen altres defectes de graduació diferents: hipermetropia, astigmatisme i vista cansada.

b) No tots els miops duen ulleres, encara que realment una miopia, per poca que sigui, ja treu visió de lluny. Aquest detall és una cosa curiosa. Comparat amb els hipermetrops i els que pateixen astigmatisme, l’ull miop és aquell que pitjor compensa el seu defecte. De fet, mentre l’hipermetrop compensa bé el seu problema, i el que pateix d’astigmatisme lleu, acceptablement bé, el miop no és capaç de compensar-ho en absolut. No obstant això, la pèrdua de nitidesa en la visió llunyana sol ser bastant ben tolerada pel miop. El tipus de visió desenfocada de la miopia és mes “còmode” que la distorsió de l’ull amb astigmatisme, o que la fatiga visual que sofreix un hipermetrop. Un ull miop no es fatiga per no anar corregit (tret que estiguem molta estona fent l’ullet i entornant els ulls, és clar), i aquesta visió ennuvolada d’allò que està lluny no limita gaire la vida normal per al miop lleu. Encara que no es veuen els detalls del que mirem, ens fem una bona idea de la posició, velocitat, etc. No llegim els cartells de lluny, ni reconeixem a les persones en la distància, però el gran avantatge és que conforme ens hi apropem, la imatge es fa més nítida. Amb menys de tres diòptries s’acostuma a veure amb nitidesa l’entorn immediat per veure unes escales i no caure, es veuen els cotxes venir al passar un semàfor, etc.

En la nostra vida diària, hi sol haver prou amb “defensar-nos de lluny” i veure bé de prop, així que el miop lleu està relativament ben adaptat a la rutina diària sense necessitar massa les ulleres. Just al contrari que qui té vista cansada, per cert, que quan s’oblida de dur les ulleres s’arriba a desesperar.

Tot i així, jo gairebé sempre aconsello dur les ulleres, perquè hi ha molta diferència entre defensar-se per la vida i veure-hi bé.

Bé, i què passa en l’ull miop perquè necessiti ulleres? A Miopía, hipermetropía y astigmatismo ho explico, però per resumir, parlem d’un ull amb un sistema de lents proporcionalment més potent pel que fa a la grandària. Si les lents de l’ull han de fer convergir la imatge en la retina, aquí la imatge queda enfocada davant d’aquesta.

Pot ser a causa de:

a) Perquè les lents siguin massa potents. D’això se’n diu miopia d’índex. Una còrnia molt corba, o un cristal·lí que té cataractes.

b) Perquè l’ull és molt allargat. Se’n diu miopia axial. La distància entre la part anterior i posterior de l’ull és major del normal.

És molt freqüent que l’ull miop presenti ambdós components. Aquests ulls solen ser més grans, i solen tenir la part anterior més corbada. Així, els miops amb una graduació mitjana solen lluir uns ulls “molt bonics”, perquè són cridaners. Bé, més aviat els llueixen si duen lents de contacte o s’operen, perquè l’inconvenient de les ulleres és que redueixen la imatge, i de fora els ulls es veuen més petits del que són.

Tipus de miopia

Però la classificació en miopia d’índex i axial s’usa molt poc. Utilitzem amb més freqüència és aquella que defineix el defecte refractiu en:

a) Miopia simple: Poca graduació i sol estabilitzar-se després de l’adolescència. No avança en l’adult (com sempre, hi ha excepcions). No es considera una malaltia, i l’única conseqüència és que cal corregir amb ulleres o lents de contacte

b) Miopia progressiva o magna: Parlem de moltes dioptries, acostuma a començar abans de la pubertat, i seguir augmentant en l’edat adulta. A part del fet que les ulleres són de molta graduació, suposa un problema en la retina, del que parlem una mica més a baix. Aquesta miopia ja es considera una malaltia.

Ulleres i lents de contacte

Una opció que es pot plantejar un miop és la cirurgia, de la qual he parlat a Cirugía de miopía, astigmatismo, hipermetropía y vista cansada (I): LASIK i a articles posteriors. A banda d’aquesta solució, el més habitual és que la miopia es corregeixi amb ulleres o lents de contacte.

El bàsic són les ulleres, sempre. Un usuari de lentilles ha de tenir sempre ulleres. A ser possible, no gaire desactualitzades, perquè pugui recórrer a elles si un dia no pot posar-se les lentilles o lents de contacte, i per utilitzar-les durant les hores del dia que no duu les lents de contacte posades. És bastant freqüent (i perillós) que els usuaris abusin de les lentilles, se les posin massa hores i les utilitzin encara que notin molèsties o vermellor.

D’altra banda, la graduació es realitza sobre les ulleres, i després s’adapta la graduació de les lentilles. Si són poques diòptries, coincideixen ambdues. A partir de certa graduació, les diòptries de les lents de contacte són menys. Per què? Perquè la correcció amb lent depèn de la distància a l’ull. Les ulleres se situen a uns 12 mil·límetres de la superfície de l’ull, però les lentilles estan en contacte amb ell. De manera que amb menys potència realitzen el mateix efecte.

A més, si hi ha un astigmatisme lleu que duem corregit en ulleres, en lentilles corregim la miopia i “compensem” l’astigmatisme pujant una mica la graduació. Aquest truc per als astigmatismes lleus és molt freqüent, i és una altra causa per què la graduació entre ulleres i lentilles difereixi.

Altres conseqüències de la miopia

Dèiem que la miopia simple implicava dur ulleres i res més. Però els miops amb certa graduació presenten altres anomalies en l’ull.

Parlem-ne:

- Els miops tenen més possibilitat de tenir glaucoma.

- Les cataractes els apareixen abans

- També solen sofrir les mosques volants abans que la resta de la població.

- Però el fonamental és l’alteració de la retina, que podem anomenar retinopatia miòpica (encara que té altres noms més tècnics, com coroidosis miòpica)

En la retina d’un ull miop, el color és diferent, l’aspecte és més desllustrat, irregular, hi ha zones blanques on el teixit de la retina ha desaparegut, es transparenten els gots sanguinis que hi ha endarrere. Per què ocorre això? L’explicació és complexa, i inclou una degeneració del teixit lentament progressiva, els mecanismes del qual no estan del tot clars. Com explicació fàcil d’entendre encara que bastant inexacta, solem explicar que l’ull amb miopia progressiva va creixent al llarg de la vida. El que creix són les cobertes externes, però la retina és menys extensible, les seves cèl·lules no poden proliferar i “es va donant de si”, creant zones d’aprimament i ruptura. Això pot generar lesions en la perifèria i en el centre de la retina.

Lesions perifèriques

Es tracta d’alteracions en la part més extrema de la retina. Aquí gairebé no importa la funció receptora de la retina, sinó que un forat o estrip poden condicionar un despreniment de retina. Sobre aquestes lesions i com tractar-les ja hem parlat prèviament.

Aquest és el principal motiu que els miops a partir de certa graduació necessiten revisions periòdiques de fons d’ull. Per a aquests casos de miopies importants no n’hi ha prou amb graduar-se en l’òptica, necessita que li revisi un oftalmòleg i comprovi que no hi hagi lesions en la retina. Perquè aquestes lesions no treuen visió, i fins i tot es poden formar forats sense que de símptomes.

Alerta: per als operats de miopia, encara que no duguin ja ulleres, la seva retina segueix sent de risc. El seu ull no ha canviat, la seva retina segueix sent la mateixa. Han de fer-se revisions de fons d’ull com si no s’haguessin operat.

Lesions centrals

Per sort menys freqüents i només en miopies de molta graduació. Suposa una amenaça més directa per a la pèrdua visual no corregible amb ulleres. I per desgràcia, no tenim tractaments realment eficaços per a prevenir o guarir el problema. En ocasions se solen manar suplements de nutrients (”vitamines per a la vista”), en un esforç per retardar o reduir el deteriorament de la retina. L’eficàcia d’aquests suplements no està suficientment demostrada. És quelcom semblat a la degeneració macular associada a l’edat, amb la diferència que aquí no són els anys allò que malmet la retina, sinó la miopia.

Les formes més temibles de les lesions centrals són el forat macular (com suggereix el nom, es produeix un forat en el centre de la retina) i l’aparició d’una membrana neovascular. És més o menys el mateix que la “forma exsudativa” o humida de la degeneració macular senil que enllaçava abans; hi ha un teixit que creix sota la retina i treu molta visió. En ambdós casos el tractament és, com dic, molt complicat.

Com prevenir la miopia?

No es pot. No hi ha exercicis, ni dieta especial ni res semblat que eviti l’aparició de diòptries. Es diuen moltes falsedats referents a això. Com que una gran part de la població mundial és miop, la demanda d’una solució és molt alta i hi ha molts “tractaments miracle” perquè sempre piquen uns quants. Si algú hagués trobat alguna cosa per a guarir o prevenir la miopia, hauria revolucionat l’oftalmologia.

Però es poden prevenir les complicacions. A partir de certa graduació, la revisió oftalmològica pot lliurar-nos de més d’un ensurt.

Això és una traducció al català de l’article La miopía.

Com veurà en aquest vídeo, hi ha hagut progrés important en els intents per fer compatible la Wikipedia amb el món les obres sota llicència Creative Commons. Però hauríem de ser molt precisos sobre aquestes extremadament bones notícies: Tal com en Jimmy anuncia, la Junta de la Fundació Wikimedia ha estat d’acord amb una proposta feta per la Fundació de Programari Lliure que permetrà la Wikipedia (i altre tal wikis) de rellicenciar el seu contingut sota sota una llicència Creative Commons Reconeixement Compartir Igual.

Això és molt diferent de dir que Wikipedia ha rellicenciat el seu contingut sota una llicència CC. La comunitat de la Wikipedia haurà de decidir si aprofita aquesta llibertat emparada per la FSF. Tenim moltes esperances que la comunitat ratificarà aquest moviment cap a llibertats compatibles. I si ho fan, esperem una celebració extraordinària.

Llegeixi resolució de Fundació al Wikimedia a Resolution:License update.

Gràcies inacabables a tothom que ha ajudat a fer això possible, des de Richard Stallman i la junta de FSF, fins als líders importants dins de la comunitat Wikipedia que creuen que un obstacle legal més per a la llibertat pot ser eliminat.

Això és una traducció al català de l’article Some important news from Wikipedia to understand clearly

ANDRÉS LOMEÑA: Hola Richard, m’agradaria començar recordant el seu conte “El dret a llegir”. Potser ha subestimat el valor de les seves històries de ficció.
RICHARD STALLMAN: Només he escrit tres contes en la meva vida, i ningú ha vist el primer perquè estava força mal escrit.

A.L. : Aquest conte va ser, crec jo, un model indiscutible per a la cultura lliure, i fins i tot per a la ciència-ficció.
R.M.S. : “El dret a llegir” no és gaire bo com a ficció. Sí que és bo com a avís del perill, i ha alentit una resistència contra les “manilles digitals” que segueixen creixent.

A.L. : Cory Doctorow ha escrit recentment un conte sobre els perills de Google, com si aquesta empresa fos una espècie de “Gran Germà”. En qualsevol cas, volia preguntar-li si ha pensat en escriure nous relats de ficció, i en aquest cas quins nous temes plantejaria, tenint en compte els canvis que s’han produït a Internet.
R.M.S. : El meu altre conte, també de ciència-ficció, es diu “Jinnetic Engineering” i està publicat a http://www.stallman.org/articles/jinnetic.html. Penso que és una mica millor com a ficció. No té res a veure amb els temes polítics de la tecnologia actual, sinó en general amb l’ètica. Espera a que torni a tenir inspiració per veure un altre conte.

A.L. : He llegit que no usa telèfon mòbil, no sé si com a forma de resistència al control empresarial o per algun altre motiu.
R.M.S. : És un tema més específic. Un telèfon mòbil seria molt còmode i útil per a mi, però també ho és per al “Gran Germà”. El proveïdor de serveis sempre sap on et situes, i grava aquestes dades permanentment. Un altre perill: els que coneixen els codis poden encendre’l per escoltar-te en qualsevol moment, sense anunciar-se. Alguns crackers saben fer-ho, i per cert el proveïdor i la policia ho saben. Malgrat la comoditat, resistir és el nostre deure ciutadà. No alimentem el Gran Germà!

A.L. : Ens interessa saber com funciona la comunitat del programari lliure per dintre.
R.M.S. : Cada projecte té les seves pròpies pràctiques i costums, perquè no hi ha cap autoritat central sobre la comunitat. Conec els costums de pocs projectes, perquè ja no tinc gaire temps per participar en la programació. Els mètodes i costums del desenvolupament no són el meu enfocament, perquè són un assumpte tècnic. Els assumptes ètics de la llibertat de l’usuari i de la solidaritat social de la comunitat em preocupen més.

A.L. : En ocasions s’insulta i no es proposen arguments, i els blocs de vegades són un mitjà poc adequat per aportar idees. Penso que existeix un sector interessat en desacreditar-lo; també hi ha molts que li donen suport incondicionalment. Eric S. Raymond, per exemple, va arribar a dir de vostè que era un “líder sectari”. Polèmiques apart, ell ha escrit dos assajos de certa importància: “La catedral i el bazar” i “Coneixent la noosfera”. Com valora aquestes aportacions a la teoria?
R.M.S. : Raymond mai ha donat suport a les idees ètiques del moviment del programari lliure, i des de 1998 intenta debilitar el moviment. Penso que el motiu dels seus atacs personals realment no és personal, sinó el desig de disminuir la meva influència per promoure el moviment. De vegades es presenta com ex-defensor fort, encara que mai ens ha donat massa suport. Sospito que ho fa perquè la seva oposició actual tingui més influència contra nosaltres.

A.L. : No sé si aquestes discussions li semblen naturals o si troba massa virulència en el debat plantejat amb el programari lliure. Ha rebut atacs personals? En resum, si pot vostè descriure’ns una mica el perquè d’aquestes friccions dintre del moviment.
R.M.S. : Les friccions principals dintre de la comunitat de programari lliure estan entre els qui donen suport al moviment del programari lliure i els que en donen a la filosofia del “codi obert”. Aquesta última filosofia no parla de la llibertat com a objectiu, no es pregunta si el programari privatiu és ètic o no. No planteja l’assumpte en termes ètics, i no al·ludeix a valors ètics. Esmenta només valors pràctics, com un “model de desenvolupament” per a produir programes còmodes i fiables. Eric Raymond i Linus Torvalds són d’aquest camp. Els seus suggeriments són útils si vols desenvolupar un programa, però fan cas omís de l’assumpte més profund. Vegi’s:
http://www.gnu.org/philosophy/open-source-misses-the-point.html

A.L. : Sé que la terminologia és molt important per vostè. Ens agradaria comprendre per què el “llibertarisme” és tan diferent i controvertit. A Europa, usem “llibertari” com sinònim d’”anarquista”. En canvi, “llibertari” és un concepte força més complicat als Estats Units.
R.M.S. : No és complicat, sinó diferent. En els EUA “libertarian” s’usa únicament per als qui volen eliminar tots els programes estatals de la seguretat social. Volen reduir les funcions de l’estat al nivell mínim. No admeten que el resultat seria la pobresa general amb avantatges per a uns pocs rics, i la destrucció total de la naturalesa. Ayn Rand en va ser un exemple. No tradueixo “libertarian” com a “llibertari”, sinó com a “llibertarià” [libertariano], per evitar confusió. És clar que no sóc llibertarià.

A.L. : Molts llibertarians són els coneguts com “neo conservadors”. El debat és interessant perquè els europeus no comprenem com s’estableixen connexions ideològiques tan contradictòries en aparença. Aquest seria el cas de la relació entre la filosofia d’Ayn Rand i les idees de Jimbo Wales (creador de Wikipedia). L’objetivisme de Rand parla de la primacia individualista i d’un sistema capitalista, mentre que Jimbo Wales, deutor de les novel·les d’Ayn, va crear un projecte d’enciclopèdia lliure que és comunitari i mai individualista.
R.M.S. : No conec prou a Wales com per poder explicar la seva postura.

A.L. : Suposo que, a més, el seu amic John Gilmore no és un llibertari convencional, sinó un llibertari d’esquerres.
R.M.S. : Gilmore és de dretes.

A.L. : John Perry Barlow també és un llibertari, però ell va ser acusat per Richard Barbrook de neoliberal. Podria aclarir-nos aquesta aparent paradoxa?
R.M.S. : Em va sorprendre descobrir en els anys 90 que molts defensors del programari lliure eren llbertarians. Des de fa uns anys fem esforços per a dirigir-nos a l’esquerra, com per exemple al Partit Verd de diversos països.

A.L. : Segons el llibre “Free as in Freedom” de Sam William, hi ha una tensió entre l’Stallman ideològic i l’Stallman hacker. Aquest autor buscava l’origen de les seves idees revolucionàries, i va trobar a Thoreau (escriptor de la utopia Walden) i a l’ambientalista John Muir en el seu corpus ideològic.
R.M.S. : Mai he llegit res de John Muir, i poc de Thoreau. És possible que hagi rebut influències indirectes seves, però no les reconec perquè no conec bé els seus pensaments.

A.L. : Probablement no estigui gaire preocupat sobre com li retratin en el futur, però m’agradaria conèixer les influències (polítiques, ideològiques, artístiques) que vostè obertament reconeix en la seva trajectòria personal i intel·lectual.
R.M.S. : Sóc un “liberal”. En els EUA, “liberal” vol dir “demòcrata social”, més o menys. És donar suport als drets humans i un estat que dirigeixi la societat per eliminar la pobresa, protegir la naturalesa, protegir la salut pública, disminuir els enganys que les empreses fan als ciutadans, acceptar molts estils de vida, etc. Donaria suport als programes socials del “New Deal” de F.D. Roosevelt.
Quan era jove, hi havia un moviment d’igualtat racial, l’oposició a la guerra de Vietnam, el cas Watergate que va desmentir el President Nixon i el va fer dimitir. Moltes lliçons de llibertat i justícia. També hi havia la influència de la comunitat hacker dels anys 70. En aquesta comunitat, composada majoritàriament d’empleats i estudiants de l´MIT i altres universitats, aprenia els beneficis d’una societat de lliure cooperació.

A.L. : Rober Cailliau, un dels pares d’Internet, va declarar fa poc que ja no usa la WWW perquè la seva finalitat era comunicativa i a favor de la llibertat, no una eina per al mercat. Vostè va abandonar el MIT per motius semblants, si no m’equivoco.
R.M.S. : No són semblants. No conec a Cailliau, però no estic ni estava en 1983 en contra del negoci com tal. Estic en contra del programari privatiu. El programari privatiu és el programari no lliure, el programari que priva de la llibertat als seus usuaris.

A.L. : Lamentablement, el Capital sembla devorar-ho tot.
R.M.S. : No exageris! Aquestes declaracions cíniques i simplistes són falses i desanimen la resistència. Els nostres enemics són poderosos però no omnipotents. Resistir és difícil però no impossible. El moviment del programari lliure ha guanyat moltes batalles que jo no anticipava que es guanyarien.

A.L. : La pregunta és la de sempre, com podem lluitar en l’actualitat pel programari lliure?
R.M.S. : Primer, no usis programari privatiu. Defenestra la teva computadora: o llences el Windows de la màquina, o llences la màquina per la finestra. Segon, cal ensenyar als usuaris a valorar la seva llibertat perquè no acceptin el programari que li privi d’ella. També hem de lluitar contra els intents d’imposar lleis que prohibeixen el programari lliure. La Unió Europea, mostrant el seu caràcter no democràtic, ja ha adoptat directives injustes que prohibeixen la distribució de programes lliures que permeten escapar-se de la gestió digital de restriccions (o manilles digitals). Per exemple, prohibeixen la distribució de programes lliures per a reproduir pel·lícules en un DVD. Ara pensa imposar patents sobre idees informàtiques, de manera que qualsevol desenvolupador de programari (que sigui lliure, o privatiu, o d’ús privat) pugui ser demandat per les idees implementades en el seu codi.

A.L. : La seva lluita a favor del programari lliure ha aconseguit crear tota una “cultura lliure”. Quins altres camps de la cultura i el coneixement defensaria, deixant de banda el programari lliure? Per exemple, molts països tenen un sistema educatiu públic mentre que les escoles ensenyen amb llibres que pertanyen a editorials privades. Hauríem de reivindicar un canvi en aquest tipus d’assumptes?
R.M.S. : Les obres educatives han de ser lliures. Vull recordar que Extremadura té el projecte de desenvolupar una sèrie completa d’obres educatives lliures per a totes les classes de les seves escoles.

A.L. : En quin altres lluites polítiques està vostè implicat?
R.M.S. : Dono suport a la lluita pels drets humans i la democràcia, mundialment. També lluito per l’eliminació de l’Organització Mundial del Comerç, i dels Tractats de Baix Salari com GATT, NAFTA, CAFTA, i els bilaterals.

A.L. : Hi ha massa llicències de copyleft? Seria millor tenir-ne més?
R.M.S. : Hi ha desenes de llicències lliures, de les quals unes poques fan copyleft, com la Llicència Pública General (GPL) de GNU. Però el copyleft és normal en el programari privatiu (sic)*, perquè més del 70% dels programes usen la GPL de GNU.

No seria bo tenir més llicències diferents de copyleft, perquè legalment no és possible combinar les obres sota una llicència amb les obres sota una altra.

A.L. : No sé si vostè percep aquesta proliferació de llicències (BSD, Creative Commons, etcètera) com quelcom dolent o si pel contrari és una prova de la pluralitat existent.
R.M.S. : Creative Commons diu que les seves llicències no són per a programari. Per a programari suggereix només la GPL de GNU.

A.L. : Se sent vostè còmode amb l’etiqueta de “guru”?
R.M.S. : Dir-me “guru” és fals, perquè no intento col·leccionar a seguidors, sinó inspirar a activistes. No dic “segueixin-me com mestre”, com un guru, sinó “segueixin-me en l’atac”.

A.L. : Mai li he vist interpretar a “San IGNUci”, però imagino que és una forma de fer broma amb el programari lliure, com si fos una nova religió.
R.M.S. : Té tres metes: burlar-me de la meva reputació de guru, burlar-me de la religió, i ser comediant d’”stand-up”, que sempre ha estat una de les meves ambicions.

A.L. : Llavors, és vostè ateu o agnòstic?
R.M.S. : Sóc ateu practicant i en la meva vida intento propagar l’ateisme. Per a acomiadar-me dic “A cap deu”. Si hi hagués un déu com la cristiandat creu, seria un tirà injust. El 1978 vaig demanar fer una xapa que deia “Impugna a Deu”. Si ho havíem fet amb Nixon, per què no amb un tirà encara pitjor.

A.L. : D’altra banda, quelcom que em crida l’atenció és la seva negativa a intentar predir el futur. Per què la gent (majoritàriament nosaltres, els periodistes) està contínuament intentant descobrir com serà el nostre futur tecnològic?
R.M.S. : Predir el progrés tecnològic té sentit, però no sé fer-ho. El que habitualment em demanen predir és el resultat de la nostra lluita per la llibertat. No ho faig perquè depèn dels actes de tothom. Qualsevol pronòstic sobre el resultat d’una lluita per la llibertat és un intent de profecia autocomplidora. El deure d’un ciutadà no és creure en cap profecia del futur, sinó actuar per realitzar el millor futur possible.

A.L. : Pensa que pot guanyar el premi Turing algun dia o és una utopia?
R.M.S. : Que guanyi un premi no mereix la paraula utopia. Tinc una ambició més gran: eliminar el programari privatiu perquè tots els usuaris de programari siguin lliures. És a dir, l’alliberament del ciberespai. Això sí podria ser anomenat “utopista”. O ets utopista, o ets autopista.

A.L. : A propòsit, està vostè una mica decebut amb el camí que han seguit alguns guanyadors del premi de la Fundació del Programari Lliure? Em refereixo a persones com Guido Van Rossum, que ara treballa per a Google, o Miguel de Icaza, que ho fa per a Novell.
R.M.S. : No els jutjo segons on treballen. No estic en contra del negoci com a tal, no critico a ningú només per treballar per a una empresa. L’important no és qui els paga sinó què fan. No sé el que fa avui dia Guido Van Rossum. Segueix treballant sobre Python? Va fer una bona feina abans, i suposo que la fa encara. Quant a Miguel de Icaza, el critico molt perquè dóna suport a projectes de Microsoft que poden malmetre la comunitat, com OOXML. Tinc sospites que té alguna cosa que veure amb el pacte Novell-Microsoft, però l’important no és el seu motiu, sinó l’efecte. El negoci freqüentment és una temptació per a actuar malament, però el bo o el dolent d’un acte és independent de ser o no ser negoci.

A.L. : La GPL3 ja s’ha publicat. Quin és el següent repte per a la Fundació del Programari Lliure?
R.M.S. : No tenim reptes diferents, sinó problemes que hem de corregir, mentre algunes empreses intenten empitjorar-los. Una llista de problemes:
1- Els dispositius que no funcionen sense programari privatiu. En això anem lentament guanyant, parcialment.
2- Els proveïdors de servei de connexió a Internet els serveis dels quals no funcionen sense programari privatiu. No sé si estem guanyant o perdent en això.
3- La gestió digital de restriccions (DRM). Hem guanyat bastant aquest any en el camp de la música, i també amb la ruptura de l’AACS, però també hem perdut; per exemple, la BBC ha començat a difondre els seus programes amb DRM.
4- Les patents informàtiques. Els EUA recentment les han imposat a Perú, Colòmbia, Costa Rica, i altres països. La Fundació del Programari Lliure (FSF) va a iniciar una campanya contra les patents informàtiques als EUA.
5- La presència de programes privatius en les distribucions de GNU/Linux. Hi ha centenars de versions del sistema GNU/Linux, i es diuen “distribucions”. Fa tres anys, totes les distribucions contenien programes privatius. Fa un any hi havia dos que tenien la política ferma de rebutjar qualsevol programari privatiu: gNewSense i Ututo. Ara està també Gobuntu, distribució germana d’Ubuntu (que segueix contenint programes privatius). No podem suggerir l’ús de Gobuntu, perquè es confon fàcilment amb Ubuntu; no obstant, és un progrés.
6- L’”impost de Microsoft”. Fa poc, els majors venedors de PCs els venien sempre amb Windows, i la llicències de Windows sempre era part del preu. Hem fet un progrés notable aquest any, ja que diverses empreses ja venen PCs al públic amb GNU/Linux. No les venen amb distribucions completament lliures, però no obstant és un progrés, i així hom pot evitar pagar a Microsoft.
7- L’ensenyament de Windows en les escoles, les classes de les quals subjecten als seus alumnes a Microsoft. El suport al programari lliure a Brasil creix, i València ha decidit migrar al programari lliure. Però les regions i escoles que han migrat són una petita fracció del món.
8- El suport del programari lliure per parts dels estats. El gener 2007, Rafael Correa, President d’Equador, va anunciar la decisió de migrar les administracions públiques al programari lliure.

A.L. : Ja estem acabant, Richard. Encara segueix programant, encara que sigui ocasionalment?
R.M.S. : Sí, però no gaire.

A.L. : Ha pensat en tornar com programador?
R.M.S. : No, perquè ja sóc vell, i no puc programar com abans. La nostra comunitat ja té milers de programadores, la meva ajuda com programador no canviaria massa. Si algun dia puc deixar de lluitar, penso visitar a la meva amiga professora de tango per aprendre a ballar bé.

A.L. : Potser Linus Torvalds encara escriu programari perquè sap que aquesta és una bona forma de mantenir “quotes de poder” en el moviment del programari lliure, no creu?
R.M.S. : Vist com n’és de divertida la programació, suposo que ho fa pel plaer de programar. No necessitem inventar altres motius.

A.L. : Moltíssimes gràcies per la seva amabilitat, Richard.

* Diu “Però el copyleft és normal en el programari privatiu, perquè més del 70% dels programes usen la GPL de GNU” en l’original. Deu ser un error de l’entrevistat o del transcriptor, deu voler dir “Però el copyleft és habitual en el programari lliure,…”

Andrés Lomeña va realitzar aquesta entrevista per al bloc versvs’ bloc. Bialisme.com ha realitzat la traducció d’aquesta entrevista de l’original publicat a Entrevista con Richard Stallman.

El servei

Algú que estigui interessat en un determinat lloc d’Internet ha de visitar-lo de manera periòdica i sistemàtica si vol detectar l’aparició de nous continguts del seu interès. Aquesta és una tasca àrdua i tediosa ja que en visitar el lloc no sempre queda clar quines són les novetats, i a més cada vegada és major la quantitat de webs, blocs i fonts d’informació en Internet susceptibles de merèixer el seu interès. El 1999 Netscape va inventar un senzill format que permetia a una web enviar automàticament els seus nous continguts a una llista de subscriptors, que s’ha anat millorant i normalitzant fins a arribar a l’actual format RSS (Really Simple Sindication), convertit ja en una solució indispensable per a intentar gestionar el frenètic ritme de creació de nous continguts en la xarxa.

El servei consisteix en la possibilitat de subscripció a un lloc d’Internet, de manera que si aquest publica algun nou contingut, els interessats puguin rebre-ho immediatament. És rellevant fer notar que els subscriptors reben el contingut pròpiament dit o un resum o extracte, i no només un mer avís de la seva existència, amb la qual cosa el que es produeix és una sindicació (redifusió) de continguts des d’una font d’origen cap a una multitud de destinataris. RSS és el format consensuat en què aquests continguts han de ser enviats i rebuts.

L’eina

Normalment aquestes subscripcions no es reben en el correu electrònic, ja de per sí cada vegada més saturat i difícil de gestionar. Existeixen eines específiques, anomenades agregadors, per gestionar des d’un únic punt les subscripcions RSS que puguem tenir. Aquests agregadors acostumen a ser gratuïts i a funcionar amb qualsevol navegador sense necessitat de cap tipus de programari addicional en el nostre ordinador, i encara que hi ha diverses opcions les més cèlebres són Netvibes, Bloglines, FeedReader i Google Reader sent aquest últim sense dubte aquell que està assolint una major popularitat i base d’usuaris.

L’agregador és una eina que en essència compleix quatre funcions bàsiques: rebre els continguts que les diferents subscripcions (també anomenades feeds) ens van enviant; oferir-nos la possibilitat d’ordenar els feeds (les fonts d’informació) segons el nostre criteri (el més habitual és en carpetes per temes); permetre’ns la lectura dels continguts rebuts mostrant-los sense necessitat de visitar el lloc que els ha generat; i, finalment, informar de quants ítems (continguts) estan encara pendents de la nostra lectura. El resultat és una potent eina que ens permet conèixer en qualsevol moment quants nous continguts han estat publicats en els nostres llocs preferits d’Internet, i decidir en quin moment i en quin ordre els volem llegir.

Ha quedat clarament obsoleta la pràctica de navegar per Internet a la caça i captura d’un possible nou contingut en alguna de les webs que ja tenim identificada com interessant. En obrir el nostre agregador disposarem ja de tots aquests continguts sense haver invertit temps en la seva localització. Actualment una font d’informació que no ofereixi el servei RSS deixa de ser competitiva, ja que requereix a l’usuari la disciplina de repetir periòdicament la visita així com el temps de localitzar quin és el contingut nou que s’ha publicat, si és que n’hi ha.

Els usos

L’existència del servei de subscripció mitjançant RSS sol indicar-se mitjançant la una icona taronja. Després d’aquesta icona acostuma a haver-hi l’enllaç al servei RSS, és a dir, l’adreça Internet que ha d’usar el nostre agregador per a gestionar la subscripció. Aquells llocs d’Internet que generen un gran volum de continguts acostumen a disposar de diversos RSS, diversos enllaços, tot oferint per tant un servei de subscripció més segmentat. És el cas de les versions digitals dels diaris que ofereixen un RSS per a les notícies de política, un altre per a les d’esport, un altre per a economia, etc. Però la majoria de webs solen tenir un únic feed (una única subscripció) per la qual distribueixen tot el que publiquen.

Aquest mateix bloc (com gairebé tots) ofereix un servei RSS per mantenir actualitzats als seus lectors de la publicació de nous continguts, hi ha entitats bancàries que comencen a utilitzar aquest sistema per a enviar informació financera als seus clients, i fins i tot hi ha noves empreses concebudes específicament per a oferir serveis basats en RSS, com Offertrax que t’avisa via RSS quan detecta que algun dels productes o de les botigues que li has indicat està en oferta. La majoria de les webs ofereix la possibilitat de la subscripció RSS i el seu ús acostuma a millorar l’experiència de l’usuari. Actualment una font d’informació digital només és útil de manera estable si és susceptible de ser administrada mitjançant subscripcions RSS. Ja no és viable pretendre que sigui l’audiència qui assumeixi sistemàticament l’esforç de realitzar la visita.

Per saber-ne més

• CommonCraft (2007): CommonCraft (2007): RSS, clar i català (vídeo de 3’40’’ subtitulat en català)
• Mónica Pérez (2006): Guía fácil del RSS
• Denis G. Sureau (2006): RSS – Really Simple Syndication. Building and Using an RSS Feed

Això és una traducció al català de l’article RSS y la sindicación de contenidos (introducción para no iniciados)

Us imagineu un cercador distribuït de continguts de la web? Alguna cosa semblat a la mula, però per a pàgines i arxius penjats aInternet, evidentment OpenSource, multiplataforma, i on cada ordinador de la xarxa construís els seus propis índexs sobre continguts i altres nodes de la xarxa de recerca, amb balanceig de càrrega i alta disponibilitat.

Així presentava ahir Oriol Palenzuela, lector de Kriptópolis, la seva ambiciosa idea per plantar cara als perillosos monopolis de la informació, les conseqüències dels quals alguns ja estem començant a experimentar en forma de càstigs…

El sorprenent és que, malgrat com n’és de dur el treball que es presenta, en poques hores ja hi havia lectors enviant a la meva bústia les seves ofertes de col·laboració. I no, no sembla només voluntarisme, sinó que es tracta de gent molt qualificada, amb idees brillants i que -a més- comença a tenir esboços dels seus projectes.

Des de després aquest projecte (denominat inicialment “Ripple”, per la similitud del seu funcionament amb les ones produïdes en la superfície d’un llac), sembla reunir tot el necessari perquè Kriptópolis li presti aixoplug, posant a la seva disposició els modests mitjans materials i els valuosos mitjans humans que puguem tenir al nostre abast.

En poques paraules, Ripple és un sistema de recerca en xarxa la finalitat de la qual és permetre trobar arxius (pàgines web en la seva fase inicial) mitjançant la comunicació entre diferents nodes que col·laboren entre si. D’aquesta forma es busca trencar l’oligopoli dels cercadors de la xarxa i proveir resultats de recerques ponderats per altres valors no únicament comercials.

Inicialment, les discussions del projecte tindran lloc en el nou fòrum sobre Ripple que acabo d’obrir, en el qual des d’ara mateix esteu convidats a participar tots aquells lectors que cregueu tenir alguna cosa a aportar.

Pel que fa al fòrum, el primer objectiu és crear un equip que pugui estudiar els distints flancs (bàsicament tècnics, però no exclusivament) i crear una discussió sobre com resoldre els problemes que vagin apareixent, quins estàndards i eines emprar, com afavorir la seva expansió, etc.

De les ganes que li posem i del suport que rebem dependran -com sempre- els resultats que finalment s’obtinguin.

En allò personal, comprovar que existeix gent disposada a treballar per canviar el que no li agrada, i que la prometedora llavor hagi brollat precisament en Kriptópolis, ja és prou recompensa.

Enllaços relacionats:

• Web oficial del ripple

Això és una traducció al català de l’article Ripple: buscador de contenidos distribuido y Open Source

Un títol una mica rebuscat i indubtablement ambigu, sí. Espero que al llarg de l’article aconsegueixi explicar a què em refereixo.

La medicina en l’actualitat és (o pretén ser) empirista. Molt empirista. Això significa que les tècniques i tractaments que s’utilitzen han d’haver demostrat la seva eficàcia. És condició necessària demostrar en pacients que el mètode funciona, no és suficient conèixer el mecanisme d’acció teòric. Però (i aquí sorgeix el problema) també és condició suficient; això vol dir que si la seva eficàcia pràctica està suficientment demostrada, podrem aplicar-la legítimament, fins i tot encara que no sapiguem com o per què funciona.

Aquesta última manera de fer les coses no és la més desitjable, per suposat. La rutina del mètode científic és al revés: a partir d’observacions de la realitat, formulem hipòtesis que després es converteixen en teories/lleis. Una vegada tenim un model vàlid i consistent de diversos sistemes del cos humà i les seves malalties, sorgeix la idea: una forma en la qual podem diagnosticar o tractar la malaltia. Aquesta idea teòrica la materialitzem en forma d’assaig experimental, i després en forma d’assaig clínic. Aquesta experimentació confirma, modifica o contradiu la idea teòrica prèvia. Si tot va bé, obtenim un mètode diagnòstic o un tractament que sabem que funciona, i a més sabem com funciona.

Però de vegades les coses no van així. A la fi del segle XVIII es va descobrir que per a alguns pacients amb problemes de cor, un preparat d’una planta anomenada digital (Digitalis purpurea) els anava bé. Els coneixements sobre el funcionament del cor en aquella època eren bastant pobres, igual que sobre les malalties cardíaques. A manca d’un model vàlid sobre la fisiología cardiaca, l’observació empírica (els pacients malalts milloren amb digital) no va poder generar una hipòtesi de treball. Vaja, que la planta funcionava però no se sabia per què. Però no estàvem disposats a esperar dècades senceres a què la medicina avancés prou com per a explicar per què funcionava, així que es va començar a utilitzar com tractament.

Avui tenim coneixements de com es transmet el ritme cardíac, i els factors que els modifiquen. Sabem exactament quins són els principis actius de la digital i com funcionen en el cor. També sabem els efectes adversos, de manera que podem prevenir millor les intoxicacions. Actualment, un dels tractaments bàsics de la insuficiència cardíaca és la digoxina i altres digitálics (composts derivats de la digital). Al prescriure pastilles, sabem exactament quina dosi de digoxina estem prescrivint, de manera que obtenim major benefici i prevenim millor la intoxicació. Sense dubte, millor que receptar una infusió de digital. Així, conèixer el mecanisme de funcionament fa que siguem més eficaços i segurs. En el segle XVIII i XIX no contaven amb aquest avantatge, però davant de la perspectiva de no fer res, una mica de benefici obtenim en utilitzar directament la infusió de la planta.

Fins a aquí tot bé. El problema és el mal ús que podem fer d’aquesta via (”no sabem com funciona, però ho utilitzem perquè funciona”) que hauria de ser minoritària. Quines són les circumstàncies més freqüents en què ens acostumem a trobar aquest mal ús del mal anomenat “empirisme”?

• En la major part del que s’anomenen “medicines alternatives”. Atès que no tenen un model vàlid ni demostrable (el de les “energies que flueixen” i altre pseudoexplicacions no deixen de ser una simple fantasia), s’escuden en què els seus tractaments funcionen. És a dir, que alguns pacients que segueixen aquest tractament el valoren positivament.
• De forma més innocent, els pacients relacionen successos coincidents en el temps amb el desencadenament, empitjorament o millora de la malaltia. Per exemple, quan proven cert remei i després milloren, arriben a la conclusió que el remei és eficaç.

I és que fer ciència (o almenys arribar a conclusions empíricament acceptables) amb un sistema tan complex, multifactorial i difícil de mesurar com el cos humà és certament complicat. Vaig a enumerar les limitacions més comuns que tenim a l’hora de treure experiències vàlides sobre el cos i les seves malalties:

• Les malalties són processos variables en el temps. Milloren i empitjoren, moltes vegades per factors que no coneixem i no podem registrar. Una millora que coincideix en el temps amb un succés no implica relació causa-efecte. No podem tornar endarrere en el temps per a repetir l’experiment sense el succés, i tampoc podem repetir exactament l’experiment perquè hi ha multitud de factors que no coneixem i no podem reproduir.
• Els paràmetres subjectius tenen poc pes per donar una experiència com a vàlida. Una millora de l’estat general, del dolor, del cansament, etc, no és fàcil de quantificar. Hem d’intentar utilitzar sempre mesures objectives. L’estat mental en un moment donat influeix molt en qualsevol valoració subjectiva.
• Cal contar amb l’efecte placebo. Una predisposició mental favorable podria millorar fins i tot objetivament el curs d’una malaltia. Però el mèrit no és del suposat tractament, sinó de la nostra pròpia ment.
• Una resposta individual o d’un col·lectiu massa petit ens ofereix conclusions febles. Tampoc serveixen les impressions que recull un terapeuta després de recollir a diversos pacients tractats. Sempre necessitem un nombre suficient de persones, i sempre cal comparar amb un grup de referència.

Això és una traducció al català de l’article Las trampas del empirismo.